L’atur fa naufragar la nostra societat, i quan començarem a auxiliar les víctimes?

(Càritas) Arran de la publicació de la darrera Enquesta de Població Activa, des de Càritas Diocesana de Barcelona reclamem, com venim reiterant des de 2009, un acord unànime per afavorir l’ocupació, en especial la d’aquelles persones que fa més temps que no treballen.

Sembla que mentre avança el naufragi del vaixell –així ho reflecteixen les xifres de l’atur- no només no auxiliem les víctimes, sinó que a més continuem debatent quina és la millor tripulació. Això reflecteix la incapacitat de tots nosaltres, com a forces socials, polítiques i econòmiques, per actuar a favor dels que estan en una situació més greu.

En aquest sentit, les dades fetes públiques ahir per l’Institut Nacional d’Estadística fan evident que l’atur que colpeja la nostra societat està accelerant el camí cap a l’exclusió social i les desigualtats. En la tasca realitzada des de Càritas, constatem que el fet de no tenir feina pot esdevenir un primer pas vers la pobresa.

Per això, ens alarmen especialment les greus situacions que s’amaguen darrere de les xifres:

-L’atur de llarga durada, ja que més de tres milions de persones no tenen feina des de fa més d’un any. Aquest fet no només dificulta la seva reincorporació al mercat laboral, sinó que també perjudica greument el benestar emocional i la salut de la persona.

-Famílies amb tots els seus membres a l’atur, ja en són gairebé dos milions a tot Espanya. Aquesta realitat pot tenir greus conseqüències socials, sobretot quan hi ha infants i gent gran que no veuen cobertes les seves necessitats bàsiques.

-Manca de mesures per a les persones amb un perfil d’ocupabilitat baix. Cal que les polítiques per a l’ocupació s’adrecin prioritàriament a les persones amb un nivell d’estudis baix, atès que representen més de la meitat de les persones aturades.

-Precarietat laboral. En paral·lel a la pèrdua de llocs de treball, assistim a la precarització del nostre mercat laboral, ja que fins i tot les persones que tenen feina afronten moltes dificultats per cobrir les seves necessitats.

Aquesta realitat ens alerta, cada vegada amb més duresa, que ens trobem davant d’una emergència social que requereix respostes immediates que prioritzin la protecció de les persones en situació vulnerable: aturats de llarga durada, persones que han esgotat les prestacions i famílies sense cap tipus d’ingrés.

En aquests moments, la situació és tan crítica que no es pot ajornar més la consecució d’un veritable pacte per a l’ocupació que, en lloc de fixar-se en els objectius macroeconòmics, posi la persona, i la recuperació de la seva dignitat, al centre.