(Bernabé Dalmau –CR) En el qui és subjecte del dret, li correspon també el deure d’exercir-lo i d’obtenir-lo. I en els altres, el deure correlatiu de reconèixer-lo i de respectar-lo. És l’ordre proposat per la Pacem in Terris.
I així la convivència humana exigeix viure els uns amb els altres, tot procurant el bé dels altres i el reconeixement dels drets i dels deures mutus i la creació d’ambients favorables per a obtenir-ho, amb actitud de responsabilitat. Aquí el papa formula el principi que la convivència ha de ser considerada sobretot com un fet espiritual, i per això no sols és necessària la disponibilitat per a sentir com a pròpies les necessitats dels altres, sinó de posar l’amor com a pilar constructiu als altres més clàssics de la veritat, la justícia i la llibertat. Tota aquesta visió ens porta al mateix objectiu: l’ordre moral té per fonament el Déu veritable. I si, per una banda, suposa comunicació de coneixements, impuls i reclam cap al bé moral, fruïció de la bellesa i comunicació dels béns de l’esperit, per l’altra s’expressa en manifestacions culturals, desenrotllament de l’economia, institucions socials, moviments i teories polítiques i ordenaments jurídics.
Tal com farà al final de cada part, Joan XXIII, a tall de resum, detecta el que anomena “signes dels temps”. L’expressió ja sabem que prové de l’Evangeli (“¿Vosaltres, doncs, sabeu interpretar l'aspecte del cel i no sou capaços d'interpretar els signes dels temps?”, Mateu 16,3). El papa descriu d’aquesta manera aquells fets de la vida social actual que d’alguna manera interpel·len la fe cristiana. I així els eleva a categoria teològica. El procés de raonament és, doncs, inductiu. El desenrotllarà, encara amb més vigor, la Constitució Gaudium et spes del Concili, quan afirma: “L'Església té permanentment el deure d’escrutar els signes dels temps i d’interpretar-los a la llum de l’Evangeli, talment que, d’una manera acomodada a cada generació, pugui respondre als interrogants perennes dels homes sobre el sentit de la vida present i de la futura i sobre la relació de l’una amb l’altra. Cal, doncs, conèixer i comprendre el món en què vivim, i també les seves esperances, les seves aspiracions i el seu caràcter sovint dramàtic” (n. 4).
Correlació indissoluble entre drets i deures en la mateixa persona
23. Els drets naturals recordats fins aquí són indissolublement units, en lamateixa persona que n'és el subjecte, amb altres deures respectius; i uns i altres tenen en la llei natural, que els confereix o que els imposa, la seva arrel, el seu aliment, la seva força indestructible.
24. El dret de tot home a l'existència, per exemple, és connecta amb el seu deure de conservar la vida; el dret a un digne nivell de vida, amb el deure de viure dignament; i el dret a la llibertat en la recerca de la veritat és unit al deure de cercar -la amb vista al seu coneixement sempre més ampli i profund.
Reciprocitat de drets i deures entre persones distintes
25. En la convivència humana tot dret natural en una persona comporta un deure respectiu en totes les altres persones: el deure de reconèixer i respectar aquell dret. Efectivament, tot dret fonamental de la persona obté la seva força moral insuprimible de la llei natural que el confereix, i imposa un deure respectiu. Aquells, doncs, que mentre reivindiquen els pr opis drets, obliden o no posen en el degut relleu els deures respectius, corren el perill de construir amb una mà i de destruir amb l'altra.
En la col·laboració mútua
26. Els éssers humans, essent persones, són socials per naturalesa. Han nascut, doncs, per a conviure i obrar els uns en bé dels altres. Això exigeix que la convivència humana sigui ordenada, i, per tant, que els drets i els deures recíprocs siguin reconeguts i respectats; però exigeix també que cadascú aporti generosament la seva contribució a la creació d'ambients humans on drets i deures tinguin un contingut sempre més ric.
27. No n'hi ha prou, per exemple, de reconèixer i respectar en cada ésser humà el dret als mitjans de subsistència: cal també vetllar, segons les pròpies forces, perquè tot ésser humà disposi dels mitjans de subsistència en mesura suficient.
28. La convivència entre els homes, a més de ser ordenada, cal que els sigui fecunda en béns. Això reclama que reconeguin i respectin els seus drets recíprocs i que compleixin els deures respectius, però també exigeix que col·laborin entre ells en les mil formes i graus que la civilització permet, suggereix i reclama.
En actitud de responsabilitat
29. La dignitat de la persona, pròpia de tot ésser humà, exigeix que aquest obri conscient ment i lliurement. Així, en les relacions de la convivència ha de respectar els drets, complir les obligacions, actuar en les mil formes possibles de col·laboració en virtut de decisions personals, és a dir, preses per convicció, per pròpia iniciativa, en actitud de responsabilitat, i no en força d'imposicions o de pressions provinents sobretot de fora.
Una convivència fonamentada només en relacions de força, no és humana. En ella, efectivament, és inevitable que les persones es vegin privades de la llibertat en comptes de veure's facilitades i estimulades a progressar i perfeccionar –se elles mateixes.
Convivència en la veritat, en la justícia, en l'amor, en la llibertat
30. La convivència entre els homes és, doncs, ordenada, fecunda i pròpia de la seva dignitat, si es fonamenta en la veritat, segons l'admonició de l'apòstol sant Pau: Abandoneu la mentida, digueu cadascun la veritat al vostre proïsme, que som membres els uns dels altres . Això demana que els drets recíprocs i els deures corresponents siguin reconeguts. És, a més, una convivència que es realitza segons justícia o en el respecte efectiu d'aquells drets i en el compliment lleial dels deures respectius; que és vivificada i integrada per un amor tal, que fa
sentir com a pròpies les necessitats i les exigències d'altri, fa els altres participants en els propis béns i procura de fer sempre més vívida la comunió en el món dels valors espirituals; i és realitzada en la llibertat d'una manera adient a la dignitat d'éssers portats per la seva mateixa naturalesa racional a assumir la responsabilitat del propi obrar.
31. La convivència humana, Venerables Germans i estimats fills, és i ha de ser considerada sobretot com un fet espiritual: com a comunicació de coneixements a la llum de la veritat; com a exercici de drets i compliment de deures; com a impuls i reclam vers el bé moral; com a noble gaudi comú de la bellesa en totes les seves legítimes expressions; com a disposició permanent a infondre els uns en els altres el millor d'ells mateixos; com a anhel d'una mútua i sempre més rica assimilació de valors espirituals: valors on trobin la seva perenne vivificació i la seva orientació de fons les expressions culturals, el món econòmic, les institucions socials, els moviments i els règims polítics, les ordinacions jurídiques i tots els altres elements exteriors on la convivència s'articula i s'expressa en el seu desenvolupament incessant.
Ordre moral que té per fonament objectiu el Déu veritable
32. L'ordre entre els éssers humans en la convivència és de natura moral. En efecte, es tracta d'un ordre que es fonamenta en la veritat; que s'ha de practicar segons justícia; demana de ser vivificat i integrat per l'amor; i finalment, ha de ser orientat a assolir una igualtat cada dia més humana, respectant la llibertat .
33. Ara bé: l'ordre moral -universal, absolut i immutable en els seus principistroba el seu fonament objectiu en el Déu veritable, transcendent i personal. Ell és la veritat primera i el bé summe; i, per tant, la font més profunda d'on només pot extreure la seva genuïna vitalitat una convivència entre els homes, ordenada, fecunda, corresponent a la seva dignitat de persones . Sobre aquest punt sant Tomàs s'expressa clarament: La raó humana és norma de la voluntat, per la qual es mesura també el grau de bondat, pel fet que deriva de la llei eterna, que s'identifica amb la mateixa raó divina... Per tant, és clar que la bondat de la voluntat humana depèn molt més de la llei eterna que no pas de la raó humana .
Signes del temps
34. Tres fenòmens caracteritzen l'època moderna. Abans de tot, la promoció econòmico-social de les classes treballadores. En les primeres fases del seu moviment de promoció els obrers concentraven la seva acció en la reivindicació de drets de contingut sobretot econòmico-social; després l'estengueren als drets de natura política; i finalment al dret de participar, en forma i en graus adequats, en els béns de la cultura. I avui, a totes les comunitats nacionals és vívidament operant en els obrers l'exigència de no ser mai considerats i tractats arbitràriament pels altres com a éssers privats d’intel·ligència i de llibertat, sinó sempre com a subjectes o persones en tots els sectors de la convivència, o sia, en els sectors econòmico-socials, en els de la cultura i en els de la vida pública.
35. En segon lloc es presenta un fet conegut de tothom: l'ingrés de la dona a la vida pública, més accentuadament potser en els pobles que professen la fe cristiana; més lentament, però sempre a gran escala, entre els pobles d'altres civilitzacions o tradicions. En la dona, efectivament, esdevé sempre més clara i operant la consciència de la pròpia dignitat. Sap prou que no pot consentir que sigui considerada i tractada com un instrument; reclama els drets i deures dignes de la persona humana, tant en l'àmbit de la vida domèstica com en el de la vida
pública.
36. Finalment, la família humana, comparada amb un passat recent, presenta una configuració social i política profundament transformada. Prou, de pobles dominadors i pobles dominats: tots els pobles s'han constituït o s'estan constituint en comunitat polítiques independents.
37. Els homes, a tots els països i a tots els ambients, o són ciutadans d'un estat autònom i independent, o estan a punt de ser -ho; a ningú no agrada de sentir –se súbdit de poders polítics que provenen de fora de la pròpia Comunitat humana o grup ètnic. En moltíssims homes es va així dissolent el complex d'inferioritat arrossegat des de segles i mil·lenaris; mentre que en d'altres s'atenua i tendeix a desaparèixer el respectiu complex de superioritat, derivat del privilegi econòmico-social o del sexe o de la posició política.
38. Al contrari, és molt amplament difosa la convicció que tots els homes són iguals per dignitat natural. Per això les discriminacions racials no troben ja cap justificació, almenys en el pla de la raó i de la doctrina; això representa una pedra mil·liar en el camí que condueix a la instauració d'una convivència humana informada pels principis abans exposats. Efectivament, quan en els éssers humans floreja la consciència dels seus drets, no pot deixar de sorgir- hi la consciència dels deures respectius: de manera que aquell qui té alguns drets té també el deure de fer valer els seus drets com una exigència i una expressió de la pròpia dignitat; i tots els altres éssers humans tenen el deure de reconèixer i de respectar aquells mateixos drets.
39. I quan les relacions de la convivència s'estableixen en termes de drets i deures, els éssers humans s'obren al món de valors espirituals, comprenen què és la veritat, la justícia, l'amor, la llibertat, i esdevenen conscients de pertànyer a aquell món. Però, a més, es troben en el camí que els mena a conèixer millor el Déu veritable, transcendent i personal, i a assumir la relació entre ells mateixos i Déu com a fonament sòlid i com a criteri suprem de la seva vida: de la que viuen en la seva intimitat i de la que viuen en relació amb els altres.
