×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) Coincidint amb la Diada, en la carta setmanal d’aquest diumenge el bisbe de Girona, Francesc Pardo, també es pronuncia sobre el moment polític de Catalunya. Pardo es mostra partidari d’una possible consulta argumentant que “és del tot necessari conèixer l’opinió ‘real’ de tots o de la majoria de ciutadans de Catalunya, que tenim el deure i el dret de manifestar la pròpia opinió i decisió en qüestions importants i essencials”. Segons el bisbe de Girona, només “a partir d’un coneixement ‘real i objectiu’ es poden decidir les propostes més adients. Sense consulta, tothom es pot erigir en ‘portaveu’ del poble”. S'afegeix així una nova veu episcopal favorable a la consulta.

El bisbe de Girona basa les seves reflexions en Arrels Cristianes de Catalunya, que recorda que “va merèixer, amb les resolucions del Concili Tarraconense, la recognitio de Roma”. Aquest document conjunt dels bisbes catalans del 1985, va incorporar-se deu anys després a les resolucions del Concili Provincial i van ser aprovades oficialment per la Santa Seu després de ser examinades durant un any per diversos dicasteris vaticans.

Davant d’una possible consulta Pardo també diu que és “és fonamental tenir informació precisa i entenedora de la proposta o propostes que es puguin sotmetre a consulta” i que permetin valorar alternatives com la independència, una nova relació amb Espanya o una federació: “la informació entenedora i precisa comporta conèixer les conseqüències polítiques, econòmiques i socials de la proposta o propostes que es fan”.

També demana tenir present aspectes com “els criteris en relació amb els drets humans, com la protecció de la vida, de la llibertat —també religiosa—, la justícia, els deures de solidaritat amb els altres pobles germans de l’entorn... i dels països anomenats del Tercer Món”. I sobretot, “apostar per la cohesió social”, “evitar de totes totes una fractura social que sigui irreparable i deixi ferides obertes” i “dialogar, fins a l’esgotament, amb totes les institucions que calgui per consensuar el full de ruta” i un “model no excloent”.

En qualsevol cas, el bisbe de Girona creu que “les objeccions legals no poden ser una excusa per refusar el diàleg. Cal partir del principi que les lleis es poden modificar pel bé dels ciutadans”. Alhora defensa que “l’Església, que és la institució més antiga de totes les que continuen vives del nostre país, ha de manifestar també la seva opinió i valors. I ho ha de fer des del servei, no des de cap poder, sinó des de la saviesa acumulada al llarg dels segles”. I davant d’aquest debat, des de l’interior de comunitat eclesial, demana seguir l’aforisme de sant Agustí: “Unitat en allò que és essencial, llibertat en allò que és opinable, i sempre caritat”.

Al principi de la carta dominical Pardo reconeix que “diguis el que diguis, tot pot ser interpretat ideològicament des d’un extrem o del contrari. Em voldria situar en la ‘saviesa acumulada’ de l’Església a Catalunya no per oferir propostes polítiques explícites, que no em toca”

Al servei del nostre poble. Festa i reflexió
Francesc Pardo, bisbe de Girona

7 de setembre de 2013

Dimecres, dia 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya. La celebració m’ha impulsat a reflexionar i alhora m’empeny a compartir amb vosaltres alguns d’aquests pensaments.

Ja sé que, diguis el que diguis, tot pot ser interpretat ideològicament des d’un extrem o del contrari. Em voldria situar en la «saviesa acumulada» de l’Església a Catalunya no per oferir propostes polítiques explícites, que no em toca, sinó per recordar-nos «que els goigs i les esperances, els sofriments i els dolors de les persones són els de l’Església», tal com afirma el Concili Vaticà II, i per concretar avui el núm. 8 del document del 1985 «Arrels cristianes de Catalunya», que va merèixer, amb les resolucions del Concili Tarraconense, «la recognitio de Roma», i per recordar «Al servei del nostre poble», el document dels bisbes de Catalunya.

Una reflexió serena és imprescindible en moments de tanta complexitat com els que vivim. Complexitat provocada per la crisi econòmica, que amenaça el futur de molts, i a la qual s’afegeixen la tensió que genera el desig i el dret d’una bona part dels ciutadans de ser consultats, els compromisos d’haver acceptat una constitució, de formar part de l’Estat espanyol i les dificultats que comporta un camí d’aquesta mena. Per això, des d’una reflexió personal que —penso— es fonamenta en la doctrina social de l’Església, desitjo recordar alguns principis amb l’esperança de contribuir a un diàleg serè i, així, col·laborar amb el present i amb el futur del nostre poble.

- És del tot necessari conèixer l’opinió «real» de tots o de la majoria de ciutadans de Catalunya, que tenim el deure i el dret de manifestar la pròpia opinió i decisió en qüestions importants i essencials. A partir d’un coneixement «real i objectiu» es poden decidir les propostes més adients. Sense consulta, tothom es pot erigir en «portaveu» del poble.

- Per això és fonamental tenir informació precisa i entenedora de la proposta o propostes que es puguin sotmetre a consulta. Només com a exemples: Independència o no? Però cal precisar de quin tipus independència es tracta, de què, de qui i de quina manera. Estat propi o no? Però de quin tipus d’estat parlem? Quina configuració i quins valors tindria aquest estat? Quina relació amb l’actual Estat, amb els seus convenis i deures? Possibilitats reals d’un estat federat? Viabilitat en el context d’Europa i de les nacions? Continuar formant un sol estat amb els canvis imprescindibles i necessaris per enfortir la nostra identitat d’una manera real i efectiva? Qualsevol opció ha de poder ser explicada i valorada pels ciutadans.

- La informació entenedora i precisa comporta —almenys fins on sigui possible— conèixer les conseqüències polítiques, econòmiques i socials de la proposta o propostes que es fan. Caldrà també aportar informació del procés, atenent els avantatges i els inconvenients o dificultats.

- Alhora, cal conèixer els criteris en relació amb els drets humans, com la protecció de la vida, de la llibertat —també religiosa—, la justícia, els deures de solidaritat amb els altres pobles germans de l’entorn... i dels països anomenats del Tercer Món.

- Cal treballar i apostar per la cohesió social. Cal un gran esforç i pedagogia per evitar de totes totes una fractura social que sigui irreparable i deixi ferides obertes. Cal dialogar, fins a l’esgotament, amb totes les institucions que calgui per consensuar el full de ruta, per assegurar pacíficament «el model de societat» decidida pels ciutadans. Un model que no pot ser excloent.

- Les objeccions legals no poden ser una excusa per refusar el diàleg. Cal partir del principi que les lleis es poden modificar pel bé dels ciutadans.
- Per dissenyar el present i el futur, siguin quines siguin les propostes escollides, cal que hi participin, també, les institucions que han configurat el país des del seus inicis fins avui. Ho recordo perquè l’Església, que és la institució més antiga de totes les que continuen vives del nostre país, ha de manifestar també la seva opinió i valors. I ho ha de fer des del servei, no des de cap poder, sinó des de la saviesa acumulada al llarg dels segles per la missió exercida en tants àmbits: bisbats, parròquies, monestirs, sanitat, ensenyament, cultura, dret, patrimoni cultural, configuració social, barris, món rural...

- Com a cristians, procurem fer nostre l’aforisme de sant Agustí: «Unitat en allò que és essencial, llibertat en allò que és opinable, i sempre caritat».
Que el neguit o el passotisme no impedeixin la necessitat de reflexió, ni l’abast de les decisions, ni la pedagogia del convenciment, i menys encara la convivència
fraterna.