Vés al contingut
Catalunya Religió

(Bernabé Dalmau –CR) Ja pot semblar arriscat que un papa consagri una part d’una encíclica a exposar la seva concepció de l’organització superestatal del món. S’hi veu sostingut pel progressiu magisteri dels seus predecessors, particularment de Pius XII. En aquest cas, no és innovador, però la continuïtat d’una doctrina també en confirma l’encert. La indiscutible globalització o mundialització dels nostres dies era descrita, fa cinquanta anys, en termes d’interdependència entre els comunitats polítiques, o de socialització. En el fons es tractava de fer veure que el bé comú exigeix una autoritat pública de competència universal. Queia la clàssica doctrina de l’Estat com a societat perfecta, noció que –com en el cas l’Església– volia dir que tenia tots els mitjans per a acomplir la seva funció. I quedava a la llum plena la insuficiència de les estructures fins aleshores presents.

En efecte, l’ordre moral postula institucions proporcionades. Això no sols per problemes de la defensa, de la seguretat i de la pau mundials, sinó per tal de combatre el subdesenvolupament i el fet de l’augment galopant de la població mundial precisament en els països pobres.

Abans de definir quin podria ser el bé comú universal, la necessària autoritat pública supraestatal, el papa en senyala els criteris i els objectius: ha de ser fruit d’un acord comú, ha de protegir els drets de la persona, ha de prendre per regla el principi de subsidiarietat. Aquest últim requisit ha tingut moltes aplicacions en la vida de l’Església des d’aleshores, més enllà de l’àmbit que ens ocupa. La celebració del Concili Vaticà II féu caure una visió piramidal de la comunitat eclesial i, amb l’eclesiologia que originà, afavorí que el principi de subsidiarietat tingués aplicació en moltes de les noves estructures a crear en el camp merament intraeclesial.

Com a únic signe del temps de tot aquest apartat, l’encíclica assenyala com en fou d’oportuna la creació de l’Organització de les Nacions Unides, amb la finalitat de mantenir i consolidar la pau de les nacions, fomentar relacions amistoses entre els pobles i cercar mitjans de col·laboració. Això permet al papa comprovar que la Declaració universal dels drets de l’home és un primer pas d’agrupació de la comunitat mundial i li dóna l’ocasió de desitjar que l’O.N.U. acomodi millor els seus mitjans i sigui garantia dels drets de l’home. Des de la històrica visita que Pau VI féu a la seva seu en ple Vaticà II, els altres papes l’han visitada i a cada moment han donat la pròpia visió catòlica de la missió que l’organisme ha d’exercir.

PACEM IN TERRIS
Quarta part
Relacions dels éssers humans i de les comunitats polítiques amb la comunitat mundial
Interdependència entre les Comunitats polítiques
123. Els progressos recents de les ciències i de les tècniques incideixen profundament sobre els éssers humans, els sol·liciten a col·laborar entre ells i els orienten vers una convivència unitària d'abast mundial. Efectivament, s'ha accentuat intensament l'intercanvi de les idees, dels homes, de les coses. Per això han augmentat enormement les relacions entre els ciutadans, les famílies, els cossos intermedis pertanyents a diverses Comunitats polítiques, com també entre els seus poders públics. Entretant s'aprofundeix la interdependència entre les economies nacionals: les unes s'insereixen progressivament en les altres fins a esdevenir cada una gairebé part integrant d'una única economia mundial; i el progrés social, l'ordre, la seguretat i la pau a l'interior de cada Comunitat política és en relació vital amb el progrés social, l'ordre, la seguretat i la pau de totes les altres Comunitats polítiques.
124. Cap Comunitat política no es troba avui en grau de perseguir els seus interessos i de desenvolupar-se tancant -se en si mateixa; ja que el grau de la seva prosperitat i del seu desenrotllament són també en part efecte i en part causa del grau de prosperitat i de desenrotllament de totes les altres Comunitats polítiques. Insuficiència de l'actual organització de l'autoritat pública en relació amb el bé comú universal
125. La unitat de la família humana ha existit sempre, ja que aquesta té com a membres els éssers humans, que són tots iguals per dignitat natural. D'aquí que existirà sempre l'exigència objectiva a la realització, en grau di ferent, del bé comú universal, és a dir, del bé comú de la família humana sencera.
126. En els temps passats es podia mantenir amb raó que els poders públics de les diferents Comunitats polítiques poguessin trobar-se en grau de realitzar el bé comú univers al: a través de les vies diplomàtiques normals o bé amb encontres d'alt nivell, utilitzant els instruments jurídics com, per exemple, les convencions i els tractats: instruments jurídics suggerits pel dret natural i determinats pel dret de gents i pel dret internacional.
127. A conseqüència de les transformacions profundes que han intervingut en les relacions de la convivència humana, d'una banda el bé comú universal provoca problemes complexos, gravíssims, extremament urgents, especialment pel que fa referència a la seguretat i a la pau mundial; d'una altra banda, els poders públics de cada una de les Comunitats polítiques, posades com són en un pla d'igualtat jurídica entre elles, per bé que multipliquin els encontres i aguditzin el seu enginy en l'elaboració de nous instruments jurídics, no es troben ja en situació
d'afrontar i de resoldre adequadament els problemes esmentats; i això no tant per manca de bona voluntat o d'iniciativa, sinó perquè l'autoritat de què gaudeixen no té el poder necessari.
128. Es pot, doncs, afirmar que en les circumstàncies presents de la societat humana tant la constitució i la forma dels Estats, com la força de que gaudeix l'autoritat pública en totes les nacions del món, s'han de considerar insuficients per la realització del bé comú de tots els pobles. Relació entre continguts històrics del bé comú i estructura i funcionament dels poders públics
129. Hi ha una relació intrínseca entre els contingents històrics del bé comú, d'una banda, i la configuració i el funcionament dels poders públics, d'una altra. L'ordre moral, així com exigeix l'autoritat pública en la convivència per a la realització del bé comú, exigeix també consegüentment que l'autoritat sigui eficient a tal fi. Això postula que els òrgans, en els quals l'autoritat pren cos, esdevé eficient i persegueix el seu fi, siguin estructurats i obrin de tal manera, que siguin idonis per a traduir a la realitat els continguts nous que el bé comú ve assumint en el desenrotllament històric de la convivència. El bé universal pl anteja ara problemes de dimensions mundials que no poden ser adequadament afrontats i resolts sinó per obra d'una autoritat pública que tingui amplitud, estructures i mitjans suficientment amplis, l'acció dels quals s'estengui a tota la terra. El mateix or dre moral, doncs, reclama que una tal autoritat sigui instituïda en el pla mundial.
Poders públics instituïts de comú acord i no pas imposats per la força
130. Els poders públics que tenen autoritat en el pla mundial i són dotats de mitjans aptes per a perseguir eficaçment els objectius que constitueixen els continguts concrets del bé comú universal han de ser instituïts de comú acord de totes les nacions i no pas imposats per la força. La raó és que els poders esmentats han de poder actuar eficaçment; però, alhora, la seva acció ha de ser informada per una imparcialitat sincera i efectiva; és a dir, ha de ser una acció adreçada a satisfer les exigències objectives del bé comú universal. Altrament, fóra de témer que l'autoritat supernacional o mundial imposada a la força per les Comunitats polítiques més potents, no fos o no esdevingués instrument d'interessos particularistes; i, encara que això no es produís, seria molt difícil que en la seva acció resultés immune de tota sospita de parcialitat: això comprometria l'eficàcia de la seva acció.
131. Les Comunitats polítiques, per molt que es diferenciïn entre elles en el grau de desenrotllament econòmic i en la potència militar, són totes bastant sensibles pel que fa a paritat jurídica i a la seva dignitat moral. Per això, amb raó, no es dobleguen fàcilment a obeir a poders imposats a la força, o a poders a la creació dels quals no han contribuït, o als quals no han decidit elles mateixes de sotmetre’s amb elecció conscient i lliure.
El bé comú universal i els drets de la persona
132. De la mateixa manera que el bé comú de les Comunitats polítiques en particular, així també el bé comú universal no pot ser determinat sinó tenint en compte la persona humana. Per la qual cosa també els poders polítics de la Comunitat mundial han de proposar-se com objectiu fonamental el reconeixement, el respecte, la tutela i la promoció dels drets de la persona: amb una acció directa, quan el cas ho comporta, o bé creant un ambient d'abast
mundial en el qual resulti més fàcil als po ders públics de cada Comunitat política de desplegar les pròpies funcions específiques.
El principi de subsidiarietat
133. Així com, interiorment, les relacions entre individus, famílies, cossos intermedis i els poders polítics de les respectives Comunitats polítiques han de ser regulades segons el principi de subsidiarietat, així també a la llum del mateix principi han de ser regulades les relacions entre les autoritats de cada Comunitat política i l'autoritat de la Comunitat mundial. Això vol dir que l'a utoritat de la Comunitat mundial ha d'afrontar i resoldre els problemes de contingut econòmic, social, polític i cultural que plantegi el bé comú universal; problemes, però, que per la seva amplitud, la seva complexitat i la seva urgència, els poders públics de cada Comunitat política no es troben en situació d'afrontar amb perspectiva de solucions positives.
134. L'autoritat mundial no té la finalitat de limitar l'esfera d'acció a les autoritats de cada Comunitat política i molt menys de substituir -s ' h i ; té, al contrari, la finalitat de contribuir a la creació, en el pla mundial, d'un ambient en què els poders públics de cada Comunitat política, els ciutadans respectius i els cossos intermedis pugui desplegar les pròpies missions, complir els propis deures i exercir els propis drets amb una major seguretat .
Signes dels temps
135. Com és sabut, el 26 de juny de 1945 fou constituïda l'Organització de les Nacions Unides (ONU), a la qual, tot seguit, es van agregar els Organismes Intergovermentals que tenien missions internacionals en el camp econòmic, social, cultural, educatiu, sanitari. Les Nacions Unides es van proposar, com a fi essencial, de mantenir i consolidar la pau entre els pobles desenrotllant entre ells les relacions amistoses, basades en els principis de la igualtat, del respecte mutu, de la cooperació multiforme en tots els sectors de la convivència.
136. Un acte de la més bella importància acomplert per les Nacions Unides és la Declaració Universal dels Drets de l'Home, aprovada en Assemblea Gen eral el 10 de desembre de 1948. En el preàmbul d'aquesta Declaració es proclama com a ideal a perseguir per tots els pobles i per totes les nacions el reconeixement efectiu respecte a aquells drets i a les llibertats respectives.
137. No ens és desconegut que sobre algun punt particular de la Declaració es van suscitar objeccions i reserves. Amb tot, no hi ha dubte que el document marca un pas important en el camí vers l'organització jurídico-política de la Comunitat mundial. En efecte, hi és reconeguda de la manera més solemne la dignitat de persona a tots els éssers humans; en conseqüència, hi és proclamat, com a dret fonamental, el de moure's lliurement en la recerca de la veritat, en la realització del bé moral i de la justícia; el dret a una vida digna; i hi són proclamats també altres drets connexos amb els esmentats.
138. Desitgem, doncs, que l'Organització de les Nacions Unides, en les estructures i en els mitjans, s'adapti cada vegada més a l'amplitud i a la noblesa de les seves comeses; i que arribi el dia que tots els homes hi trobin una tutela eficaç en ordre als drets que brollen immediatament de la seva dignitat de persones, els quals són, per aquesta mateixa raó, drets universals, inviolables, inalienables. Tant més que tots els homes, mentre participen sempre més activament en la vida pública de les pròpies Comunitats polítiques, mostren un interès creixent per les vicissituds de tots els pobles i es fan molt més conscients de ser membres vius d'una Comunitat mundial.

Bernabé Dalmau
Monjo de Montserrat

I. CONSIDERACIONS GENERALS

-Presentació. La Pacem in Terris, 50 anys després

-Una encíclica a rellegir (Pacem in Terris I)
-Un esdeveniment i un document (Pacem in Terris II)
-Els destinataris (Pacem in Terris III)
-Gràcia i mètode de Joan XXIII (Pacem in Terris IV)

II. COMENTARI AL TEXT
-Pacem in Terris 1. L’orde establert per Déu [ 1-6]
-Pacem in Terris 2. L’ordre entre els éssers humans. Els drets. [ 7-22]
-Pacem in Terris 3. L’ordre entre els éssers humans. Els deures. [23-39]
-Pacem in Terris 4. Les relacions entre els homes i els poders públics en el si de cada comunitat política [40-74]
-Pacem in Terris 5. Les relacions entre les comunitats polítiques [ 75-122]
-Pacem in Terris 6. Les relacions dels éssers humans al si de les comunitats polítiques amb la comunitat mundial. [123-138]
-Pacem in Terris 7. Orientacions pastorals [139-166]

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.