Com podem creure el que no veiem a partir del que veiem?

(Fundació Claret) Cada any, el teòleg català afincat a Xile Antoni Bentué, està uns mesos a Barcelona durant el primer trimestre impartint diversos cursos i conferències. Aquest any també ha estat a la Sala Pere Casaldàliga de la Llibreria Claret on va parlar de "Creure per veure i veure per Creure". L'acte, estava organitzat per la Fundació Claret que aquest abril també celebra el seu simposi anual sobre el paper dels cristians davant la crisi.

Aquí podeu veure el vídeo de la intervenció d'Antoni Bentué sobre "Creure per veure i veure per Creure".

Antoni Bentué encetà la seva exposició afirmant que parlar de la fe és parlar de l’esser humà en recerca de sentit. El punt de partida de la fe és un veure en el món, a partir de la realitat que es percep sensorialment, a un Déu que ningú l’ha vist mai. La cultura occidental es basa per un costat en el món neoplatònic de sant Agustí de les idees innates, i per un altre costat en el pensament aristotèlic de sant Tomàs, on els sentits que brollen de l’observació de la realitat mundana, són la base per la construcció de les idees universals. Els essers humans tenim capacitat d’abstracció d’idees, traient l’accidental del que percebim i quedant-se en lo comú, com a universal.

A nivell religiós això es determinant, ja que si no hi han idees innates, que tot sorgeix de l’observació de la realitat concreta, com podem tenir una idea o imatge de Déu al qual ningú no ha vist mai, i com podem treure la idea transcendent de Déu de l’observació de lo mundà. La revelació no ve de l’observació, sinó que ve directa des del cel, de dalt. Aquesta doble concepció va tenir la seva representació en l’art religiós, àrab, romànic, gòtic, importància de l’obertura al món.

La pregunta cabdal a respondre és com podem creure el que no veiem a partir del que veiem? D’on surt l’experiència mundana? A l’esser humà li sorgeix la pregunta per les causes, d’on sorgeixen les coses, del sentit de l’existència. En contra de les fets sobrenaturals de les idees innates de Plató, hi ha el concepte de ciència d’Aristòtil del coneixement per les causes, no sobrenatural, sinó en l’interior de la mateixa naturalesa. Aquí neix el perill de l’ateisme actual, ja que en el món tot és causal, però quin sentit té? El perill no és la ciència sinó en el risc i el perill de l’absurditat.

Diversos pensadors van plantejar la qüestió del sentit. Einstein, afirmà que el més admirable de l’univers és que sigui pensable, la ciència no crea res, sols descobreix causes i efectes. Heidegger amb el seu concepte de metafísica, afirmà que l’essència de la realitat és el no res, l’angoixa de l’existència, perquè hi ha un no res?, hi ha o no hi ha?Jacques Monod i Carlstrom, microbiòlegs, observant el procés de la lactosa, el segon es queda meravellat i el qualifica de miraculós.

Rudolf Otto, des de la fenomenologia es planteja que hi ha de comú en tota experiència religiosa. D’aquí afirma l’experiència del numen, de l’absoluta dependència, tot i que som autònoms, el fons de l’autonomia hi ha el teonom, remet a un fonament, font de sentit que no és en el mateix món. No tot és per a no res. Déu no és ni espai ni temps, ni finit ni infinit, és etern, per analogia, dins del nostre espai i temps, arribem a fer-nos una vaga imatge d’ell.

Però com connectem amb l’etern? Tota connexió està condicionada per l’espai i temps, fetes des d’una cultura i que dóna com a resultat una religió. El vertader punt de contacte és la Paraula de Déu, l’experiència creient es dóna en la part més íntima de la persona humana, en la seva consciència, en el seu cor, on un pren consciència que malgrat que Déu és ocult, un se sent tocat per Déu.