Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Antoni Pladevall i Font) Amb la unió dinàstica de les corones d'Aragó i Castella pel casament dels Reis Catòlics, Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella (1479), s'inicià una clara influència de l'església castellana, vers la catalana, com es vegé amb la imposició a Catalunya de la Inquisició de tipus castellà o creada a Castella el 1478. També s'accentuà per aquest temps algun abús com la provisió i acumulació de càrrecs pastorals o de diòcesis i abadies en mans d'una sola persona per les comendes o càrrecs que es compraven i s'acumulaven, això feia que els responsables de diòcesis, abadies i fins parròquies, estiguessin molt sovint absents dels seus destins i així decaigués la vida religiosa dels llocs que eren encomanats a arrendataris.
 
Catalunya després de les crisis dels segles XIV-XV tenia uns 400.000 habitants, en confederar-se amb Castella, i tota la Corona d'Aragó superava poc el milió, mentre que la Corona de Castella s'apropava als vuit milions. Això explica la desigualtat de la unió dinàstica i que en descobrir-se Amèrica, empresa sufragada pels dos reialmes, la seva explotació i repoblació es reservés a la Corona de Castella, que cada vegada va oblidar més els interessos mediterranis, els de Sicília, Nàpols o Cerdenya, que caracteritzaven la política de la Corona d'Aragó.
 
A Catalunya de mig segle XVI a mig segle XVII es visqué una etapa d'estancament. L'exclusió o manca de campanyes bèl.liques féu créixer dintre del país la plaga del bandolerisme, en la que sovint hi havia complicats i fins formant part de les bandes, eclesiàstics, i també el malestar popular féu sorgir la creença, molt d'acord amb l'espiritualitat barroca, que s'anava extenent, que tots els mals de l'època eren deguts a l'acció del dimoni que actuava a través d'emissaris seus que eren les bruixes i els bruixots, això feu que només entre els anys 1618 i 1622 s'ajusticiessin unes 500 persones acusades de bruixeria.
 
El protestantisme que s'havia originat al centre Europa i que s'anava extenent vers el sud i les disposicions del Concili de Trento (1545-1563) crearen un nou esperit de reforma i contra-reforma, a la que se sumaren ben aviat els reis de les Espanyes, sobretot Felip II. Per això feren més viva l'actuació de la Inquisició i crearen noves diòcesis com a barrera contra l'expansió protestant, de les que a Catalunya ensorgí el 1593 la de Solsona a expenses de les de Vic i d'Urgell. L'aplicació del concili tridentí es féu d'una manera lenta i sovint forçada, a causa de l'excessiva intromissió reial i de les resistències dels capítols catedralicis, sobretot pel que fa referència a la creació de seminaris. Per decisió reial, refrendada pel papa, el 1592 s'aboliren totes les canòniques agustinianes i molts priorats benedictins de poca vitalitat. Es crea un seminari o lloc de formació comú per tots els monestirs benedictins, primer a Lleida i després a Barcelona, i per decisió de Felip II els grans monestirs de Montserrat i de Sant Feliu de Guixols es separaren de la Congregació Claustral Tarraconense i s'uniren a la congregació reformada benedictina de Valladolid.
 
Els bisbes, cada vegada més vinculats a la Corona, promogueren noves devocions com la del Roser, Sant Isidre, les Ànimes... La pietat es popularitzà en confraries i indulgències i s'introduí l'art barroc amb esglésies de moltes capelles i també s'erigiren capelles i oratoris privats, on es crearen beneficis per a col.locar fills de famílies benestants o bé de famílies burgeses de vil.les o poblacions importants.
 
Els segles del barroc (XVII-XVIII) presenten en conjunt un aspecte força superficial i aparatós en el camp de la pietat i de la cultura religiosa, però ben aviat la introducció de nous ordes religiosos, com els agustins, trinitaris descalços, caracciolos, caputxins, teatins, etc. (1618-1632), repercutirà en un aspecte més intimista a la pietat popular. En canvi l'església secular vivia sense massa inquietuts i els bisbes es mostren cada vegada més vinculats als reis i això feu que molt sovint deixessin les diòcesis amb motiu de conflictes polítics com la Guerra dels Segadors (1640-1652), que fou una reacció popular contra la política de Castella, que volia involucrar Catalunya, que tenia lleis i constitucions pròpies, en les guerres de prestigi a Europa de la dinastia dels Habsburg o casa d'Austria. Aquesta guerra i la que hi hagué entre el 1705 i el 1716, quan es va implantar a Espanya la dinastia dels Borbó francesos, no acceptats per la Corona d'Aragó, va demostrar que la unió d'Espanya era més fictícia que real.
 
Durant tot aquest temps es nota una manca d'iniciatives en el clergat i una certa grisor, que perdurarà fins després del decret de Nova Planta, promulgat per Felip V el 1716, que voldrà unificar d'acord amb les lleis de Castella tot el reialme d'Espanya. Felip V és el primer rei d'Espanya, entesa aquesta com un estat unitari. Ell i els seus ministres i successors varen voler imposar una única llengua, el castellà, i una manera unitària d'entendre el país i l'església. Els bisbes del segle XVIII en endavant foren a Catalunya majoritàriament castellans i aquet idioma s'imposà en la predicació, en els seminaris i en tot el que pretenia tneir un cert nivell cultural. El català quedà relegat al poble rural o de petites ciutats normalment analfabet.
 
Però no tot fou negatiu, a desgrat del seu caràcter autoritari o d'imposició. Durant el segle XVIII es completà l'erecció de seminaris a totes les diòcesis catalanes i aquests elevaren el nivell cultural i de formació religiosa del clergat. L'alta cultura s'expressava en castellà, però al seu costat    s'editaren molts catecisme i llibres de pietat en català que era l'idioma del poble. La universitat de Cervera, la única que Felip V va autoritzar a Catalunya, després de suprimir les vuit que hi havia abans del 1716, esdevingué un focus cultural notable i destacà sobretot pels seus esforços per incorporar les ciències a la filosofia i fomentar el neotomisme. Durant el segle llarg que va durar el seu funcionament (1717-1842) tingué professors destacats i s'hi formaren eclesiàstics de gran prestigi com els Torres Amat, Balmes, Bofarull, Aixalà... També s'hi formaren els germans Finestres, algun d'ells professor i rector de la Universitat i altres monjos de Poblet i de Bellpuig de les Avellanes. En aquest darrer monestir, únic premostratenc de Catalunya, s'hi creà a partir de Daniel Finestres fins a Josep Martí, passant pels Jaume Caresmar i Jaume Pasqual (17409-1806) un moviment d'erudició, sobretot en el camp de la història de l'Església, que revela un notable desvetllament cultural que donarà també altres fruits assaonats el segle XIX.
 
Paral.lel al renovament impulsat per Cervera, avançat el segle divuitè, alguns bisbes i eclesiàstics de Catalunya participaren activament en el moviment de la Il.lustració, com els bisbes Josep Climent de Barcelona, Tomàs Lorenzana de Girona, Francesc Armanyà de Tarragona, Francesc Veyan de Vic o Rafael Lasala de Girona, entre els eclesiàstics el lloc més destacat l'ocupà Feliu Amat de Palou, els seus nebots Fèlix i Ignasi Torres i Amat i altres menys significats. Fruit d'aquest moviment fou l'expulsió dels jesuites considerats retrògrades, cosa que afavorí el corrent neotomista en les ciències eclesiàstiques i que comptà amb el beneplàcit de molts bisbes i eclesiàstics, influits per l'esperit jansenista. Una de les tasques dels bisbes il.lustrats fou la de reformar i potenciar els seminaris, crear biblioteques públiques, hospitals i cases de beneficència i construir obres públiques notables. Ells foren el darrer esplet de l'Església de l'Antic Règim que vivia a l'ampar de la situació de privilegi que tenia jurídica i socialment, gràcies a la protecció d'una monarquia que en els darrers temps es mostrava absolutista, però il.lustrada i inclinada a ajudar tot el que creien que contribuia al prestigi del seu regne, com ho eren les bres dels bisbes il.lustrats.
 
El segle XIX va iniciar-se amb les convulsions i el refús que la Revolució francesa, seguida de la invasió i posterior guerra contra Napoleó, (1804-1814), varen produir en la societat i en particular en l'Eglésia hispànica i catalana. Les vexacions fetes pels revolucionaris a l'Església de França i poc després al papa, varen fer que tot el moviment ideològic que va acompanyar la Revolució fos considerat impiu i ateu i que l'oposició a França i a les seves idees prengués un caràcter de croada religiosa. A causa d'això la quasi totalitat del clergat i dels catòlics, llevat d'un petit nucli d'il.lustrats, es va oposar a les noves idees liberals. Malgrat això fou sota l'influx d'aquetes idees que es van reunir les Corts de Cadis, que varen redactar la primera constitució espanyola (1812) amb el clar objectiu de posar un límit o fre a l'absolutisme reial.
 
A les mateixes Corts i en els fets que les varen seguir es va posar tot seguit de manifest el gran fossat que s'havia obert entre els liberals o guanyuats a les noves idees que havien instigat la Revolució francersa i les persones partidàries de l'Antic Règim, anomenats ara absolutistes. Entre aquests, s'hi comptaven pràcticament tots els bisbes i la gran majoria del clergat, que veien en les noves idees un atac a la seva posició de classe privilegiada.
 
Això explica que els bisbes catalans, molts d'ells refugiats a Mallorca durant la Guerra del Francès, desautoritzessin tot seguit la nova constitució i als que la redactaren i que alguns eclesiàstics, entre ells el franciscà Francesc Strauch, que més tard fou nomenat bisbe de Vic, es destaquessin en els seus atacs i polèmiques contra els liberals. La desafortunada actuació absolutista del rei Ferran VII, reintegrat a Espanya el 1814, acabà de radicalitzar l'antagonisme existent i propicià el primer cop d'estat del segle XIX seguit de molts d'altres, amb el Trienni liberal (1820-1823) al final del qual fou vilment assassinat el bisbe de Vic Strauch.
 
L'entrada al govern dels liberals després de la mort del rei Ferran VII (1833) anà seguit d'un aixecament dels absolutistes, que es posaren al costat de Carles Maria Isidre, germà del rei i que per això reberen el nom de carlistes. Això feu esclatar el mateix any 1833 la primera Guerra Carlista, que durà fins el 1840 i que donà peu als liberals per procedir a l'exclaustració de tots els ordes religiosos seguits d'algunes morts de frares els anys 1834 i 1835. El mateix govern mancat de recursos econòmics, va iniciar la desamortització de béns de noblesa, dels convents i de l'Església en general, desamortització que es continuà fins després de mig segle amb noves disposicions. Tot això féu radicalitzar encara més la posició dels catòlics contra els liberals i féu prosperar molt el carlisme sobretot a les províncies del nord i nord-est d'Espanya, i en particular a Catalunya, on carlista va esdevenir pràcticament sinònim de catòlic,mentre que liberal era per molts sinònim de no creient i anti-clerical. En resum el que movia tots aquests fets era que l'Església vegé perdre en poc temps tots els béns acumulats al llarg de segles i amb ells també els privilegis assolits en la societat de l'Antic Règim. D'altra banda, la desamortització, mal feta i precipitada, va fer que els rics o burgesos que compraren els antics béns eclesiàstics, fossin considerats enemics de l'Església, sacrílegs i excomunicats.
 
En mig d'aquestes posicions enfrontades hi hagué catòlics,com Càndido Nocedal o el sacerdot català Jaume Balmes (1810-1848) que des de Madrid varen pendre unes posicions més conciliadores, intentant un diàleg i entesa que evitès l'excessiu esperit absolutista, que aviat s'abocaria a un integrisme catòlic; aquest acabaria de dividir la societat cristiana de l'època, arraconant als liberals moderats més propicis a una reconciliació. Fou precisament un d'aquests governs moderats, el que el 1851 va signar un Concordat amb la Santa Seu, que permetia integrar-se en l'Església als que havien adquirit béns de la desamortització i que garantia una paga o ajuda econòmica a l'Església que la rescabalés dels béns usurpats; en realitat això fou a la llarga una trampa que va lligar l'Església als governs de torn en dependre d'aquests la paga o subvenció per al culte i sustentació dels sacerdots.
 
És impossible donar en poques pàgines una visió ajustada dels esdeveniments i tensions que es crearen entre l'Església i l'estat i fins dintre de la mateixa Església al llarg de tot el segle XIX, el catolicisme espanyol encara ha viscut en el segle vint bona part de les conseqüències d'aquelles divisions del camp catòlic, sobretot entre integristes, moderats i sectors catòlics més progressistes. En termes generals la línia oficial de la jerarquia matenia una actitud més tradicional i cnservadora, com es va poder defensar sense matisacions la línia dels infal.libilistes, però a partir de la Primera República i de la Restauració monàrquica (1873-1876), s'anaren obrint noves fisures en la posició dels catòlics tant a nivell de l'estat com de Catalunya. Per una part va seguir invariable i cada vegada més combativa la posició integrista, derivada en bona part de l'ala més radical del carlisme, i per una altra banda va anar guanyant terreny una línia liberal-conservadora, de caire europeu, que va ésser adoptada per un sector més intel.lectualitzat de clergat i de laics creients. Sota aquesta darrera òptica es creà la Unión Católica (1881), que tot seguit va ésser titllada de liberal pels catòlics més radicals.
 
Per apaivagar els ànims el papa LLeó XIII va dedicar als nostres catòlics la carta-encíclica Cum multa (1882) i els bisbes catalans seguint aquest mateix esperit varen redactar el 1883 una pastoral col.lectiva, seguida d'altres documents escrits que pretenien retornar la unió entre els catòlics. Això no obstant les posicions eren molt encontrades com ho revela el llibre El Liberalismo es pecado (1884) del sacerdot de Sabadell, F. Sardà i Salvany i l'acceptació i polèmiques que va suscitar; ell i la creació del partit integrista el 1888 marquen uns dels moments culminants d'aquesta polèmica.
 
Al marge d'aquestes divisions internes es produia també dintre de la segona meitat del segle el fenomen de la descristianització de la classe obrera, i filla de la industrialització, que havia fet dessarrelar molta gent dels seus llocs d'origen i els havia agrupat en barriades o colònies d'obrers, on ben aviat diferents liders i publicacions demagògiques i satíriques els presentaven la religió com una excusa per justificar la seva misèria i l'estament eclesiàstic com responsable en bona part del malestar o opressió social en que vivien. Així nasqué l'anticlericalisme de base popular, que inicialment va dirigir els seus atacs contra els frares i ordes religiosos, però que des del 1868 va compendre tot el clergat i resultat d'això foren les persecucions contra eclesiàstics i esglésies dels anys 1871-73, i en especial la del 1909 i més tard la del 1936-39.
 
La reacció del costat catòlic contra aquestes actituds generals al llarg del segle, fou inicialment la de fomentar la pietat tradicional gràcies a les missions populars i predicacions i ben aviat la creació d'instituts o congregacions religioses, sobretot femenines, que cuidessin dels hospitals i de l'ensenyament femení, suplint en bona part els ordes i convents suprimits el 1834. També aquests instituts obriren nous camps en el pla de l'ensenyament en general i de la beneficència.
 
El nombre d'instituts i associacions religioses fundats a Catalunya al llarg del segle XIX depassen la trentena i entre ells n'hi ha amb característiques específiques com els missioners de l'Immaculat Cor de Maria o Claretians, fundats per sant Antoni Mª Claret, dedicats a la predicació de missions i en especial a difondre devocionaris en català i propaganda religiosa a través de la Llibreria Religiosa creada el 1849. També vingueren a la segona part del segle instituts extrangers com els Germans de la Salle, els Paüls, etc., dedicats a l'ensenyament i obres de caritat.
 
En les darreres dècades del segle la posició dels catòlics prengué sovint un caire obert i en cert sentit triomfalista, amb la celebració de grans missions populars, pelegrinacions a santuaris, la celebració del Mil.lenari de Montserrat amb la coronació canònica de la seva imatge, proclamada patrona de Catalunya (1880-1881) amb la restauració del monestir de Ripoll (1893) , l'erecció de santuari i temples expiatoris i altres manifestacions externes de religiositat.
 
Tot això anava acompanyat del triomf del moviment de la Renaixença Catalana, iniciat a mitjan segle XIX al que ben aviat es van sumar eclesiàstics notables com Jacint Verdaguer o Jaume Collell i també bisbes de prestigi com Josep Morgades, bisbe de Vic i de Barcelona i Josep Mª Torras i Bages, que després d'un intens apostolat a Barcelona, el succeí en la diòcesi de Vic. Fou especialment en la diòcesi de Vic on s'inicià la tasca de convertir el clergat tradicioalista i carlí característic del segle XIX en clergues qu estimaven el pais i la llenga catalana, cosa que tambè faria la majoria del clergat del país. Foren ells els que dintre del segle següent, farien tot el possible per posar el catolicisme català al ritme de l'europeu en litúrgia, estudis bíblics, catequètica i obertura a un món alliberat en gran part del llast del segle dinovè.
 

De l’article L'Església a Catalunya fins al segle XIX d’Antoni Pladevall i Font publicat al catàleg de l’Exposició Germinabit, L’expressió religiosa en llengua catalana al segle XX. Roma, 2001.  

-Deu anys de Germinabit

-Roma era la nostra autoritat moral màxima (Germinabit I)

-Els orígens de l'Església a Catalunya (Germinabit II)

-L'Església medieval autònoma a Catalunya (Germinabit III)

-L’Església catalana en els temps moderns (Germinabit IV)

-Una Església encarnada en el país (Germinabit V)

-L’Església entre Primo de Rivera i al Guerra Civil (Germinabit VI)

-Postguerra i supervivència de l’Església catalana (Germinabit VII)

-Del Vaticà II al Concili Tarraconense (Germinabit VIII)

-Pluralisme i crisi d’identitat institucional de la teologia (Germinabit IX)

-Teologia universitària i/o popular a Catalunya (Germinabit X)

-Concili Tarraconense: l’Església avança amb línies no sempre contínues (Germinabit XI)

-Ignasi Garcia i Clavel: "Amb Germinabit ens vam fer sentir a Roma