Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Evangelista Vilanova) L’onze d’octubre de 1962 se celebrà la inauguració del Concili Vaticà II, amb el memorable discurs d’obertura de Joan XXIII, Gaudet Mater Ecclesia. Un discurs programàtic que concreta les intuïcions de l’anunci que en féu el 25 de gener de 1959, a la basílica de Sant Pau extramurs. Aleshores indicà els criteris directrius en “la perspectiva del bonum animarum i d’una correspondència ben neta i definida del nou pontificat amb les exigències espirituals del temps present». La visió del concili no era el d’una “assemblea especulativa”, en certa manera estranya a l’aventura històrica, sinó la d’un “organisme viu i vibrant a la llum i en l’amor del Crist que abraça tot el món”, en expressió del juny de 1960. Calia seguir “la recomanació de Jesús de saber reconèixer els signes del temps”. I precisà que “el punctum saliens d’aquest concili no és una discussió d’un article o un altre de la doctrina fonamental de l’Església... per a això no hauria calgut un concili”.
 
D’aquí la “sorpresa y el desencanto” (cardenal Tarancón) que el Concili produí als bisbes espanyols, incloent-hi la majoria dels catalans. Llur cultura teològica era la posttridentina, passada per la marca de la Cruzada de 1936. Es movia en un predomini de l’element dogmàtic sobre el pastoral, en una escolàstica deductiva, més que no en una visió plural i mixta. Eren bisbes, segons Jesús Iribarren, director d’ “Ecclesia”, “sin duda llenos de experiencia y libros, pero escasos de viajes y diálogos”. Això aparegué en les respostes a la carta del cardenal Tardini demanant suggeriments per al Concili. Tot i que un cert aggiornamento es presenta necessari als bisbes espanyols, aquest no és pas provocat per un repensar les concepcions profundes de les estructures o de la vida de l’Església. L’Església del futur es manté clerical, com la del passat, i les expressions de la fe resten immutables. S’adonen que hi ha un allunyament real de la societat respecte a l’Església, però no s’atreveixen a dubtar que Espanya és un país catòlic. No ofereixen cap anàlisi concreta de la crisi, ni es refereixen a les transformacions estructurals del país, com la urbanització, la industrialització, el consumisme incipient o els fenòmens de les grans immigracions internes o externes, amb repercussions culturals i religioses.
 
Apareix un dèficit cultural, amb fort provincialisme i poc interès pel que s’esdevé més enllà de les pròpies fronteres. Els bisbes espanyols imaginaven un Concili compromès en la lluita contra el mal inherent a la societat moderna, del qual sortís a relluir una Església triomfant, a l’estil del que s’esdevingué a Trento o en el Vaticà I.
 
L’aportació catalana més notable al Concili és la dels bisbes de Sogorb, Dr. Josep Pont i Gol, la del de Vic, Dr. Ramon Masnou i la del auxiliar de Barcelona, Dr. Narcís Jubany, integrats en el grup dels onze bisbes espanyols addictes a l’orientació donada per Joan XXIII. Entre els membres de comissions, cal citar el P. Bartomeu Xiberta, el Dr. Manuel Bonet i Muixí, el Dr. Albert Bonet i Marrugat, sense oblidar l’auditor seglar Ramon Sugranyes de Franch. Entre els experts de l’episcopat espanyol, hi havia Isidre Gomà, biblista, els canonistes Manuel Bonet i Muixí i Narcís Tibau, l’historiador Lluís Sala Balust i el liturgista Adalbert Franquesa. Tingué un paper especial mossèn Higini Anglés, president de l’Institut Pontifici de Música Sacra, en defensa del llatí i del gregorià en la liturgia.
 
Entusiasta recepció del Concili a Catalunya i posterior refredament
 
“Concili avui” i, sobretot, “Vida del Concili” -full diari multicopiat en llengua catalana que arribava a més de mil subscriptors i que representava, probablement, un fet únic al món- ens diu fins a quin punt la nostra Església va deixar-se emportar per l’aire optimista i prometedor d’aquell esdeveniment.
 
Cal dir que la nostra Església i la nostra teologia es mostraven més obertes que a la resta de la Península als corrents europeus que havien de pesar en el Vaticà II. El boom de les traduccions, sobretot de teòlegs francesos, i els estudis a l’estranger d’una generació de joves teòlegs prepararen el terreny per a una homologació cordial i mental amb les esglésies europees. Unes minories de la “progressia” orquestraren un acolliment incondicional a la teologia sorgida del Concili.
 
L’esllavissada que significà el postconcili posa en relleu la insuficiència major del Concili, en no haver realitzat un desblocatge cultural de la tradició eclesiàstica, en no haver arribat intel·lectualment al cor de la modernitat. El seguit de reformes que va promoure es quedaren limitades, perquè faltà la creativitat d’un discurs religiós nou i arrelat en les preguntes fonamentals del cristià català -i del ciutadà català- que, gràcies al Concili, es trobà amb la llibertat cristiana entre les mans en la mesura en què l’acceptà, i amb unes noves preguntes que sortien d’aquesta llibertat, per a les quals el Concili no sempre havia previst camins de resposta.
 
Un altre fet que trencà el ritme del postconcili foren les repercussions a Catalunya del maig del 1968. Aquest no sols generà una proliferació de grupúsculs juvenils radicalment gauchistes que esveraren la ciutadania catòlica, sinó sobretot provocà que saltés la tapadora de la sensibilitat i el tarannà de molta gent, joves i adults, que entengueren la revolta cultural d’una manera antropològica i sociològica i descobriren nivells de llibertat en l’ordre de la sexualitat, l’estètica, les formes de vida, etc. Els slògans “desreprimir-se” i “alliberar-se” nasqueren aquells dies. Era la vella mentalitat i l’ideal simplificant, del “militant”, sacrificat, engatjat, auster, la que se n’anava per terra. Hi hagué una revolta moral, larvada o explícita, davant els vells condicionants de la consciència sexual. La llibertat conciliar s’aplica, ultra als aspectes eclesiàstics i culturals, als aspectes de la moralitat íntima.
 
Aparegueren aleshores uns entusiastes d’una certa literatura teològica mig iconoclasta, o potser, amb més precisió, la necessitat d’oblidar paraules, representacions, gestos, imatges i símbols... apresos en la joventut i que no acabaven de “servir-los” en aquella situació. En la dècada dels noranta, aquestes persones s’adonen que cal tornar a memoritzar. Què? La transcendència? Potser els queda desdibuixada i, almenys alguns d’ells, volen recuperar els mots nítids, aprendre els nous significats dels mots de l’Evangeli. En aquest context, la tasca del teòleg avui és la de crear i potenciar àrees terapèutiques en les comunitats, on es puguin reviure els valors evangèlics amb frescor i serenitat: el teòleg és cridat a acompanyar el pelegrinatge de la recerca i de la comprensió de la fe.
 
Però esguardem el procés seguit per la teologia, en les seves línies més generals, des de finals del Vaticà II.
 
De l’article Del Concili Vaticà II al Concili Provincial Tarraconense d’Evangelista Vilanova publicat al catàleg de l’Exposició Germinabit, L’expressió religiosa en llengua catalana al segle XX. Roma, 2001.    

-Deu anys de Germinabit

-Roma era la nostra autoritat moral màxima (Germinabit I)

-Els orígens de l'Església a Catalunya (Germinabit II)

-L'Església medieval autònoma a Catalunya (Germinabit III)

-L’Església catalana en els temps moderns (Germinabit IV)

-Una Església encarnada en el país (Germinabit V)

-L’Església entre Primo de Rivera i al Guerra Civil (Germinabit VI)

-Postguerra i supervivència de l’Església catalana (Germinabit VII)

-Del Vaticà II al Concili Tarraconense (Germinabit VIII)

-Pluralisme i crisi d’identitat institucional de la teologia (Germinabit IX)

-Teologia universitària i/o popular a Catalunya (Germinabit X)

-Concili Tarraconense: l’Església avança amb línies no sempre contínues (Germinabit XI)

-Ignasi Garcia i Clavel: "Amb Germinabit ens vam fer sentir a Roma