Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Victòria Molins /CR) He llegit un article de  la filòsofa i teòloga Ivone Gebara, i vull reforçar la seva tesi, malgrat no li arribo ni a sola de les seves sabates.

Dins d’aquest hermetisme eclesiàstic i aquestes formes medievals de la “fumata bianca”, quan  els mitjans de comunicació propers al Vaticà comenten amb les autoritats o “poders” eclesiàstics, tots parlen de l’Esperit Sant com present en el conclave i per tant com l’encarregat de fer tots els disbarats que s’han fet al llarg de la història de l’Església. La meva noció de l’Esperit Sant després del Concili Vaticà II va canviar molt. És veritat que abans també pensava en una actuació una mica màgica i misteriosa, sobretot pel que fa a aquestes eleccions. Però la meva maduresa en la fe m’ha fet veure la veritable “funció” de l’Esperit de Jesús ressuscitat que viu entre nosaltres, com a consolador, com l’hoste del nostre interior, com a foc que escalfa els nostres cors amb l’experiència de Déu... Aquell Esperit del que Jesús va dir als deixebles: “us convé que jo me’n vagi...” perquè us enviaré l’Esperit que us instruirà en la veritat. Una veritat que ens fa lliures. Aquesta va ser la promesa de Jesús. No va prometre que actuaria directament i menys en eleccions d’unes estructures d’autoritat i poder que des de Constantí van fer de les comunitats cristianes, una Església jeràrquica i piramidal.

Jo si que pregaré no a l’Esperit Sant, sinó des de l’Esperit Sant que prega en mi i en tots “amb gemecs innarrables” pensant en un món de conflictes i de necessitats que Déu ha deixat en les nostres mans per fer-lo més habitable i, en el cas de l’església, més evangèlic. Perquè no tots els religiosos i religioses, com sembla pensar la Ivone, creiem en l’acció màgica de l’Esperit.