Crisi de les vocacions religioses? És culpa del zàping

(CR) Aquesta setmana L’Osservatore Romano publicava un contundent article sobre els abandonaments en la vida religiosa. L’autor és ben significatiu, el franciscà José Rodríguez Carballo, el nou secretari de la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada. I parla d’unes tres mil renuncies de religiosos i religioses tramitades cada any per la Santa Seu.

“Els números no ho són tot, però seria d'ingenus no tenir-los en compte”, diu l’autor de l’article, que detalla algunes causes d’aquests abandonaments de frares i monges. Des de la dificultat de la vida comunitària, a la de seguir compartint alguns dels punts més controvertits de la doctrina de l’Església. Un món canviat i marcat pel mercantilisme tampoc són aliens a aquesta situació: “l'opció vocacional exigeix anar contracorrent”.

Rodríguez Carballo tanca l’article oferint algunes pistes de futur com un profund arrelament per “l'opció pel Déu vivent no es visqui en el tancar-se en un misticisme separat de tot i de tots” o “que hi hagi una decisió clara d'anteposar la qualitat evangèlica de vida al nombre de membres o al manteniment de les obres”. Una reflexió per la vida religiosa però que també pot ampliar-se a altres vocacions.

Pel seu interès, reproduïm integrament aquest article en una versió catalana cortesia de la revista Document d’Església.

Crisi de les vocacions religioses? És culpa del zàping

José Rodríguez Carballo, secretari de la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica

De fa temps es parla de “crisi” en la i de la vida religiosa i consagrada. I per justificar aquest diagnòstic freqüentment es recorre al nombre dels abandons, que aguditza la ja de per si alarmant disminució de vocacions que copeja un gran nombre d'instituts i que, si continua així, posa seriosament en perill la supervivència d'alguns d'ells. No entro aquí en el debat sobre el caràcter positiu o no de la “crisi” de la qual es parla. És cert, no obstant això, que, tenint en compte el nombre dels abandons i que la majoria d'ells té lloc en edat relativament jove, aquest fenomen és preocupant. D'altra banda, considerant el fet que l'hemorràgia continua i no sembla aturar-se, els abandons són certament símptoma d'una crisi més àmplia en la vida religiosa i consagrada, i la qüestionen, almenys en la forma concreta en què és viscuda.

Per tot això, si bé és cert que no podem deixar-nos obsessionar pel tema –tota obsessió és negativa–, és també cert que enfront del problema no podem “mirar cap a un altre costat” o “amagar el cap sota l’ala”. D'altra banda, si bé és cert, també, que són molts els factors socioculturals que influeixen en el fenomen dels abandons, és igualment cert que no són l'única causa i que no podem referir-nos només a ells per tranquil·litzar-nos i per explicar aquest fenomen, fins a veure com “normal” el que no ho és.

No és fàcil conèixer amb precisió el nombre de quants abandonen cada any la vida religiosa i consagrada, també perquè hi ha pràctiques que van a la Congregació per als Instituts de vida consagrada i les Societats de vida apostòlica, d’altres que són portades a la Congregació per al clergat, i d’altres que acaben en la Congregació per a la doctrina de la fe. En tot cas, les xifres de què disposem són consistents, com es pot veure per les dades que ens són ofertes per les primeres dues Congregacions.

El nostre dicasteri, en cinc anys (2008-2012), ha donat 11.805 dispenses: indults per deixar l'institut, decrets de dimissió, secularitzacions ad experimentum i secularitzacions per a incardinar-se en una diòcesi. Es tracta d'una mitjana anual de 2.361 dispenses.

La Congregació per al clergat, en els mateixos anys, ha donat 1.188 dispenses de les obligacions sacerdotals i 130 dispenses de les obligacions del diaconat. Són tots religiosos: això dóna una mitjana anual de 367,6. Sumant aquestes dades amb els altres, tenim el que segueix: han deixat la vida religiosa 13.123 religiosos o religioses, en 5 anys, amb una mitjana anual de 2.624,6. Això vol dir 2,54 cada 1000 religiosos. A aquests caldria agregar tots els casos tractats per la Congregació per a la doctrina de la fe.

Segons un càlcul aproximat però bastant segur, això vol dir que més de 3.000 religiosos o religioses han deixat cada any la vida consagrada. En el còmput no han estat inserits els membres de les societats de vida apostòlica que han abandonat la seva congregació, ni els de vots temporals. Certament els números no ho són tot, però seria d'ingenus no tenir-los en compte.

Abans d'indicar algunes de les causes dels abandons, crec que és oportú dir que és gairebé impossible rellevar amb exactitud aquestes causes. El motiu? És molt senzill: no tenim dades totalment fiables. De vegades, una cosa és el que s'escriu, una altra cosa és el que es viu. A més, en molts casos el que diuen els documents, dels quals es disposa al final d'un procediment, no necessàriament coincideix amb la causa real dels abandons. Tanmateix, de la documentació que posseeix el nostre dicasteri es poden identificar les següents causes.

Absència de la vida espiritual –oració personal, oració comunitària, vida sacramental–, que condueix, molts cops, a apuntar exclusivament a les activitats d'apostolat, per poder així continuar endavant o per trobar subterfugis. Molt sovint aquesta falta de vida espiritual desemboca en una profunda crisi de fe, per a molts la veritable i més profunda crisi de la vida religiosa i consagrada i de la mateixa vida de l'Església. Això fa que els vots ja no tinguin sentit –en general, abans de l'abandó hi ha greus i contínues culpes contra ells– i ni tan sols la mateixa vida consagrada. En aquests casos, òbviament, l'abandó és la sortida “normal” més lògica.

Pèrdua del sentit de pertinença a la comunitat, a l'institut i, en alguns casos, a la mateixa Església. A l'origen de molts abandons hi ha una desafecció a la vida comunitària que es manifesta: en la crítica sistemàtica als membres de la pròpia comunitat o de l'institut, particularment a l'autoritat, que produeix una gran insatisfacció; en l'escassa participació als moments comunitaris o a les iniciatives de la comunitat, a causa d'una falta d'equilibri entre les exigències de la vida comunitària i les exigències de l'individu i de l'apostolat que duu a terme; a buscar fora el que no es troba a casa…

Els problemes més comuns en la vida fraterna en comunitat, segons la documentació a la nostra disposició, són: problemes de relació interpersonal, incomprensions, falta de diàleg i d'autèntica comunicació, incapacitat psíquica de viure les exigències de vida fraterna en comunitat, incapacitat de resoldre els conflictes…

Pel que fa a la pèrdua de sentit de pertinença a l'Església, de vegades és donada per la falta de veritable comunió amb ella i es manifesta, entre d'altres coses, en el no compartir l'ensenyament de l'Església sobre temes específics com el sacerdoci a les dones i la moral sexual.

Tot això acaba amb la pèrdua del sentit de pertinença a la institució, anomeni's comunitat local, institut religiosa o Església, que és considerada només en tant que pot servir els propis interessos: per exemple, la casa religiosa, molts cops, és considerada com “hotel” o una simple “residència”. La falta de sentit de pertinença porta, sovint, també a abandonar físicament la comunitat, sense cap permís.

Sempre m'ha impressionat veure religiosos que abandonen la vida religiosa o consagrada amb tota naturalitat, fins i tot després de molts anys, sense que això suposi cap drama. És clar que no deixen res, perquè el seu cor estava en una altra part.

Problemes afectius. Aquí la problemàtica és molt àmplia: va des de l'enamorament, que es conclou amb el matrimoni, a la violació del vot de castedat, ja sigui amb repetits actes d'homosexualitat –més en els homes, però igualment present, més que no pas es pensa, entre les dones–, ja sigui amb relacions heterosexuals, més o menys freqüents. Altres vegades els problemes afectius tenen una clara repercussió en la vida en comunitat, perquè concerneixen el món de les relacions, provocant continus conflictes que acaben per fer que no es pugui viure la vida de comunitat. Finalment, els problemes afectius poden ser tals que s'arribi a la convicció de no poder viure la castedat i es decideix, també per motius de coherència, abandonar la vida consagrada.

Quan es tracta d'identificar les causes o de proposar orientacions, penso que és necessari fer una radiografia, encara que breu i limitada, de la societat de la qual provenen els nostres joves, els joves que es dirigeixen a nosaltres, així com les fraternitats que els acullen.

La primera cosa evident a tots és que estem en un món en profunda transformació. Es tracta d'un canvi que comporta el pas de la modernitat a la postmodernitat. Vivim en un temps caracteritzat per canvis culturals imprevisibles: noves cultures i subcultures, nous símbols, nous estils de vida i nous valors. Tot ocorre a una velocitat vertiginosa.
Les certeses i els esquemes interpretatius globals i totalizants que caracteritzaven l'era moderna han deixat lloc a la complexitat, a la pluralitat, a la contraposició de models de vida i a comportaments ètics que s'han barrejat entre ells d’una manera desordenada i contradictòria: són totes característiques de l'era moderna.

Mentre en la modernitat existia la plausibilitat d'un projecte global, d'una idea matriu, d'un “nord” com a far de comportament, el moment actual està caracteritzat per la incertesa, pel dubte, pel replegar-se en allò quotidià i en allò emocional. Així es torna difícil distingir allò que és essencial del que és secundari i accidental.

Això produeix en molts: desorientació enfront d'una realitat que es presenta de tal manera complexa que no es pot percebre; incertesa a causa de la falta de certeses sobre les quals ancorar la pròpia vida; inseguretat per la falta de referències segures. Tot s'uneix a una gran desil·lusió enfront de les preguntes existencials, considerades inútils, ja que tot és possible i el que avui és, demà deixa de ser.

El nostre temps és també un temps de mercat. Tot és mesurat i valorat segons la utilitat i la rendibilitat, també les persones. Aquestes, en termes de mercat, valen el que produeixen i valen en tant que són útils. El seu valor oscil·la, per tant, basant-se en la demanda. Aquesta concepció mercantilista de la persona arriba a privilegiar el fer, la utilitat, i fins i tot l'aparença sobre l'ésser.

Vivim, també, en un temps que podem definir el temps del zapping. Zapping, literalment, vol dir: passar d'un canal a un altre, servint-se del control remot, sense aturar-se en cap. Simbòlicament, zapping significa no assumir compromisos a llarg termini, passar d'un experiment a un altre, sense fer cap experiència que marqui la vida. En un món on tot està facilitat, no hi ha lloc per al sacrifici, ni per a la renúncia, ni per a altres valors semblants. En canvi, aquests estan presents en l'opció vocacional que exigeix, per tant, anar contracorrent, com és la vocació a la vida consagrada.

Finalment, és necessari assenyalar també que en el món en què vivim, i en estreta connexió amb el que hem anomenat “mentalitat de mercat”, hi ha el domini del neoindividualisme i la cultura del subjectivisme. L'individu és la mesura de tot i tot és vist, mesurat i valorat en funció de si mateix i de l'autorrealització. En un món així, en el qual cadascú se sent únic per excel·lència, sovint no hi ha una comunicació profunda. L'home actual parla molt, aparentment és un gran comunicador, però en realitat no aconsegueix comunicar en profunditat i, en conseqüència, no aconseguir trobar-se amb l'altre.

Com a conclusió de la nostra reflexió ens plantegem la pregunta: en una societat com la nostra, ¿és possible romans fidels a una opció de vida que està cridada a ser definitiva i irrevocable?

La resposta em sembla senzilla si tenim en compte tants consagrats que viuen joiosament la fidelitat als compromisos assumits en la seva professió. De totes maneres, per prevenir els abandons, sense la il·lusió de poder evitar-los totalment, crec necessari el que segueix.

Que la vida consagrada i religiosa posi al centre una renovada experiència del Déu u i tri i consideri aquesta experiència com la seva estructura fonamental. Allò essencial de la vida consagrada i religiosa és quaerere Deum, cercar Déu, viure en Déu.

Que l'opció pel Déu vivent (cf. Jn 20,17) no es visqui en el tancar-se en un misticisme separat de tot i de tots, sinó que porti els consagrats a participar en el dinamisme trinitari ad intra i ad extra. La participació en el dinamisme trinitari ad intra suposa relació de comunió amb els altres i comporta el do de si mateix als altres. D'altra banda, viure el dinamisme trinitari ad extra implica viure críticament i profèticament al si de la societat.

Que hi hagi una decisió clara d'anteposar la qualitat evangèlica de vida al nombre de membres o al manteniment de les obres.

Que en la cura pastoral de les vocacions es presenti la vida consagrada i religiosa en tota la seva radicalitat evangèlica i es faci un discerniment d'acord amb les esmentades exigències.

Que durant la formació inicial s'asseguri un acompanyament personalitzat i no es facin “descomptes” en les exigències d'una vida consagrada que sigui evangèlicament significativa.

Que entre la pastoral vocacional, formació inicial i permanent, hi hagi continuïtat i coherència.

Que durant els primers anys de professió solemne s'asseguri un adequat acompanyament personalitzat.

Un bell proverbi oriental diu: “L'ull veu només la sorra, però el cor il·luminat pot entreveure el final del desert i la terra fèrtil”. Mirem amb el cor. Potser podrem veure allò que altres no veuen.

[Article publicat a L’Osservatore Romano, el 30 d’octubre, en el marc d’una jornada d’estudi celebrada a l’Antonianum de Roma sobre el tema “Fidelitat i perseverança vocacional en una cultura de la provisionalitat”. Traducció de Documents d'Església.