Celebrem, de nou, la festa de Sant Joan de Déu

(Pascual Piles/Sant Joan de Déu) Hem iniciat aquest nou 2013, estem sortint de l'hivern i endinsant-nos dia a dia a la primavera. Com cada any, aquest període ens porta a recordar a Sant Joan de Déu, com el fundador del nostre Orde, l'ànima de la nostra institució i a qui seguim en la nostra vida, des de diferents motivacions, pel bé de les persones amb les que vivim i a les que ens hi dediquem.

La seva festa universal en l'Església i en la societat, que celebra l'Orde a cada lloc del món on és present, ens porta a promoure certes accions: que ens ajudin a créixer en el nostre ser de persones, que ens facin viure la seva figura des de l’experiència de la nostra vocació al servei de la seva hospitalitat, que ens il·luminin pel que ell va viure al segle XVI, creant aquest gran moviment d'acció solidària i misericordiosa, que intenta encarnar el seu esperit pel bé dels nostres proïsme.

Celebrar a Sant Joan de Déu significa poder arribar a conèixer el misteri de la seva vida.

La seva primera biografia escrita per Francisco de Castro, uns anys després de la mort de Joan de Déu esdevinguda el 1550, ens descriu un seguit de fets, recopilats de testimonis vius, embastats de manera coherent en tres llocs on fonamentalment viure: Montemor- o-Novo a Portugal i Orpesa, (Toledo) i Granada a Espanya. Conèixer el seu itinerari és important per a nosaltres. Molt emblemàtic és el misteri del seu naixement i infància, a Portugal, d'on va marxar, amb un pelegrí que va passar per casa, quan tenia 7 anys, sense coneixement dels seus pares, als quals va provocar una gran desolació, de la qual va morir a els pocs dies la seva mare sense haver tingut ell coneixement del que ha passat fins molt tard. Consistent va ser la segona part de la seva vida: infància, adolescència, joventut i la vida d’adult, viscuda a Orpesa, a casa de la seva família adoptiva, la de Francisco Mayoral, que va fer la seva pròpia família i on es va dedicar a l'ofici de pastor, amb un menester molt quotidià, repetitiu, ordinari.

Se'ns descriu per Castro que ambicionar una vida diferent, Orpesa se li quedava petita. Va voler sortir a la recerca d'alguna cosa diferent que el seu cor anhelava. Va marxar, allistant a l'Exèrcit, a Hondarribia, a una guerra contra els francesos, amb molt mala fortuna, i va arribar a ser condemnat a mort, del que es va salvar per pèls, i que el va portar a abandonar la milícia, i va tornar a Orpesa, amb una experiència de frustració i fracàs a l'esquena, on de nou va trobar l'aixopluc dels que el consideraven seu.

Després d'un període de diversos anys, va marxar per segona vegada a la guerra, en aquest cas a Centre Europa: Àustria i Hongria, a una contesa contra els turcs, on va arribar quan pràcticament estava acabada i això va fer que tornés aviat a Espanya. Ho va fer per l'oceà Atlàntic i desembarcant a La Corunya. Es va sentir a prop de Portugal i va pensar en la possibilitat de tornar a Montemor i veure el rastre dels seus a qui en la primerenca edat havia abandonat.

Li va costar trobar informacions d'ells, només un oncle, que li va explicar que la seva mare va morir al poc temps de la seva partida i que el seu pare després de fer-se franciscà va morir després d'alguns anys a Lisboa. Convidat per l'oncle a quedar-se amb ell, va rebutjar la invitació. Tot el que li va explicar el va afectar fortament, li va caure a sobre la responsabilitat del que havia esdevingut, del que només en aquest moment va tenir coneixement i amb gran emoció li va manifestar la necessitat de sortir d'allà i buscar on realitzar la seva vida amb una missió que sentia en el seu interior i que el portaria a donar-se als altres.

Va marxar de Montemor i va entrar a Espanya. A Sevilla va treballar com a pastor de nou, però va continuar amb els seus pensaments de fer tasca diferent i en les seves vivències religioses demanava a Déu que li donés llum. No se sentia bé i va anar a Ceuta, on es va posar al servei d'una família en necessitat i per poder ajudar-los, en qualitat de pobres vergonyants, es va posar a treballar de paleta. Amb diversos contratemps intueix que no és allà on ha de continuar i de Ceuta, va passar a Gibraltar i va continuar caminant en direcció al centre d'Espanya, vivint com a venedor ambulant de llibres i fullets de cavalleries, oferint, al mateix temps, una mica de literatura religiosa.

Finalment va arribar a Granada, on es va establir, amb un gran desig de com fer millor el bé als altres. L'escolta d'una homilia o sermó de Sant Joan d'Àvila, va fer que el seu ésser donés una bolcada, removent totes les vivències internes, desarticulant el seu interior amb diferents forces que el desestabilitzaven, sortint de l'ermita amb gran desassossec, ple d'angoixa, amb un comportament estrany, fins al punt que persones de bé, després d'aconsellar, el van portar a l'Hospital Real de la Ciutat, i va estar ingressat en la secció de malalts mentals.

Les seves vivències d'angoixa, de desequilibri, d'agressivitat, es van anar asserenant. Va recuperar l'harmonia i l'equilibri i poc a poc va experimentar la serenitat en el seu ésser interior, va prenent consciència del què vol que sigui la seva vida. Després d'un temps sol·licita poder sortir de l'hospital convençut que ha de fer molt pels altres, es posa en mans del Mestre Àvila que l'orienta. Va a Guadalupe a resar als peus de Maria i aprendre certes pràctiques d'infermeria i medicina i torna a Granada amb el desig dedicar la seva vida als necessitats.

A Granada se’l coneixia poc, només pel curt període que havia actuat com a llibreter i pel que havia estat la seva crisi i el seu internament a l'hospital. El Mestre Avila el va motivar a quedar-s'hi, intuint que era aquí on havia de realitzar la seva missió.

El canvi realitzat en la seva forma d'actuar va fer que la sospita suscitada pel retorn de Joan de Déu a Granada poc a poc canviés en admiració i suport. Aquest canvi va ser a causa de diversos aspectes que el defineixen:

• Una gran sensibilitat pels que pateixen.

• Iniciar un projecte de vida amb les persones sense llar, malaltes, mancades de recursos, assumint la seva pròpia realitat, amb una actuació que passa per demanar per menjar i ajudar a tothom qui li busca i forma part de seu grup.

• Implicar el poble de Granada en la seva causa, que cada vegada era més reconeguda i recolzada.

• Trencar les fronteres de la seva manera d’actuar, arribant a fer partícips de la seva obra a moltes persones necessitades, amb el suport de benefactors i amb la implicació en el seu projecte dels responsables polítics i moltes persones d'Església.

• Crear un grup de seguidors en la seva causa: germans, voluntaris, professionals, benefactors.

• Treballar fort a favor de la rehabilitació de les persones, de la seva curació, havent-ho fet d'una manera eficaç a favor de les prostitutes.

Celebrar Sant Joan de Déu, cada un a la nostra manera és sentir la satisfacció de la seva presència en la història. És una invitació a identificar-nos amb ell, és una crida a seguir desenvolupant la seva obra, el seu esperit a favor de la nostra societat que viu en un context diferent però també difícil, que necessita avui de la presència de persones regenerades, reconstruïdes, amb una gran opció per fer el bé, com ho va fer Joan de Déu.

Ens sentim cridats a donar-li les gràcies a Joan de Déu pel signe de la seva vida.