Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Antoni Pladevall i Font) No es pot parlar pròpiament d'església autòctona catalana fins a finals del segle XI, quan apareixerà el nom de Catalunya i la nostra església s'haurà alliberat de la tutela de l'arquebisbat de Narbona, al que la va vincular a finals del segle VIII la conquesta carolíngia dels territoris de la part sud dels Pirineus.
 
Fins l'any 790, en xifres rodones, l'església de Catalunya era una part integrant de l'església d'Hispània i el nucli central de la Tarraconense, que incloia gran part de la Hispània citerior i entre el 790 i el 1100 va estar vinculada a l'església franca o de França, per la conquesta carolíngia del pais i la seva vinculació a l'Arxidiòcesi de Narbona. Això no obstant estudiem aquí apart les vicissituds religioses d'aquest sector del territori hispànics, perquè les esmentades circumstàncies peculiars del seu passat li han donat un caràcter singular que es manté en part i li dóna encara avui dia una característica més oberta i receptiva que la resta de l'església peninsular. Això no obstant emprem de bon principi el nom de Catalunya per distingir-la de la resta d'església de la península, en gran part sotmesa als àrabs i als ritus i pràctiques visigodes.
 
Ireneu dóna testimoni de l'existència de l'església establerta a Ibèria vers el 180 i Tertul.lià diu, vers el 200, que la doctrina de Crist havia estat abraçada fins als confins d'Hispània. Són però esments molt genèrics que no precisen res i poden ésser simplement recursos literaris.
 
Amb anterioritat, a partir de Sant Clement de Roma i del célebre "Fragment de Muratori" i en molts altres autors posteriors, es diu que Sant Pau havia predicat a Espanya. Aquesta afirmació es fonamenta en el mateix testimoni de sant Pau en la seva Carta als romans (15, 23-25 i 28); certament l'apòstol tenia intenció de visitar els romans de pas cap a Hispània, on segons ell "no havia sembrat ningú", perque diu no li plau segar on un altre ha sembrat, però sabem que després d'escriure la carta, vers el 57, fou empresonat a Palestina, després enviat pres a Roma i és del tot improbable que pogués complir el seu desig. Com és lògic, els defensors de la predicació de sant Pau a Hispània, tant si el fan venir per mar com per terra, senyalen la ciutat de Tarragona com a punt principal de la seva predicació.
 
És precisament a Tarragona, una de les capitals o centres romans d'Hispània, on trobem el primer testimoni cert i segur de la presència del cristianisme en la passió autèntica del seu bisbe Fructuós i dels seus diaques Auguri i Eulogi que foren martiritzats en la mateixa ciutat de Tarragona el 21 de gener del 259. En l'esmentada passió es fa esment d'una comunitat ben organitzada de germans cristians a la ciutat, cosa que fa molt creible que la predicació de Crist hagués arribat, com a mínim, a finals del segle II.
 
La resta de testimonis que parlen de la vinguda de Sant Jaume i dels varons apostòlics tramesos a Hispània per sant Pere, són pures llegendes sense cap fonament sòlid i de creació tardana.
 
El cristianisme anà progressant en terres de la Tarraconense mediterrània com ho revelen els martiris que sofriren sota Dioclecià el 305 els màrtirs Cugat i Feliu, a Barcelona i a Girona. Unes actes tardanes els fan originaris de l'Àfrica i missioners a les nostres terres.
 
La vinculació de la nostra església amb la del Nordàfrica és coneguda per testimonis arqueològics, com les restes de basíliques i tombes de mosaic i també per testimonis literaris de sant Cebrià del 251 i especialment de Sant Agustí, corresponsal de Consenci, vers el 420.
 
La segona part del segle IV és el gran segle de l'expansió cristiana a les nostres terres, iniciat a partir de l'edicte de tolerància de Constantí. Consta que Barcelona tenia ja bisbe propi amb Pretextat, el 347, i que Girona també en tenia poc abans del 400. Lleida i Osca tenien bisbes propis i comunitats ben organitzades el 420 i aquest mateix any a la Tarraconense hi havia almenys sis o set diòcesis, els bisbes de les quals el 420 assistiren a un sínode reunit a Tarragona per tractatr d'uns llibres herètics priscil.lians. Pel mateix temps consta un monestir fundat a Tarragona. Vers el 450 es va crear la diòcesi d'Ègara, o Terrassa, separant-la del territori de la de Barcelona i l'any 516 es té ja notícia directa de bisbes a les diòcesis de Tortosa, Empúries , Osona i Urgell, que no dubtem que existiren ja al segle V.
 
Aquestes diòcesis eren regides per bisbes alguns dels quals ens són ben coneguts com Imeri, bisbe de Tarragona, que exercia ja funcions de metropolità d'Hispània el 385, segons un encàrrec que li va fer el papa Sirici. Més famós és el bisbe de Barcelona Pacià, que actuava entre el 370 i el 390, teòleg i zelós pastor, que escriví , entre altres obres, un petit tractat el Cervulus, contra els costums pagans de disfressar-se d'animals i cometre excessos a l'inici de l'any. Ell i el testimoni d'Eutropi, un prevere coetani, ens parlen de la dificultat de convertir els rústics o pagans que vivien a les vil·lae, mentre que els cristians de la ciutat portaven una vida més plàcida, segons explica Pacià en les seves obres.
 
La fi de l'imperi romà, precedit ja un segle abans d'invasions de pobles germànics, va afeblir l'autoritat pública i en canvi va reforçar l'autoritat dels bisbes com a caps de les comunitats. Aquest paper destacat dels bisbes es constata sobretot quan els visigots arrians s'establiren a la península ibèrica a inicis del segle VI. Els hispano-romans en les ciutats i entorn dels seus bisbes mantingueren la cultura tradicional romano-cristiana i acabaren imposant-se als visigots, que es convertiren al catolicisme en el tercer Concili de Toledo del 589.
 
Durant l'època visigoda es celebraren alguns concilis provincials a la Tarraconense, però cada vegada es féu més forta i pessant l'autoritat de l'arquebisbe de Toledo, la capital del regne visigot, que convocà a la seva ciutat tot un seguit de Concilis, sovint presidits pels reis visigots i que eren també instruments de la política reial visigoda. Això no obstant l'església visigoda visqué una època d'esplendor amb bisbes i lletrats i una litúrgia ri0ca i original que s'observava a tota la península. Els reis visigots s'atribuiren cada vegada més prerrogatives i entre elles la d'imposar com a bisbes els seus candidats i controlar-los.
 
L'esplendor de l'església visigoda fou desfet per la invasió dels àrabs i berebers iniciada el 711 i que pocs anys més tard s'havien fet amos de tota la península. En molts indrets fou una invasió sense resistències i alguns governadors locals, com Teodor de Múrcia, pactaren amb els àrabs; en canvi a la Tarraconense fou violent per la resistència que els oposà una facció dels visigots i va pràcticament desfer tot el seu muntatge religiós. Això va fer que l'arquebisbe de Tarragona, Pròsper, amb un grup de clergues seus i les relíquies de sant Fructuós deixessin la ciutat per mar i s`anessin a refugiar al golf de Gènova, prop del qual crearen un monestir a Capodimonte, mentre que altres bisbes, que segurament havien restat a les seves diòcesis, com Nambad, bisbe probable d'Urgell, el 731, morí cremat en una foguera a Llívia de Cerdanya, no per defensar la seva fe sino perquè fou víctima política de les intrigues i dissensions entre els àrabs i els berebers que havien envait la península.
 
Els àrabs traspassaren els Pirineus i atacaren el regne dels francs regit per Carles Martell, que els va derrotar prop Poitiers el 732. El seu fill Pipí i el seu nét Carlemany varen anar recuperant tota la part de la Gàl.lia que ells havien ocupat, sobretot la Narbonesa, també ocupada pels sarraíns i el 778 Carlemany va empendre una expedició a Saragossa, per ajudar el seu valí revoltat contra l'emir de Còrdova. L'expedició fou, però, un fracàs.
 
L'any 785 els homes de Girona i poc després els d'Urgell, es passaren lliurement a Carlemany. Per aquest temps fou designat bisbe d'Urgell, un antic hispà de nom Fèlix o Feliu, que sostenia que Crist era fill adoptiu de Déu, enfront dels teòlegs carolingis que no admetien el mot d'adopció, bé que en el fons la doctrina fos pràcticament idèntica.   Es produí una llarga discussió entre Alcuí i altres teòlegs de la cort de Carlemany i el bisbe d'Urgell, amparat per l'arquebisbe Elipaud de Toledo; aquesta acabà el 799 amb la deposició de Feliu d'Urgell, que fou exiliat a Lió, on morí anys després.
 
Carlemany i els seus homes aprofitaren l'ocasió per separar l'església de la Marca Hispànica de la seva tradicional vinculació a Toledo i en canvi l'uniren a la Metròpoli de Narbona, plenament fidel a les directrius carolíngies, car Tarragona es trobava encara en el sector de domini sarraí i no seria definitivament organitzada fins entrat el segle XII. Aquesta separació va comportar l'adopció de la litúrgia romana en comptes de la tradicional visigoda, amb la introducció de manuscrits de litúrgia romana i de l'escriptura carolina, així com de la regla de Sant Benet per als monestirs, i de la resta de disposicions de l'església de l'imperi carolingi. Això feu que Catalunya es diferenciés del tot de la resta d'Hispània i emprengués un camí singular, mantenint tanmateix algunes particularitats en les festes i oracions visigodes i sobretot, de les lleis antigues superiors a les carolíngies. No obstant, la ruptura amb l'església hispànica fou total i començà la diferenciació entre l'església catalana i l'església hispànica, que perdurà fins al segle XV i que mantindrà encara més tard característiques pròpies a desgrat dels esforçps fets des d'aleshores per unificar-la en el pla disciplinari.
 
Per aquest temps s'havien restaurat a la Marca Hispànica les diòcesis de Girona, Urgell, Barcelona i Osona, i ben aviat s'uniren a ella les diòcesis d'Elna, creada el 571 a expenses de Narbona, i la de Roda d'Isàbena o de Ribagorça, creada a expenses de la d'Urgell. Totes depenien de l'arxidiòcesi de Narbona, que era la que fornia llibres i textos litúrgics a les seves sufragànies.
 
També consten des de pricipis del segle IX nombrosos monestirs a les diòcesis pirinenques tots ells sotmesos pels carolingis a la regla de Sant Benet, imposada a l'igual que la regla canonical dels capítols diocesans pels concilis Aquisgranesos dels anys 814-816.
 
Les crisis experimentades en la successió dinàstica i les intrigues entre magnats i afebliment de l'imperi carolingi foren aprofitats pels comtes dels comtats del sud dels Pirineus i en part també per alguns eclesiàstics més agosarats per trencar tota dependència amb França, tant en l'aspecte polític com religiós. L'autonomia política dels nostres comtes té com a data concreta el 988 quan Borrell II negà l'obediència i vassallatge al rei Hug Capet i en canvi en l'aspecte religiós no s'assolí fins el 1091 quan Berenguer Sunifred de Lluçà reeixí a restaurar jurídicament la dignitat metropolitana de Tarragona, separant les diòcesis catalanes de l'obediència de Narbona. Amb anterioritat hi havia hagut intents de separació per part del bisbe Esclua d'Urgell (888-90) , de l'abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat (r.965) i pel bisbe Ató de Vic (970-72).
 

De l’article L'Església a Catalunya fins al segle XIX d’Antoni Pladevall i Font publicat al catàleg de l’Exposició Germinabit, L’expressió religiosa en llengua catalana al segle XX. Roma, 2001.   

-Deu anys de Germinabit

-Roma era la nostra autoritat moral màxima (Germinabit I)

-Els orígens de l'Església a Catalunya (Germinabit II)

-L'Església medieval autònoma a Catalunya (Germinabit III)

-L’Església catalana en els temps moderns (Germinabit IV)

-Una Església encarnada en el país (Germinabit V)

-L’Església entre Primo de Rivera i al Guerra Civil (Germinabit VI)

-Postguerra i supervivència de l’Església catalana (Germinabit VII)

-Del Vaticà II al Concili Tarraconense (Germinabit VIII)

-Pluralisme i crisi d’identitat institucional de la teologia (Germinabit IX)

-Teologia universitària i/o popular a Catalunya (Germinabit X)

-Concili Tarraconense: l’Església avança amb línies no sempre contínues (Germinabit XI)

-Ignasi Garcia i Clavel: "Amb Germinabit ens vam fer sentir a Roma