Un esdeveniment i un document (Pacem in Terris II)

(Bernabé Dalmau – CR) Més que la seva altra encíclica, de caire social, Mater et magistra, publicada dos anys abans, la Pacem in Terris tingué des del primer moment una repercussió sense precedents. Aparegué en un moment que un exponent significatiu de la nouvelle théologie, el pare M. Dominique Chenu, acabava de dictaminar, en un llibret, que la doctrina social de l’Església havia nascut com a contrapès d’autoritat moral en el moment que els papes havien perdut el poder temporal i que, per tant, passat un segle, ja no tenia sentit. Aquell gran historiador no tingué do de profecia. No solament Joan XXIII, els papes successius i el Concili Vaticà II formularen doctrina social sinó que “els homes de bona voluntat”, començant pels mateixos cristians, han continuat desitjant una autoritzada paraula de l’Església sobre allò que en cada moment els preocupa de la vida social.

Hem esmentat entre cometes “els homes de bona voluntat” perquè són els destinataris de l’encíclica que comentarem, detall summament innovador. L’expressió és prou coneguda perquè forma el segon porticó del cant dels àngels en el primer Nadal. Encara que, per l’ús litúrgic, estem més habituats a la fórmula “els homes que estima el Senyor”, la traducció literal del llatí ha esdevingut el modisme que hem assumit com a mostra d’un situar-se l’Església davant el món, o millor, enmig del món.

Si podem parlar de l’encíclica com a esdeveniment, i esdeveniment rebut amb simpatia i alleujament, és perquè els anys de la guerra freda havien produït un clima d’autèntic pànic còsmic: amenaces de bombes atòmiques, coets, tortures, rentament de cervells. Posteriorment sabríem què foren els gulags i les repressions dels drets humans. L’encíclica pretenia indicar coses, però també en deia: la veu del papa obria el camí a un nou ordre, a la valoració dels drets, de la dignitat humana, del respecte a la persona. Respecte a la persona i als pobles. Tot el món, en la seva varietat, anhelava aquesta pau. L’Església s’hi trobava compromesa. Eren els anys dels mots “testimoniatge”, “engatjament”, del “creure és comprometre’s”, de l’”aggiornamento” tan identificat amb l’obra del Concili. El caràcter universal d’aquest desig l’expressava, més enllà de l’estilística del llenguatge, el plural “in terris”.

I tot això es concretà en un text, en un document de cinc parts: la crida als homes de bona voluntat; la constant referència a la persona humana, la “Carta dels drets de l’home” (1ª part); l’estructura democràtica de cada Estat (2ª part); el desarmament (3ª part); l’encoratjament a una autoritat supranacional a nivell planetari (4ª part); i la col·laboració amb els no catòlics (5ª part).

Joan XXIII presentà l’encíclica en el seu missatge pasqual radiat del 13 d’abril de 1963: “Fa la síntesi, a la llum de l’Evangeli, de tots els elements que porten a la veritable pau en l’àmbit personal, familiar, comunitari. Oh, la pau! Abans de ser equilibri de forces externes, és do diví, penyora de l’amor de Crist, que reconcilia les ànimes al Pare i les estableix en la seva gràcia. L’ordre interior, que neix de la bona voluntat, assegura el tranquil ordre extern; altrament aquest esdevé feble, confiat com està als càlculs de la prudència humana”.