Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Salvador Pié) Amb motiu de la renúncia de Benet XVI cal fer referència a l’altra renúncia per excel.lència d’un papa en la història de l’Església, la de Celestí V. Sobre aquest papa, sabem que va ser elegit el juliol de 1294, com a home de consens després de vint-i-set mesos d’espera. Era un eremita, no era ni cardenal ni bisbe, però que havia dirigit un escrit profètic al cònclave amb l’amenaça de greus mals si no es proveia ben aviat la seu de sant Pere.

Però, sis mesos després d’elegit va presentar la seva renúncia –el “gran rebuig” (il grande rifiuto), segons la Divina Comèdia de Dante-, perquè no es veia en cor de regir l’Església, ja que “l’exercici del poder l’esclavitzava”, malgrat el seu esperit altíssim i lliure, i, per això, volia tornar a la vida eremítica. Dos anys després va morir i al cap de vint anys fou proclamat sant.

En aquest context, és molt significatiu que deu anys abans de la renúncia de Celestí V, el mallorquí Ramon Llull, en el Llibre d’Evast e Blanquerna –o Blanquerna (1274/1283)- narri la història de l’educació de Blanquerna fins que va ésser elegit Papa.

El llibre final es reserva a la seva renúncia al papat per seguir la vida eremítica. Ara bé, va influir el text de Ramon Llull en la dimissió de Celestí V? De fet, no hi ha testimonis de tal influència, però segurament és cert que el text llullià mostra que el “tema” estava present en aquell moment (així, a Catalunya amb Pere Olivi (Narbona †1290), amb el seu tractat Sobre la renúncia del Papa, i, poc després, amb Egidi de Roma a Itàlia i Joan de París a França).

Cal tenir present, a més, que la renúncia de Blanquerna al papat fou motivada perquè, com escriu Ramon Llull: “volia retirar-se a servir Déu en la vida eremítica” (§ 96,3), i per això “quan Blanquerna va arribar al seu nou lloc, els cardenals, plorant s’acomiadaren d’ell amb recíproques demostracions de cordial i sincer amor, i, encomanant-se a les seves oracions” (§ 98,5). Al cap d’un temps, fruit de la seva vida d’experiència mística va composar el preciós Llibre de l’Amic i l’Amat, entenent per Amic, a qualsevol fidel cristià, i per l’Amat, a Déu Nostre Senyor” (§ 99,3).

Heus ací, doncs, un doble context –el literari-fictici de Blanquerna i l’històric-concret de Celestí V- de la Declaració de la renúncia de Benet XVI  , tenint present punts semblants quan declara que “les meves forces ja no són capaces per exercir de forma adequada el ministeri petrí... per gobernar la barca de sant Pere i anunciar l’Evangeli... he de reconèixer la meva incapacitat... Pel que em toca a mi, i el futur, voldré servir de tot cor, amb una vita dedicada a la pregària, la Santa Església de Déu”.

A l’Àngelus de comiat d’aquest diumenge 24, ha subratllat encara més que “el Senyor em crida a “pujar a la muntanya” a dedicar-me encara més a la pregària y a la meditació” que és “una forma més adaptada a la meva edat i forces per servir l’Església”. Aquest és, sens dubte, el gran testimoni que ens deixa Benet XVI amb una significativa e històrica renúncia pel bé de tota l’Església.

 
Salvador Pié-Ninot és catedràtic de la Facultat de Teologia de Catalunya i de la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. Expert del Sínode sobre la Paraula de Déu (2008) i sobre la Nova Evangelització (2012).