Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) Un horitzó d’esperança. És el que proposa el grup de laics que des de diverses posicions polítiques l’any passat van iniciar la publicació d’algunes reflexions sobre l’aportació de l’Església a la societat. Aquest diumenge van publicar un nou text a La Vanguardia signat pel grup inicial format pel president de la Fundació Joan Maragall Josep Maria Carbonell; el polític i advocat Josep Maria Cullell, l’exdirector general d’Afers Religiosos Jordi López Camps; el president d’E-Cristians Josep Miró i Ardèvol; i el filòsof i teòleg Francesc Torralba. A aquest grup ara s'hi ha sumat el jurista Eugeni Gay Montalvo i el físic i poeta David Jou.

En el text es defensa que en “l’ensenyament social de l’Església hi ha el fonament per construir un nou ordre i una pràctica política i econòmica fonamentada en el bé comú” que ha tingut una nova empenta amb “la predicació i el testimoniatge del papa Francesc. També s’argumenta que “la defensa plural i sincera de diferents projectes polítics, no pot significar la manca de la necessària recerca d’una unitat en l’acció en aquells aspectes centrals que conformen la identitat dels cristians”.

Per un horitzó d’esperança

El món està vivint un canvi sense precedents com a conseqüència de la revolució tecnològica, de l’esclat de xarxes de comunicació i processos automatitzats de producció i de les conseqüències energètiques i ecològiques d’un consum accelerat. S’hi afegeix el ràpid increment demogràfic, l’entrada al món del treball de milions de persones que fins ara es trobaven al marge del sistema, la globalització econòmica, social i cultural, i la precarietat de l’equilibri d’un món multipolar. D’altra banda, els països que conformen la Unió Europea, després de dècades de bonança econòmica i pau social, assisteixen de manera excessivament passiva a l’emergència d’un món on Europa ja no ostenta cap mena de centralitat sense encertar emprendre el necessari vol d’una renovada construcció política, cultural i social. A la perplexitat i atonia europea, s’hi afegeix, a més de la lògica tradicional en matèria de política exterior de defensa dels interessos nacionals dels Estats Units d’Amèrica, de Rússia i Xina, la incapacitat i feblesa manifesta de les Nacions Unides, més necessàries que mai, per acompanyar els complexos moments que vivim. Novament, els fantasmes de conflictes bèl·lics a gran escala apareixen en els nostres escenaris més immediats. El món sembla, altra vegada, fragmentat en el xoc d’interessos contraposats, sense ponts de diàleg, dominats sota la lògica dels grups més extremistes, ja siguin polítics, econòmics, religiosos o armamentístics.

A Espanya, però no només, a la crisi econòmica i social se n’hi afegeix una altra de molt profunda i greu: el desprestigi de totes les institucions polítiques que vertebren l’Estat de Dret, així com partits i associacions que han protagonitzat –amb encerts i errors– la història més recent. Totes estan afectades en allò que és necessari per a la democràcia i l’estat de dret: la credibilitat i la confiança. A Espanya i Catalunya, vivim un dels moment més difícil des de la recuperació de la democràcia el 1978. És una situació perillosa, perquè aquestes precàries circumstàncies afavoreixen el sorgiment de solucions que pretenen transformar la realitat amb paraules que la simplifiquen fins a la caricatura. És el moment dels populismes basats en cultes a la personalitat, abundància de crítica, aportació de respostes simplistes als problemes i menysteniment de la democràcia.

Tots tenim una part de responsabilitat davant de la situació creada. Uns més, molt més que d’altres. Sense desmerèixer, però, els avenços i el desenvolupament econòmic, social i polític des de la Transició, hem de reconèixer les errades viscudes durant aquests anys i, probablement de manera prioritària, la manca de fermesa davant les situacions properes a la corrupció. Una corrupció en l’àmbit públic, estesa en moltes ocasions a l’àmbit privat, que afecta directament les condicions de convivència col·lectiva i, com ja hem recordat, la credibilitat i confiança de les institucions.

Així mateix, a Europa, el trencament que s’inicià a principis de la dècada dels setanta suposa la ruptura amb els valors que han conformat la nostra cultura, tradició i visió del món. En passar els anys, Europa es troba desproveïda del substrat cultural i religiós indispensable per donar sentit al seu projecte polític i, encara més important, aquesta manca de fonamentació afavoreix el buit de memòria, identitat i esperança d’una part notable de la seva població. El desconeixement clamorós de la història, especialment en les generacions més joves, la marginació de les fonts i de la nostra tradició cultural ens fa més febles, perquè, com escriu Charles Taylor, cap societat pot afrontar els seus reptes només amb els recursos de la pròpia època. L’apoderament de les noves generacions està mancat de la seva capacitat d’assumir la necessària memòria que configura les nostres societats.

Tot sembla inadequat, insuficient. Podria ser diferent si, alhora, no ens castigués l’atur, el creixement de la pobresa i de la desigualtat. El problema radica que, junt amb la feina, els estalvis, la credibilitat i la confiança, s’ha perdut també la il·lusió i l’esperança col·lectiva. Emergeixen les crítiques, prospera la justa indignació, però no hi ha cap alternativa central i aglutinadora capaç de substituir amb un projecte nou i viable el que van enderrocant els vicis privats elevats a públics dels partits de govern, les institucions, i els greus errors comesos per tots plegats.

Quin camí? Com a cristians, si bé hem de reconèixer el pluralisme de les diferents opcions polítiques dintre d’una scelta di campo, hem de pensar també que tenim la responsabilitat, des de la perspectiva dels Evangelis i de la Doctrina Social de l’Església, d’aportar al conjunt de la societat alguns aspectes aglutinadors que poden conformar la nostra veu en aquests moments difícils i aparentment mancats d’horitzó:

  1. És necessari i honest afirmar la limitació de tot projecte humà. Tot projecte humà queda qüestionat per la radicalitat de l’Evangeli. La legítima recerca dels projectes polítics que cerquen l’alliberament humà no pot oblidar l’essència precària de la natura humana, de tots els projectes polítics, sempre imperfectes, que vulguin desplegar-se. La limitació d’aquests projectes, però, no pot ser mai cap obstacle per promoure el més gran esforç possible per a la recerca del bé comú, una recerca imprescindible per conviure tots plegats de la millor manera possible.
  2. L’equilibri entre el “projecte escatològic cristià” i el “projecte polític humà” és pròpiament l’espai de mediació del discerniment dels cristians. Aquesta mediació, que implica la defensa plural i sincera de diferents projectes polítics, no pot significar la manca de la necessària recerca d’una unitat en l’acció en aquells aspectes centrals que conformen la identitat dels cristians. Aquesta unitat plural en l’acció, arreu del món, pot representar en el món actual una veu d’unitat i d’esperança. Creiem que, en l’ensenyament social de l’Església, hi ha el fonament per construir un nou ordre i una pràctica política i econòmica fonamentada en el bé comú, el destí universal dels béns i la prioritat dels més febles, la subsidiarietat, la participació real en la política i, en l’àmbit econòmic, la solidaritat i els valors fonamentals de la vida social: veritat, llibertat i justícia. En aquest sentit, la predicació i el testimoniatge del papa Francesc il·lumina aquesta acció del conjunt dels cristians, més enllà de les seves tradicions concretes, afavorint la nostra necessària unitat. Aquest és un projecte adreçat als cristians de tota mena i condició, a totes les persones que, al marge de la seves creences, comparteixen l’antropologia i les virtuts pròpies de la nostra tradició i de la nostra cultura.
  3. Entenem que el nou camí es basa en un procés ben articulat, fonamentat en la reforma i la regeneració, en la perspectiva de la gran transformació social, cultural, econòmica i política. És imperatiu que la democràcia recuperi el principi de legalitat. La democràcia és un medi –decisiu, però un medi–, i el seu valor radica en la capacitat de facilitar els grans fins. El fi col·lectiu per excel·lència és el bé comú. Una part determinant d’aquest bé comú és el treball. La democràcia ha d’estar al servei del desenvolupament econòmic i la dignitat de totes les persones.
  4. Avui, igual que en altres èpoques, la responsabilitat de l’Església no és defensar l’Imperium dels poders establerts, perquè la continuïtat dels valors civils i morals no es troba en ells, sinó la construcció i reconstrucció de les comunitats en les que pugui créixer la vida moral i la civilitat. L’evangelització real és el gran servei a fer. És l’anunci i la proposta de la Bona Nova del Déu Pare i Creador, que és Amor, que ens crida a la felicitat i ens salva en el seu fill Jesucrist, i que per la Gràcia de l’Esperit acompanya i acull una humanitat òrfena i ferida.

Josep Maria Carbonell Abelló, Josep Maria Cullell i Nadal, Eugeni Gay Montalvo, David Jou i Mirabent, Jordi López Camps, Josep Miró i Ardèvol, Francesc Torralba Roselló.