Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) Gairebé una hora i mitja parlant amb els periodistes. No com altres. El papa Francesc va donar la darrera sorpresa durant el vol de tornada de la JMJ contestant en una roda de premsa les preguntes dels periodistes que l’acompanyaven en l’avió papal. En contra del que fins ara era habitual, no es va fer en el viatge d’anada, per evitar que les declaracions tapessin el contingut dels discursos i les homilies del Brasil. També es va trencar el costum de restringir les preguntes a una selecció prèvia o una reelaboració del portaveu del papa. Presentem un extens recull de les transcripcions que han publicat alguns dels periodistes presents en el vol i la Sant Seu.

 

Balanç del viatge

 

Estic feliç. Ha esta un viatge bonic: espiritualment m'ha fet bé. Estic bastant cansat, però amb el cor alegre i ... estic bé, molt bé: em va anar bé espiritualment. Trobar-se amb la gent fa bé, perquè el Senyor actua en nosaltres, treballa al cor, i la riquesa del Senyor és tanta que sempre podem rebre coses belles dels altres. I això per a mi és bo.

Balanç dels primers mesos

De veritat, no sé com respondre a aquesta pregunta. Coses dolentes no n’hi ha hagut. Coses bones, si. Per exemple, la trobada amb els bisbes italians. Va ser molt bonic. Una cosa dolorosa, que m'ha colpejat el cor, va ser la visita a l'illa de Lampedusa. Quan arriben aquestes barques, els deixen a algunes milles de distància de la costa i ells han d'arribar sols. Ha estat dolorós perquè penso que aquestes persones són víctimes del sistema socioeconòmic mundial ... Però [somrient] la cosa pitjor va ser una ciàtica, de veritat, la vaig tenir el primer mes. Va ser dolorosíssim. No l'hi desitjo a ningú.

Els canvis a la cúria

Els canvis van ser demanats pels cardenals abans del conclave, i després també hi ha el que ve de la meva personalitat. Per exemple, no podria viure sol al palau. L’estança papal és gran, però no és luxosa. Però jo no puc viure sol amb un petit grupet de persones. Necessito viure amb gent, trobar-me la gent. Per això vaig dir que són motius "psiquiàtrics": psicològicament no podia i cadascun ha de partir de la seva manera de ser.

De total manera, també les estances dels cardenals són austeres, almenys les que conec. Cadascú ha de viure com el Senyor li demana que visqui. Però una austeritat general és necessària per a tots els que treballen al servei de l'Església.

Els escàndols

Hi ha sants a la Cúria, bisbes, sacerdots i laics, gent que treballa. Molts que van amb els pobres d'amagat o que en el seu temps lliure van a alguna Església i exerceixen el ministeri. I després, hi ha alguns que no són tan sants i aquests provoquen soroll, perquè, com saben vostès, fa més soroll un arbre que cau que un bosc que creix.

A mi em provoca dolor veure que succeeixin aquestes coses. Tenim aquest monsenyor [Nunzio Scaranno] que és a la presó. No va anar a parar a la presó perquè s'assemblés a la beata Imelda! Crec que la Cúria ha caigut una mica respecte al nivell que tenia fa temps, quan hi havia alguns vells curials fidels que feien la seva feina. Necessitem el perfil dels vells curials.

Si hi ha resistències, encara no les he vist. És cert que no he fet tantes coses, però si que puc dir que he trobat ajuda, gent lleial. Per exemple, a mi m'agrada quan una persona et diu: "No hi estic d'acord". Això ho he trobat. quests són els col•laboradors lleials. I després, també hi ha els que et diuen "Ah, molt bé, molt bé" y poc després et surten amb el contrari. Potser n’hi ha alguns però d'aquests encara no n’he trobat tants.

La reforma

Tot el que havia de provenia de les congregacions generals dels cardenals d’abans del conclave. La comissió de vuit cardenals -és important que provinguin de l'exterior- va en la línia d'una maduració de la relació entre sinodalitat i primat. Hi ha moltes propostes de reforma, per exemple de la Secretaria d'Estat.

L’IOR

I després està l’IOR. Jo havia pensat tractar la qüestió l'any que ve, però l'agenda va canviar pels problemes que cal afrontar i que vostès coneixen prou. Com reformar-lo i curar el que cal curar? Vaig nomenar a una comissió "referent". No sé com acabarà l’IOR: alguns diuen que seria millor que fos un banc, altres que caldria un fons d'ajuda, altres diuen que ho tanquem. Jo no ho sé. Jo confio en el treball de les persones de l'IOR i de la comissió que estan treballant en tot això. No els puc dir com va acabarà: es prova, es busca... Hem de trobar el millor, però si: les característiques de l'IOR, sigui banca, sigui un fons d'ajuda, sigui el que sigui ... necessiten transparència i honestedat.

L'informe Vatileaks

Els explicaré una anècdota sobre l'informe Vatileaks. Quan vaig anar a veure el papa Benet [en la primera visita], després de resar a la capella ens vam reunir a l'estudi i hi havia una caixa gran i un sobre. Benet em va dir: “en aquesta caixa gran hi ha totes les declaracions que han fet els testimonis. I el resum i les conclusions finals estan en aquest sobre. I aquí es diu ta, ta, ta....” Ho tenia tot al cap! Però no, no em vaig espantar. És un problema enorme, però no m'he espantat.

Monsenyor Ricca

En el cas de monsenyor Ricca [nomenat per Francesc supervisor a l’IOR] vaig fer el que el Dret canònic indica que cal fer, que és una investigació prèvia. I en aquesta recerca no es va trobar res d'allò del que se l’acusava [conductes impròpies publicades per la premsa italiana]. No trobem res. Però vull afegir una altra cosa. Jo veig que moltes vegades a l'Església, sigui en aquest jo altres casos, es van a buscar els pecats de joventut, per exemple, i després es publiquen. No estem parlant de delictes, el delicte és una altra cosa. Com els abusos en contra de menors, que són un delicte. Parlo de pecats. Però si una persona -laic, o sacerdot o religiosa- ha comès un pecat i després es converteix, el Senyor la perdona. I quan el Senyor perdona, el Senyor oblida. I això per a la nostra vida és important. I nosaltres no tenim el dret de no oblidar, perquè correm el risc que el Senyor no s'oblidi del nostre pecats. Moltes vegades penso en Sant Pere, que va cometre el pecat més greu, va renegar a Crist. No obstant això el van fer Papa. Però, repeteixo, sobre monsenyor Ricca no trobem res.

El lobby gai

S'escriu molt del lobby gai. Encara no m’he trobat amb ningú que em donés el carnet d'identitat al Vaticà on ho digui. Diuen que n'hi ha. Crec que quan un es troba amb una persona així, ha de distingir entre el fet de ser gai del fet de fer un lobby, perquè de lobby no n’hi cap de bo. Si una persona és gai i busca el Senyor i té bona voluntat, ¿qui sóc jo per jutjar-lo? El catecisme de l'Església catòlica ho explica de manera molt bonica això. Diu que no s'han de marginar aquestes persones per això. Cal integrar-les en la societat. El problema no és tenir aquesta tendència. Hem de ser germans. El problema és fer un lobby

Les dones a l'Església

Una Església sense les dones és com el col·legi apostòlic sense Maria. El paper de les dones en l'Església no és només la maternitat, la mare de família, és més fort: és la icona de la Verge, de la Mare de Déu que ajuda a créixer a l'Església. La Verge és més important que els apòstols. És més important. L'Església és femenina: és dona, és mare. El paper de la dona en l'Església no s’ha de definir només com a mare, com a laboriosa, limitada. No. És una altra cosa. Pau VI va escriure una cosa bellíssima sobre les dones, però crec que s’ha de seguir endavant en l'explicitació d'aquest paper i del carisma de la dona. No es pot entendre una Església sense les dones, però dones actives a dins. Poso un exemple que no té res a veure amb l'Església: per a mi, la dona del Paraguai és una dona gloriosa. Després de la guerra quedava un home per cada vuit dones. I van prendre la decisió de tenir fills, de salvar la pàtria, la cultura, la fe. A l'Església s'ha de pensar en la dona des d'aquesta perspectiva. No hem fet encara una teologia de la dona a l'Església. Ara fan d'escolans, llegeixen una lectura, la presidenta de Càritas ... S'ha de fer més.

Com dic, la dona ha de ser més a l’Església, d’una manera més profunda, d’una manera més mística… Pel que fa a les ordenacions de les dones, l'Església ha parlat i ha dit que no. Joan Pau II ho va dir amb una formulació definitiva, aquesta porta està tancada. Però sobre això vull dir una cosa. Ho he dit però ho repeteixo: la Mare de Déu era més important que els apòstols i que els bisbes i que els diaques i els sacerdots. La dona a l'Església és més important que els bisbes i que els capellans. Com? Això és el que hem de tractar d'explicitar millor perquè ens falta una explicitació teològica d’això.

Els sagraments i els divorciats

És un tema que torna sempre. Crec que ha arribat el temps de la misericòrdia, aquest canvi d'època en què hi ha molts problemes fins i tot en l'Església, fins i tot en el testimoni no tan bo d'alguns sacerdots. El clericalisme ha ferit a molta gent i cal anar a curar aquests ferits amb la misericòrdia. L'Església és mare, i en l'Església s'ha de trobar misericòrdia per a tots. I no cal esperar als ferits, cal anar a trobar-los. Crec que ha arribat el moment de la misericòrdia, com havia intuït Joan Pau II que va instituir la festa de la Divina Misericòrdia.

Els divorciats poden fer la comunió, són els divorciats en una segona unió els que no poden. Cal veure el tema a la totalitat de la pastoral matrimonial. Obro un parèntesi: els ortodoxos, per exemple, segueixen la teologia de l'economia i permeten una segona unió.

Quan es reuneixi el grup dels vuit cardenals, en els primers tres dies d'octubre, tractarem sobre com seguir endavant en la pastoral matrimonial. Estem en camí per a una pastoral matrimonial més profunda. El meu predecessor a Buenos Aires, el cardenal Quarracino, sempre deia: "Per a mi, la meitat dels matrimonis són nuls, perquè es casen sense saber que és per sempre, perquè ho fan per conveniència social, etc ...". També hem d'estudiar el tema de la nul•litat.

Al Brasil no ha parlat d'avortament o del matrimoni gai. Per què?

L'Església s'ha expressat ja perfectament sobre això, no calia tornar sobre això, com tampoc vaig parlar sobre l'estafa, la mentida o altres coses sobre les quals l'Església té una doctrina clara. No calia parlar d'això, sinó de les coses positives que obren camí als nois. A més els joves saben perfectament quina és la postura de l'Església. I la meva postura és la de l'Església, sóc fill de l'Església.

Renovació Carismàtica per atraure pentecostals

Hi ha estadístiques. Hem parlat d'aquest problema amb els bisbes de Brasil en la reunió d'ahir. Li diré una cosa sobre el Moviment de Renovació Carismàtica. A finals dels anys 70 i a principis dels 80, no els podia veure. Una vegada, parlant d'ells, vaig dir que "confonen una celebració litúrgica amb una escola de samba". Això ho vaig dir jo. Me’n penedeixo. Després els vaig conèixer millor. També és veritat que el moviment, amb bons assessors, ha pres un camí millor. I crec que en aquest moment fan molt bé a l'Església, en general. A Buenos Aires els vaig afavorir, em vaig convertir, quan vaig veure el bé que fan. Perquè en aquest moment de la vida de l'església, els moviments són necessaris. En ells hi ha una gràcia de l'Esperit. "Com es pot governar un moviment tan lliure?". També l'Església és lliure. L'Esperit Sant fa el que vol. I fa la feina de l'harmonia. Crec que els moviments són una gràcia en l'esperit de l'Església. Per això, crec que el Moviment de Renovació Carismàtica no només serveix per evitar que alguns es passin al pentecostalisme. Serveix a l'Església sencera. La renova. I cadascú busca el seu propi carisma, on el porta l'Esperit.

La relació amb Benet XVI

L'última vegada que hi ha hagut dos o tres papes junts no es parlaven, sinó que lluitaven per veure qui era el veritable papa. Jo a Benet XVI l’estimo molt, és un home de Déu, un home humil, un home que resa. Em vaig posar content quan va ser escollit papa, i després vam veure el seu gest de la renúncia ... per a mi és un gran.

Ara viu al Vaticà i alguns que em pregunten si em fa nosa. No, per a mi és com tenir l'avi a casa, l'avi savi. Com quan en una família l'avi està a casa, és venerat, és estimat, és escoltat. Benet XVI és un home d'una prudència, no es fica en los coses.. Jo li he dit moltes vegades, "Santedat, faci la seva vida, rebi gent, vingui amb nosaltres"... va venir a la inauguració de l'estàtua de Sant Miquel [el 5 de juliol]. Amb una frase ho dic tot: per a mi és com tenir l'avi a casa, és el meu pare. Si tinc una dificultat o alguna cosa que no entenc, puc trucar-lo, o, anar a parlar amb ell, com vaig fer amb el gran problema de "Vatileaks", m’ho va explicar amb una simplicitat, servicial... Quan va rebre als cardenals el 28 de febrer per acomiadar-se, ens va dir: “entre vosaltres hi ha el nou papa, a qui jo, des d'ara, li prometo la meva obediència”. És un gran!

Ser papa

Fer el treball de bisbe és una cosa bonica. El problema és quan un busca aquesta feina, això no és tan bonic, això no és del Senyor. Però quan el Senyor et crida a ser bisbe es una cosa bonica. Hi ha sempre el perill de creure’s una mica superior als altres, no com els altres, una mica príncep. Són perills i pecats. Però el treball de bisbe és bonic, és ajudar els germans a avançar. El bisbe davant dels fidels per assenyalar el camí, el bisbe enmig dels fidels per ajudar a la comunió, el bisbe darrere dels fidels perquè els fidels sovint tenen l'olfacte del carrer. Els bisbes han de ser així. Em preguntava si m'agrada. Sí, m'agrada ser bisbe. A Buenos Aires vaig ser molt feliç, de veritat. El Senyor em va assistir en això. Com a capellà vaig ser feliç, com a bisbe vaig ser feliç. En aquest sentit m'agrada. I em pregunta si m’agrada ser papa. Sí, també. Quan el Senyor et posa aquí, si tu fas el que el Senyor et demana ets feliç. Això és el que sento.

La maleta negra amb la que puja a l'avió

No eren els codis d’una bomba atòmica. Vaig pujar a l'avió portant la meva bossa perquè és el que faig sempre. Què té dins? La maquina d’afaitar, el breviari, l'agenda i un llibre per llegir. He portat un llibre sobre Santa Teresina, de la qual sóc molt devot. Jo sempre porto una maleta quan viatjo. És normal, hem de ser normals. Em sorprèn que la imatge de la bossa hagi donat la volta al món. Ens hi hem d'acostumar, ser normals..., la normalitat de la vida.

L'avió papal

Aquest avió no té coses especials, no hi ha llit. Vaig fer una petició, amb una carta o amb una trucada, per dir que no volia luxes especials en el vol.

El papa "engabiat"

Vostè sap la de vegades que vaig tinc ganes de passejar pels carrers de Roma? Perquè a mi m'agrada caminar pels carrers, m'agradava tant. Y en aquest sentit em sento una mica engabiat. Però he de dir que els de la Gendarmeria vaticana són bona gent, són realment bons i jo els estic agraït. Ara em deixen fer unes quantes coses més, però és el seu deure garantir la seguretat. Engabiat en aquest sentit, a mi m'agrada caminar pel carrer, però entenc que no és possible, ho entenc. Ho vaig dir en aquest sentit. Perquè, com diem a Buenos Aires, jo era un sacerdot de carrer.

El papa "blindat"

A propòsit de totes les hipòtesis que es van fer sobre la seguretat: no hi va haver ni un sol accident en tot Rio de Janeiro aquests dies. I tot va ser espontani. Sense seguretat vaig poder abraçar a la gent. Vaig voler confiar en un poble. És cert, que existia el risc que hi hagués algun boig, però també hi ha el Senyor. No vaig voler el cotxe blindat perquè no es pot blindar un bisbe del seu poble. Prefereixo la bogeria d'aquesta proximitat que ens fa bé a tots.

"Reseu per mi"

Jo sempre havia demanar això. Vaig començar a demanar-ho amb certa freqüència quan vaig ser de bisbe. Sento que si el Senyor no ajuda en aquest treball, perquè el poble de Déu vagi cap endavant, un no pot. Jo em sento de veritat amb tants límits, amb tants problemes, també pecador. He de demanar això, em surt de dins. També a la Mare de Déu li demano que resi per mi al Senyor. És un costum que em ve del cor, sento que ho he de demanar

Papa i jesuïta

És una pregunta teològica perquè els jesuïtes fan vots d'obediència al papa. Però si el papa és jesuïta, potser ha de fer vot d'obediència al Pare General dels Jesuïtes..., no sé com es soluciona això. Jo em sento jesuïta en la meva espiritualitat. No he canviat d’espiritualitat, segueixo pensant com jesuïta, no hipòcritament, però penso com jesuïta.

Bisbe de Roma

El Papa és bisbe, és bisbe de Roma i d'allà li ve tot. És el primer títol, després vénen els altres títols. Però creure que això vol dir que el successor de Pere és un "primus inter pares" significa anar més enllà. Subratllar el primer títol, el del bisbe de Roma, pot afavorir l'ecumenisme.

Els ortodoxos

Les Esglésies ortodoxes han conservat una litúrgia molt bonica. Nosaltres hem perdut una mica el sentit de l'adoració. Ells adoren a Déu i li canten, no compten el temps. Una vegada, parlant sobre Europa occidental i sobre la seva Església, em van dir que "ex Orient lux", "ex Occident luxus", és a dir de l'Orient la llum, de l'Occident el consumisme i el benestar que tant de mal fan. En canvi, els ortodoxos conserven aquesta bellesa de Déu en el centre. Quan es llegeix a Dostoievski, es percep com és l'ànima russa i oriental. Ens fa molta falta aquest aire fresc de l'Orient, aquesta llum.

Propers viatges

No hi ha res definit. A Itàlia espero poder anar algun dia a visitar els meus parents al Piemont, m'agradaria anar-hi amb l'avió, un sol dia. El patriarca Bartolomeu em va convidar a Jerusalem en ocasió dels cinquanta anys del viatge de Pau VI i de la trobada amb Atenàgores, que va es va fer allà. Hi ha una invitació del govern israelià i de l'Autoritat Palestina. Per ara no aniré a Amèrica Llatina: un Papa llatinoamericà que ja va fer el primer viatge a Amèrica Llatina. !A reveure! En aquest moment l'Argentina pot esperar. Cal anar a Àsia, on Benet XVI no va poder anar i és important. El 30 de novembre volia anar a Constantinoble, per a la festa de Sant Andreu, però no m'és possible per motius d'agenda. Si ens trobem, serà a Jerusalem.També hi ha una invitació a Fàtima.