Pacem in Terris 4. Les relacions entre els homes i els poders públics en el si de cada comunitat política

(Bernabé Dalmau –CR) Aquí la Pacem in Terris parteix del principi que la convivència humana exigeix l’autoritat. El tema del seu origen i del seu valor té llarga trajectòria, des del Nou Testament i els Pares de l’Església fins als tractadistes escolàstics i de l’època moderna. Que cal una autoritat i que en si té un origen diví sembla fora de discussió. I també hi ha una doctrina i una praxi sobre la seva raó de ser que no prejutja ni la llibertat d’elecció dels seus titulars, ni de les estructures amb què cal que exerceixin l’autoritat: qualsevol forma de règims genuïnament democràtics és compatible amb aquests principis.

Aquí hi entra el tema de la promoció del bé comú, principal raó de ser de l’autoritat. Joan XXIII torna a subratllar el paper de les entitats intermèdies. I descriu les exigències del bé comú i els seus elements essencials, que es resumeixen en aquelles condicions socials que consenten i afavoreixen en els éssers humans el desenvolupament integral de la seva persona.

L’autoritat té uns deures en relació amb el bé comú. Ha d’harmonitzar i regular els drets dels ciutadans. Ha de crear un ambient humà apte per al desenrotllament del bé comú. I això tant en el sector econòmic, social i cultural com en el de la vida pública i jurídica. El principi de subsidiarietat hi juga un paper important, que ja Pius XI havia començat a formular. En canvi, per primera vegada en una declaració oficial papal, es parla de la distinció de poders en el govern de l’Estat.

Els signes del temps corresponents a aquest àmbit es concreten en l’existència de cartes dels drets humans fonamentals –sovint inserides en les Constitucions– i del mateix dret constitucional.

Segona part

Relacions entre els homes i els poders públics en el si de cada comunitat política

Necessitat de l'autoritat i el seu origen diví

40. La convivència entre els homes no pot ser ordenada i fecunda si no hi ha present una autoritat que n'asseguri l'ordre i contribueixi a l'actuació del bé comú en grau suficient.

41. Una tal autoritat, com ensenya Sant Pau, deriva de Déu: Perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu . Aquest text de l'Apòstol és comentat per sant Joan Crisòstom en els termes següents: Què dius? Per ventura tots i cada un dels governants són constituïts per Déu? No, no dic això: aquí no es tracta efectivament de cada un dels governants, sinó del governar en si mateix. Ara, el fet que existeixi l'autoritat i que hi hagi qui mani i qui obeeixi no prové de l'atzar, sinó d'una disposició de la Providència divina . Déu, en efecte, ha creat els éssers humans socials per naturalesa; i, donat, que no hi pot haver societat que se sostingui, si no hi ha qui presideixi els altres movent tots amb eficàcia i unitat de mitjans vers un fi comú, se'n segueix que a la convivència civil és indispensable l'autoritat que la regeixi; la qual, no altrament que la societat, prové de la natura, i per això mateix prové de Déu .

42. L'autoritat no és una força incontrolada; és més aviat la facultat de manar segons raó. Pren, doncs, la força d'obligar de l'ordre moral, el qual es fonamenta en Déu, que n'és el primer principi i l'últim fi. El mateix ordre absolut dels éssers i dels fins que mostra l'home com a persona autònoma, és a dir, com a subjecte de deures i de drets inviolables, arrel i terme de la seva vida social, abraça també l'Estat com a societat necessària, revestida de l'autoritat sense la qual no podria existir ni viure... I donat que aquest ordre absolut, a la llum de la sana raó, i sobretot de la fe cristiana, no pot tenir altre origen que en un Déu personal, el nostre Creador, se'n segueix que la dignitat de l'autoritat política és la dignitat de la seva participació de l'autoritat de Déu .

43. L'autoritat que es fonamenta només en l'amenaça o en el temor de penes o en la promesa de premis, no mou eficaçment els éssers humans a l'assoliment del bé comú; i encara que en suposició els hi mogués, això no fóra conforme a la seva dignitat de persones, és a dir, d'éssers racionals i lliures. L'autoritat és sobretot una força moral; per tant, en primer lloc ha d’apel·lar a la consciència, o sia, al deure que cadascú té d'aportar voluntàriament la seva contribució al bé de tots. Però, com que els éssers humans són tots iguals per dignitat natural, cap d'ells no pot obligar interiorment els altres. Tan sols Déu ho pot, perquè Ell sol veu i judica les actituds adoptades en el secret del propi esperit.

44. L'autoritat humana, doncs, pot obligar moralment només si és en relació intrínseca amb l'autoritat de Déu, i n'és una participació .

45. D'aquesta manera queda també salvaguardada la dignitat personal dels ciutadans, ja que la seva obediència als poders públics no és subjecció d'home a home, sinó que en el seu significat autèntic és un acte d'homenatge a Déu creador i provident, el qual ha disposat que les relacions de la convivència siguin regulades segons un ordre establert per Ell mateix; i retent homenatge a Déu no ens humiliem, sinó que ens elevem i ens ennoblim, ja que servir Déu és regnar .

46. L'autoritat, com queda dit, és postulada per l'ordre moral i deriva de Déu. Per tant, sempre que les seves lleis o preceptes estiguin en contrast amb aquell ordre i, per tant, en contrast amb la voluntat de Déu, aquests no tenen força per a obligar la consciència, ja que s'ha d'obeir Déu abans que els homes ; més aviat, en aquest cas l'autoritat cessa de ser tal i degenera en abús: la llei humana és tal en tant que és conforme a la recta raó i deriva, per tant, de la llei eterna. En canvi, quan una llei és en contrast amb la raó és anomenada llei iniqua; però en tal cas cessa de ser llei i esdevé més aviat un acte de violència .

47. Amb tot, del fet que l'autoritat derivi de Déu, no se'n segueix que els homes no tinguin la llibertat d'elegir les persones investides de la missió d'exercir -la; com també de determinar les estructures dels poders públics i els àmbits dins els quals i els mètodes segons els quals l'autoritat és exercida. Per la qual cosa la doctrina abans exposada és plenament conciliable amb qualsevol mena de règims genuïnament democràtics .

La consecució del bé comú, raó de ser dels poders públics

48. Tots els homes i tots els cossos intermedis tenen l'obligació d'aportar la seva contribució específica a la consecució del bé comú. Això comporta que persegueixin els propis interessos en harmonia amb les seves exigències i que contribueixin, amb el mateix fi, amb les prestacions -en béns i serveis- que les autoritats legítimes estableixin, segons criteris de justícia, en la forma deguda i en l'àmbit de la pròpia competència, és a dir, amb actes formalment perfectes, el contingut dels quals sigui moralment bo o, almenys, ordenable al bé.

49. Però la consecució del bé comú constitueix la mateixa raó de ser dels poders públics, els quals estan obligats a actuar-lo en el reconeixement i en el respecte dels seus elements essencials i segons continguts postulats per les situacions històriques .

Aspectes fonamentals del bé comú

50. Són certament considerats com elements del bé comú les característiques ètniques que contradistingeixen els diversos grups humans . Però aquests valors i aquestes característiques no exhaureixen el contingut del bé comú, el qual en els seus aspectes essencials i més profunds no pot ser concebut en termes doctrinals i menys encara determinat en els seus continguts històrics, sinó tenint en compte l'home, donat que el bé comú és un objecte essencialment correlatiu a la natura humana .

51. En segon lloc, el bé comú és un bé al qual tenen dret de participar tots els membres d'una Comunitat política, per bé que en grau divers segons les seves funcions, els seus mèrits i les seves condicions. Els poders públics, per tant, tenen l'obligació de promoure'l en profit de tots sense preferència per cap ciutadà o per cap grup d'ells, tal com ensenya el nostre predecessor Lleó XIII: De cap manera no s'ha de fer que l'autoritat civil serveixi l'interès d'un o d'uns pocs, havent estat aquesta establerta en profit de tots . Però raons de justícia i d'equitat poden potser exigir que els poders públics tinguin especials consideracions envers els membres més dèbils del cos social, trobant -se aquests en condicions d'inferioritat per a fer valer els propis drets i per a assolir els interessos legítims .

52. Però aquí hem de cridar l'atenció sobre el fet que el bé comú ateny tot l'home: tant les necessitats del seu cos, com les exigències del seu esperit. Per això els poders públics han de procurar d'assolir-lo pels procediments i en els graus que els siguin convenients; però talment, que promoguin simultàniament, en el reconeixement i en el respecte de la jerarquia de valors, tant la prosperitat material com els béns espirituals .

53. Els principis abans indicats estan en perfecta harmonia amb el que hem exposat en l'encíclica Mater et Magistra: el bé comú consisteix en el conjunt d'aquelles condicions socials que consenten i afavoreixen en els éssers humans el desenvolupament integral de la seva persona .

54. Però els éssers humans, compostos de cos i d'ànima immortal, no exhaureixen la seva existència ni aconsegueixen la seva perfecta felicitat en l'àmbit del temps. D'aquí que el bé comú s'ha de procurar talment, que no sols no posi obstacles, sinó que serveixi igualment a la consecució del seu fi ultraterrenal i etern .

Missions dels poders públics i drets i deures de la persona

55. En l'època moderna el bé comú es considera realitzat quan són salvats els drets i els deures de la persona humana. D'aquí que les principals missions dels poders públics consisteixin sobretot a reconèixer, respectar, harmonitzar, tutelar i promoure aquells drets, i a contribuir per consegüent, a fer més fàcil el compliment dels deures respectius. Tutelar el camp intangible dels drets de la persona humana i fer-li fàcil el compliment de les seves obligacions, és el deure essencial de tot poder públic .

56. Per aquesta raó tot acte dels poders públics que sigui o que im pliqui un no reconeixement o una violació d'aquells drets és un acte que contrasta amb la seva mateixa raó de ser i resta per això mateix destituït de tot valor jurídic.

Composició harmònica i tutela eficaç dels drets i dels deures de la persona

57. És, doncs, missió fonamental dels poders públics de disciplinar i compondre harmònicament les relacions entre els éssers humans de manera que l'exercici dels drets en els uns no constitueixi un obstacle o una amenaça per a l'exercici dels mateixos drets en els altres, i que afavoreixi el compliment dels deures respectius; i és encara missió seva de tutelar eficaçment o de restituir l'exercici d'uns tals drets .

Deure de promoure els drets de la persona

58. És, a més, una exigència del bé comú que els poders públics contribueixin positivament a la creació d'un ambient humà on, a tots els membres del cos social se'ls faci possible i els sigui facilitat l'exercici efectiu dels drets esmentats, com també l'acompliment dels deures respectius. De fet, l'experiència testimonia que sempre que manca una acció apropiada dels poders públics, els desequilibris econòmics, socials i culturals entre els homes tendeixen, sobretot a la nostra època, a accentuar-se; en conseqüència, els drets fonamentals de la persona corren el risc de quedar privats de contingut, i el compliment dels deures respectius es veu compromès.

59. Per això és indispensable que els poders públics s'esforcin perquè el progrés social correspongui al desenrotllament econòmic; i, per tant, perquè siguin desenvolupats, en proporció a l'eficàcia dels sistemes productius, els serveis essencials, com: les carreteres, els transports, les relacions comercials, l'aigua potable, l'habitació, l'assistència sanitària, la instrucció, les condicions idònies per a la vida religiosa, els mitjans recreatius. I també ha de proveir que es doni vida a sistemes d'assegurances de manera que, en cas de calamitats públiques o d'esdeveniments que compten majors responsabilitats familiars, no manquin a tot ésser humà els mitjans necessaris per a un nivell de vida digne; com també a fi que, a tots aquells qui es troben en disposicions de treballar sigui oferta una ocupació que respongui a la seva capacitat; que la remuneració del treball sigui determinada segons criteris de justícia i d'eq uitat; que es concedeixi als obrers, en els complexos productius, la possibilitat de desplegar les pròpies activitats en actitud de responsabilitat; que es faciliti la institució dels cossos intermedis que facin més articulada i més fecunda la vida social; que es faci accessible a tots, en les formes i en els graus oportuns, la participació en els béns de la cultura.

Equilibri entre les dues formes d'intervenció dels poders públics

60. El bé comú exigeix que els poders públics, en relació amb els drets de la persona, despleguin una doble acció: l'una dirigida a harmonitzar i a tutelar aquests drets, l'altra a promoure'ls. En aquest punt, però, cal vetllar molt atentament perquè les dues accions siguin sàviament equilibrades. Cal evitar, doncs, que a causa de la preferència donada a la tutela dels drets d'alguns individus o grups socials, es creïn posicions de privilegi; i cal evitar també que, amb l'intent de promoure els drets esmentats, s'arribi al resultat absurd de reduir-ne excessivament o de fer-ne impossible el genuí exercici. Ha de ser sempre refermat el principi que la presència de l'Estat en el camp econòmic no ha de ser actuada per reduir sempre més l'esfera de llibertat de la iniciativa personal de cada un dels ciutadans, sinó per garantir a aquell a esfera la major amplitud possible, en la tutela efectiva, per a tots i per a cadascun, dels drets

essencials de la persona .

Els poders públics s'han d'inspirar en el mateix principi quan despleguen la seva multiforme acció encaminada a promoure l'exercici dels drets i a fer menys ardu el compliment dels deures en tots els sectors de la vida social.

Estructura i funcionament dels poders públics

61. No es pot establir d'una vegada per sempre quina és la millor estructura segons la qual s'han d'organitzar els poders públics, com tampoc la forma més apta segons la qual s'han de desenrotllar les seves funcions específiques, és a dir, la funció legislativa, administrativa i judicial.

62. Ja que l'estructura i el funcionament dels poders públics no poden deixar d'estar en relació amb les situacions històriques de les respectives Comunitats polítiques: situacions que varien en l'espai i canvien en el temps. Considerem, però, que respon a exigències inherents a la mateixa natura de l'home, l'organització jurídico-política de les Comunitats humanes, fundada en una convenient divisió dels poders en correspondència a les tres funcions específiques de l'autoritat pública. En realitat, l'esfera de competència i el funcionament dels poders públics hi són definits en termes jurídics, i en termes jurídics són també regulades les relacions entre simples ciutadans i funcionaris.

Això constitueix un element de garantia a favor dels ciutadans en l'exercici dels seus drets i en el compliment dels seus deures.

63. Però, a fi que l'esmentada organització jurídico-política de les Comunitats humanes aporti els avantatges que li són propis, és indispensable que els poders públics s'acomodin en els mètodes i en els mitjans a la natura i a la complexitat dels problemes que són cridats a resoldre en l'ambient en què obren; i és també indispensable que cadascun d'ells dugui a terme la pròpia funció d'una manera convenient. Això comporta que el poder legislatiu es mogui en l'àmbit de l'ordre moral i de la norma constitucional i que interpret i objectivament les exigències del bé comú en el canvi incessant de les situacions; que el poder executiu apliqui les lleis amb saviesa en el seu coneixement i en una valoració serena dels casos concrets; que el poder judicial administri la justícia amb humana imparcialitat, inflexible, enfront de les pressions de qualsevols interessos de part; i comporta també que cada un dels ciutadans i els cossos intermedis, en l'exercici dels seus drets i en el compliment dels seus deures, gaudeixin d'una

tutela jurídica eficaç, tant en les relacions mútues com respecte als funcionaris públics .

Ordenació jurídica i consciència moral

64. Una ordenació jurídica en harmonia amb l'ordre moral i que respongui al grau de maduresa de la Comunitat política de la qual és expres sió constitueix, sens dubte, un element fonamental per a la realització del bé comú.

65. Però la vida social, en els nostres temps, és tan variada, complexa i dinàmica, que les ordenacions jurídiques, encara que siguin elaborades amb competència consumada i amb seny previsor, són sempre inadequades.

66. A més, les relacions dels homes entre ells, entre els homes i els cossos intermedis, d'una banda, i els poders públics, d'una altra banda, com també les relacions entre els mateixos poders públics, en l'interior del complex estatal, presenten zones sovint tan delicades i neuràlgiques, que no són susceptibles a ser regulades amb quadres jurídics ben definits.

67. Per la qual cosa les persones investides d'autoritat, per a ser alhora fidels a les ordenacions jurídiques existents, considerades en els seus elements i en la seva inspiració de fons, i obertes a les instàncies sorgides de la vida social, com també per adequar les ordenacions jurídiques al desenrotllament de les situacions i resoldre de la millor manera els problemes sempre nous, han de tenir idees clares sobre la natura i sobre l'amplitud de les seves missions; i han de ser persones de gran equilibri i d'exquisida rectitud moral, dotades d'intuïció pràctica

per a interpretar amb rapidesa i objectivitat els casos concrets, i de voluntat decidida i vigorosa per a obrar a temps i amb eficàcia .

La participació dels ciutadans en la vida pública

68. És una exigència de la seva dignitat de persones que els éssers humans prenguin part activa en la vida pública, per bé que les formes amb què hi participin siguin necessàriament condicionades al grau de maduresa humana assolit per la Comunitat política de què són membres.

69. A través de la participació en la vida pública s'obren als homes nous vastos camps de fer el bé; els contactes freqüents entre els ciutadans i els funcionaris públics fan a aquests menys ardu de captar les exigències objectives del bé comú; i la successió dels titulars en els poders públics n'impedeix l'envelliment i n'assegura el renovellament en correspondència amb l'evolució social .

Signes dels temps

70. En l'organització jurídica de les Comunitats polítiques, a l'època moderna, es troba sobretot la tendència a redactar en fórmules concises i clares una carta dels drets fonamentals dels homes, que no rarament és inserida en les Constitucions o en forma part integrant.

71. En segon lloc, es tendeix també a fixar en termes jurídics, per mitjà de la compilació d'un document anomenat Constitució, els procediments per a designar els poders polít ics, com també les seves relacions recíproques, les esferes de les seves competències, els modes i els mètodes segons els quals estan obligats a procedir en els seus actes.

72. S'estableixen, finalment, en termes de drets i de deures, les relacions entre els ciutadans i els poders polítics; i s'atribueix als poder públics la comesa preeminent de reconèixer, respectar, harmonitzar, tutelar i promoure els drets i els deures dels ciutadans.

73. Cert, no pot ser acceptada com a veritable la posició doctrinal de tots aquells qui erigeixen la voluntat dels éssers humans, presos individualment o com a societat, en font primària i única d'on brollen drets i deures i d'on dimanen tant l'obligatorietat de les Constitucions com l'autoritat dels poders polítics .

74. Però les tendències a què hem al·ludit són també un senyal indubtable que els homes, a l'època moderna, han adquirit una consciència més viva de la pròpia dignitat, consciència que, mentre els impulsa a prendre part activa en la vida pública, exigeix també que els drets de la persona -drets inalienables i inviolables - siguin reafirmats en les ordenacions jurídiques positives; i exigeix, a més, que els poders públics siguin formats amb procediments establerts per normes constitucionals i exercitin les seves funcions específiques en l'àmbit de quadres jurídics.