Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Salvador Pié) En una lectura del text de Benet XVI on comunica la seva renúncia, es constata que no s’utilitza l'expressió "papat", sinó el seu ser bisbe de Roma i successor de Pere, com a títols més antics i característics, preferits per l'Encíclica, Ut unum sint (1995). Tal ús recorda les precisions de Y. Congar quan constatava que a l'alta edat mitjana de l'Església "Roma exercia un primat sense papat" ("un primatus sans papatus", L'ecclésiologie du haut moyen-âge, Paris 1968, 359), tenint present que la paraula papat va assumir un sentit més civil que l'unia al caràcter sagrat clàssic propi de les monarquies absolutes, el qual desgraciadament, de vegades, va enfosquir el ministeri eclesial de primat del Bisbe de Roma.

Benet XVI amb la seva renúncia indica finament que la persona del Bisbe de Roma i successor de Pere, malgrat ostentar el ministeri més rellevant de la Catolicitat, comparteix la condició limitada pròpia de la persona humana. I això posa encara més en relleu el caràcter pròpiament de servei ministerial -significat en el preciós títol d'inspiració bíblica "servent dels servents de Déu" (servus servorum Dei)- del successor de Pere que és el Bisbe de Roma, col·legialment unit a tots els bisbes de l'Església (cf. Lumen Gentium III). Encara més, tenint present que Benet XVI en ser elegit, en el seu escut va prescindir, per primera vegada en molts segles, del signe de la Tiara -expressió típica del papat- i va posar-hi una Mitra, com els altres bisbes, mostrant que el seu ministeri primacial a l'Església prové del seu ésser bisbe de la seu de Roma, l'Església que, segons indica bellament Ignasi d'Antioquia, "presideix l'assemblea de l'amor que és l'Església" (LG 13; AG 22).

Anotem, a més, que així Benet XVI matisa l'article aparegut a l'Osservatore Romano del 2.IX.1977, que justificava perquè el Papa no estava inclòs en el límit dels vuitanta anys dels cardenals que participen en el Conclave - segons prescriu el Motu Propio de 1970 - i la raó era que aquest ministeri del Papa era "únic i divers". Òbviament Benet XVI continua pensant que el ministeri papal és "únic i divers", però, en canvi, reté que la seva condició és similar a la dels bisbes i cardenals pel que fa a la "capacitat d'exercir de manera adequada" la seva missió. És clar que aquest ministeri es mantindrà com a "únic" que és, i segurament sense prefixar l'obligació de renúncia, però, al seu torn, es podrà reconèixer l'oportunitat "per al bé de l'Església" que el bisbe de Roma renunciï a aquest servei per a la qual cosa té "el dret o encara el deure", segons el mateix Ratzinger afirmava el 2010 en el llibre "Llum del món". Es tracta, doncs, com observa agudament Luigi Accattoli, de la reforma més important introduïda en la vida de l'Església catòlica per Benet XVI. Una reforma no formulada jurídicament, però sí promulgada amb els fets. Heus aquí la força i la significació del Ministeri Petrí testificada per Benet XVI, de la qual l'Església en tindrà sempre una memòria agraïda.

 
Salvador Pié-Ninot és catedràtic de la Facultat de Teologia de Catalunya i de la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. Expert del Sínode sobre la Paraula de Déu (2008) i sobre la Nova Evangelització (2012).