Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) Una nova entrevista al papa Francesc. En aquest cas en el diari italià La Stampa que va publicar aquest diumenge. És una entrevista concedida a Andrea Tornielli centrada en la celebració del Nadal i on es descobreix la sensibilitat del papa Francesc en temes com el sofriment dels infants. També hi apareixen aspectes més vinculats a l’actualitat eclesial. Francesc nega que tingui pensat crear cardenals a dones, i no es considera “marxista”, etiqueta que ja li han posat els sectors més conservadors de l’Església. 

Oferim la traducció integra al català en la versió que publicarà la revista Documents d’Església.

“No tingueu mai por de la tendresa”
Entrevista al papa Francesc d’Andrea Tornielli

«El Nadal per a mi és esperança i tendresa...». Francesc conta a “La Stampa” i a "Vatican Insider" el seu primer Nadal com a Bisbe de Roma. Casa Santa Marta, dimarts, 10 de desembre, a les 12.50. El Papa ens rebé en un saló al costat del refetor. La trobada va durar una hora i mitja. En dues ocasions, durant la conversa (en parlar sobre el sofriment innocent dels nens i sobre la fam en el món), va desaparèixer del rostre de Francesc la serenitat que tothom coneix.

En l'entrevista el Papa també va parlar sobre les relacions amb les altres confessions cristianes i l’«ecumenisme de la sang» que uneix en la persecució, va al·ludir a la situació del matrimoni i la família (de la qual s'ocuparà el pròxim Sínode), va respondre als qui l'han criticat en els Estats Units (definint-lo “marxista”) i també va parlar sobre la relació entre l'Església i la política.

- Què significa per a vostè el Nadal?

- És el trobament amb Jesús. Déu sempre ha buscat el seu poble, l'ha guiat, l'ha custodiat, ha promès que li estarà sempre a prop. En el Llibre del Deuteronomi llegim que Déu camina amb nosaltres, ens guia de la mà com un pare amb el seu fill. Això és bonic. Nadal és el trobament de Déu amb el seu poble. I també és una consolació, un misteri de consolació. Molts cops, després de la missa de Nit de Nadal, vaig passar algunes hores sol, a la capella, abans de celebrar la missa de l'aurora, amb un sentiment de profunda consolació i pau. Recordo un cop aquí a Roma, crec que era el Nadal de 1974, en una nit d'oració després de la missa a la residència del Centre Astalli. Per a mi Nadal sempre ha estat això: contemplar la visita de Déu al seu poble.

- Quin és el missatge del Nadal per a les persones d'avui?

-Ens parla de la tendresa i de l'esperança. Déu, en trobar-se amb nosaltres, ens diu dues coses. La primera: tingueu esperança. Déu sempre obre les portes, no les tanca mai. És el pare que ens obre les portes. Segona: no tingueu por de la tendresa. Quan els cristians s'obliden de l'esperança i de la tendresa esdevenen una Església freda, que no sap on anar i s'enreda en les ideologies, en les actituds mundanes. Mentre la senzillesa de Déu et diu: continua endavant, jo sóc un Pare que t'acaricia. Tinc por quan els cristians perden l'esperança i la capacitat d'abraçar i d’acariciar. Potser per això, veient cap al futur, parlo sovint sobre els nens i els ancians, és a dir els més indefensos. En la meva vida com a sacerdot, anant a la parròquia, sempre vaig tractar de transmetre aquesta tendresa, sobretot als nens i als ancians. Em fa bé, i penso en la tendresa que Déu té per nosaltres.

- Com és possible creure que Déu, considerat per les religions com a infinit i omnipotent, es faci tan petit?

- Els Pares grecs l'anomenaven "synkatabasis", condescendència divina. Déu que descendeix i està amb nosaltres. És un dels misteris de Déu. A Betlem, el 2000, Joan Pau II va dir que Déu es va convertir en un nen que depenia totalment de les atencions d'un pare i d'una mare. Per això Nadal ens dóna tanta alegria. Ja no ens sentim sols, Déu va descendir per estar amb nosaltres. Jesús es va fer un de nosaltres i va sofrir per nosaltres el final més terrible a la creu, el d'un criminal.

- Sovint es presenta el Nadal com una faula de somni. Però Déu neix en un món en què també hi ha molt sofriment i misèria…

- El que llegim en els Evangelis és un anunci d'alegria. Els evangelistes descriuen una alegria. No fan consideracions sobre el món injust, sobre com va poder néixer Déu en un món així. Tot això és fruit de la nostra contemplació: els pobres, el nen que neix en la precarietat. Nadal no va ser una denúncia de la injustícia social, de la pobresa, sinó un anunci d'alegria. Totes les altres coses són conclusions que traiem nosaltres. Algunes correctes, altres menys i altres més ideologitzades. Nadal és alegria, alegria religiosa, alegria de Déu, interior, de llum, de pau. Quan no es té la capacitat o s'està en una situació humana que no et permet comprendre aquesta alegria, es viu la festa amb alegria mundana. Però entre l'alegria profunda i l'alegria mundana hi ha molta diferència.

- És el seu primer Nadal com a Bisbe de Roma, en un món ple de conflictes i guerres…

- Déu mai no concedeix un do a qui no és capaç de rebre'l. Si ens ofereix el do del Nadal és perquè tots tenim la capacitat per comprendre'l i rebre'l. Tots, des del més sant fins al més pecador, des del més net fins al més corrupte. Fins i tot el corrupte té aquesta capacitat: pobret, la té una mica oxidada, però la té. Nadal en aquest temps de conflictes és un crida de Déu, que ens dóna aquest do. Volem rebre’l o preferim altres regals? Aquest Nadal en un món afectat per les guerres em fa pensar en la paciència de Déu. La principal virtut de Déu, indicada en la Bíblia, és que Ell és amor. Ell ens espera, no es cansa mai d'esperar-nos. Ell concedeix el do i després ens espera. Això passa en la vida de cadascun de nosaltres. Hi ha alguns que l'ignoren. Però Déu és pacient i la pau, la serenitat de la nit de Nadal, és un reflex de la paciència de Déu envers nosaltres.

- Al gener es compleixen cinquanta anys de l'històric viatge de Pau VI a Terra Santa. Vostè hi anirà?

- Nadal sempre ens fa pensar en Betlem, i Betlem està en un punt precís, a la Terra Santa on va viure Jesús. La nit de Nadal penso, sobretot, en els cristians que viuen allí, en els que estan en dificultats, en tots els que han hagut d'abandonar aquesta terra per diferents problemes. Però Betlem continua essent Betlem. Déu va venir a un punt determinat, a una terra determinada, va aparèixer allí la tendresa de Déu, la gràcia de Déu. No podem pensar en el Nadal sense pensar en la Terra Santa. Fa cinquanta anys, Pau VI va tenir la valentia per sortir i anar allà, i així va començar l'època dels viatges papals. Jo també desitjo anar-hi, per trobar-me amb el meu germà Bartomeu, Patriarca de Constantinoble, i commemorar amb ell aquest cinquantè aniversari renovant l'abraçada de 1964 entre el Papa Montini i Atenàgores a Jerusalem. Ens estem preparant.

- Vostè ha estat en moltes ocasions amb nens greument malalts. Què pot dir davant aquest sofriment innocent?

- Per a mi, Dostoievski ha estat un mestre de vida, i la seva pregunta, explícita i implícita, sempre ha rondat el meu cor: per què pateixen els nens? No hi ha explicació. Em ve aquesta imatge: en cert moment de la seva vida, el nen es “desperta”; no entén gaires coses, se sent amenaçat, comença a fer preguntes al seu pare o a la seva mare. És l'edat del “per què”. Però quan el fill pregunta, després no escolta tot el que li has de dir i t'acorrala amb nous “per què”. El que busca, més que una explicació, és la mirada del pare que li dóna seguretat. Enfront d'un nen que pateix, l'única oració que em ve és l'oració del “per què”. Senyor, per què? Ell no m'explica res, però sento que està veient-me. Llavors puc dir: “Tu saps per què, jo no ho sé i Tu no m'ho dius, però em veus i jo confio en Tu, Senyor, confio en la teva mirada”.

- En parlar sobre el sofriment dels nens, no es pot oblidar la tragèdia dels qui pateixen fam.

- Amb el menjar que deixem i llencem podríem donar de menjar a moltíssima gent. Si aconseguíssim no malgastar, reciclar el menjar, la fam en el món disminuiria molt. Em va impressionar llegir una estadística que parla de 10 mil nens que moren de fam cada dia en el món. Hi ha molts nens que ploren perquè tenen fam. L'altre dia, a l'audiència del dimecres, darrere d'una tanca hi havia una jove mare amb el seu nen de pocs mesos. Quan vaig passar, el nen plorava molt. La mare l'acariciava. Li vaig dir: “Senyora, crec que el petit té fam”. Ella va respondre: “Sí, ja és hora…”. I li vaig dir: “Però doni-li de menjar, si us plau!”. Ella tenia pudor, no volia alletar-lo en públic, mentre passava el Papa. Llavors voldria dir el mateix a la humanitat: doneu de menjar! Aquesta dona tenia la llet per al seu nen, en el món tenim prou menjar perquè mengi tothom. Si treballéssim amb les organitzacions humanitàries i aconseguíssim posar-nos tots d'acord per no malgastar menjar, enviant-la als qui la necessiten, contribuiríem molt per resoldre la tragèdia de la fam en el món. Voldria repetir a la humanitat el que vaig dir a aquella mare: doneu de menjar als qui tenen fam! Que l'esperança i la tendresa del Nadal del Senyor ens sacsegin de la indiferència.

- Alguns passatges de l’“Evangelii gaudium” li van guanyar les acusacions dels ultraconservadors nord-americans. Què sent un Papa quan escolta que el defineixen “marxista”?

- La ideologia marxista està equivocada. Però en la meva vida he conegut molts marxistes bons com a persones, i per això no em sento ofès.

- Les paraules que més han sorprès són les paraules sobre l'economia que «mata»…

- En l'Exhortació no hi ha res que no es trobi en la Doctrina social de l'Església. No vaig parlar des d'un punt de vista tècnic, vaig tractar de presentar una fotografia del que succeeix. L'única cita específica va ser sobre les teories del “vessament”, que suposen que tot creixement econòmic, afavorit per la llibertat de mercat, aconsegueix provocar per si mateix major equitat i inclusió social en el món. Es prometia que, quan el vas hagués estat ple, s'hauria desbordat i els pobres se n'haurien beneficiat. En canvi passa que, quan està ple, el vas, per art de màgia, creix i així mai no surt res per als pobres. Aquesta va ser l'única referència a una teoria específica. Repeteixo, no vaig parlar com a tècnic, sinó segons la Doctrina social de l'Església. I això no significa ser marxista.

- Vostè va anunciar una «conversió del papat». Les trobades amb els patriarques ortodoxos han suggerit alguna via concreta?

- Joan Pau II va parlar de manera molt explícita sobre una forma d'exercici del primat que s'obri a una situació nova. Però no sols des del punt de vista de les relacions ecumèniques, sinó també en les relacions amb la Cúria i amb les Esglésies locals. En aquests primers nou mesos he rebut les visites de molts germans ortodoxos, Bartomeu, Hilarió, el teòleg Zizioulas, el copte Tawadros; aquest últim és un místic, entrava a la capella, es treia les sabates i pregava. Em vaig sentir el seu germà. Tenen la successió apostòlica, els vaig rebre com a germans bisbes. És un dolor no poder celebrar plegats encara l'eucaristia, però l'amistat existeix. Crec que el camí és aquest: l'amistat, el treball en comú i pregar per la unitat. Ens vam beneir els uns els altres; un germà beneeix l'altre, un germà s'anomena Pere i l'altre s'anomena Andreu, Marc, Tomàs…

- La unitat dels cristians és una prioritat per a vostè?

- Sí, per a mi l'ecumenisme és prioritari. Avui hi ha l'ecumenisme de la sang. En alguns països maten els cristians perquè porten una creu o tenen una Bíblia; i abans de matar-los no els pregunten si són anglicans, luterans, catòlics o ortodoxos. La sang està barrejada. Per als qui maten som cristians. Units en la sang, encara que entre nosaltres no hàgim aconseguit donar els passos necessaris cap a la unitat, i potser no sigui encara el temps. La unitat és una gràcia que cal demanar. Vaig conèixer a Hamburg un rector que seguia la causa de beatificació d'un sacerdot catòlic que va ser guillotinat pels nazis perquè ensenyava el catecisme als nens. Rere d'ell, a la fila dels condemnats, hi havia un pastor luterà i el van matar pel mateix motiu. La seva sang està barrejada. Aquest rector em va contar que havia anat a veure el bisbe i li havia dit: “Segueixo amb la causa, però dels dos, no sols del catòlic”. Aquest és l'ecumenisme de la sang. Encara existeix avui, basta llegir els diaris. Els qui maten els cristians no et demanen el document d'identitat per saber en quina Església vas ser batejat. Hem de tenir en compte aquesta realitat.

- En l'Exhortació apostòlica vostè ha invitat a prendre decisions pastorals prudents i audaços quant als sagraments. A què es referia?

- Quan parlo de prudència no penso en una actitud paralitzadora, sinó en una virtut de qui governa. La prudència és una virtut de govern. També ho és el coratge. Cal governar amb coratge i amb prudència. Vaig parlar del baptisme i de la comunió com a aliment espiritual per continuar endavant, i que s'ha de considerar com un remei i no com un premi. Alguns van pensar immediatament en els sagraments per als divorciats que s'han tornat a casar, però jo mai no parlo de casos particulars: només volia indicar un principi. Hem de tractar de facilitar la fe de les persones més que controlar-la. L'any passat a Argentina vaig denunciar l'actitud d'alguns sacerdots que no batejaven els fills de mares solteres. És una mentalitat malalta.

- I quant als divorciats que s'han tornat a casar?

- L'exclusió de la comunió per als divorciats que viuen una segona unió no és una sanció. Cal recordar-ho. Però no he parlat d'això en l'Exhortació.

- Se n'ocuparà el pròxim Sínode dels bisbes?

- La sinodalitat a l'Església és important: sobre el matrimoni en el seu conjunt en parlarem en les reunions del Consistori al febrer. Després el tema serà afrontat al Sínode extraordinari d'octubre de 2014 i també durant el Sínode ordinari de l'any següent. En aquestes seus s'aprofundiran i aclariran moltes coses.

- Com va el treball dels seus vuit “consellers” per a la reforma de la Cúria?

- El treball és llarg. Els qui volien presentar propostes o enviar idees ja ho han fet. El cardenal Bertello ha recopilat les opinions de tots els dicasteris vaticans. Rebem suggeriments dels bisbes de tot el món. En l'última reunió els vuit cardenals van dir que hem arribat al moment de presentar propostes concretes i en la pròxima trobada, al febrer, em donaran els seus primers suggeriments. Jo sempre estic present en les trobades, excepte el dimecres en el matí per l'audiència. Però no parlo, només escolto, i això em fa bé. Un cardenal ancià em va dir fa uns mesos: “Vostè ja ha començat la reforma de la Cúria amb la missa diària a Santa Marta”. Això em va fer pensar: la reforma comença sempre amb iniciatives espirituals i pastorals, abans que amb canvis estructurals.

- Quina és la relació correcta entre l'Església i la política?

- La relació ha de ser al mateix temps paral·lela i convergent. Paral·lela, perquè cadascú té el seu camí i les seves diferents tasques. Convergent, només per ajudar al poble. Quan les relacions convergeixen abans, sense el poble, o sense prendre en consideració el poble, comença aquest contuberni amb el poder polític que acaba podrint l'Església: els negocis, els compromisos… Cal correspondre paral·lelament, cadascú amb el propi mètode, les pròpies tasques, la pròpia vocació. Convergentment només en el bé comú. La política és noble, és una de les formes més altes de caritat, com deia Pau VI. L'embrutem quan la usem per als negocis. La relació entre l'Església i el poder polític també pot corrompre's, si no convergeix només en el bé comú.

- Puc preguntar-li si tindrem dones cardenals?

- És una frase que va sortir de qui sap on. Les dones a l'Església han de ser valorades, no “clericalitzades”. Els que pensen en les dones cardenals pateixen una mica de clericalisme.

- Com correspon el treball de neteja en l'IOR?

- Les comissions referents estan treballant bé. Moneyval ens va donar un informe bo, anem pel bon camí. Sobre el futur de l'IOR, veurem. Per exemple, el “banc central” del Vaticà seria l'Apsa. L'IOR fou creat per ajudar les obres de religió, les missions, les Esglésies pobres. Després es va convertir en el que és ara.

- Fa un any s'hauria imaginat que el Nadal de 2013 l'hauria celebrat en Sant Pere?

- És clar que no.

- S'esperava que l'elegissin?

- No, no m'ho esperava. No vaig perdre la pau mentre augmentaven els vots. Vaig romandre tranquil. I aquesta pau encara m'acompanya, la considero un do del Senyor. En acabar l'últim escrutini, em van portar al centre de la Sixtina i em van preguntar si acceptava. Vaig respondre que sí, vaig dir que m'anomenaria Francesc. Només llavors em vaig allunyar. Em van portar a l'habitació contigua per canviar-me. Després, poc abans de sortir a fora, em vaig agenollar per resar durant alguns minuts en companyia dels cardenals Vallini i Hummes a la capella Paulina.

Traducció de Bernabé Dalmau.