Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Sebastià Janeras/CR) L'Occident cristià ha celebrat ara les festes de Nadal i de l'Epifania. L'Orient cristià, en canvi, està encara de ple entre les dues festes. Les Esglésies orientals (ortodoxes, ortodoxes orientals, i també les comunitats catòliques dels diversos ritus orientals) celebren també el Nadal i l'Epifania o Teofania, bé que amb matisos diferents d'Occident.

La festa de Nadal commemora el Naixement de Crist (25 de desembre), amb l'adoració dels pastors i dels mags, mentre que la festa de l'Epifania (6 de gener) celebra el baptisme de Crist al Jordà. I se'n diu Teofania perquè en el baptisme de Crist hi ha la gran manifestació: «Aquest és el meu fill estimat, en qui m'he complagut». 

Ara bé, el seguiment del calendari gregorià o del calendari julià comporta una diferència de dates en la celebració d'aquestes festes. Hi ha Esglésies otodoxes i orientals catòliques que han adoptat el calendari gregorià pel que fa a la part fixa de l'any litúrgic (festes segons els mesos). Aquestes Esglésies celebren Nadal (Naixement i adoració de pastors i mags) el 25 de desembre, i la Teofania (baptisme de Crist) el 6 de gener.

La majoria d'Esglésies, però, conserven el calendari julià, no sols per al cicle mòbil pasqual sinó també per al cicle fix. I com que actualment hi ha tretze dies de diferència entre els  calendaris julià i gregorià, la festa de Nadal (25 de desembre) s'escau el dia 7 de gener, i la Teofania (6 de gener), el dia 19 de gener.

Sovint es diu, erròniament, que els ortodoxos celebren el Nadal el 6 de gener. Ja hem vist que no, que és el 7, bé que com tota festa important, aquesta comença el vespre abans, amb l'ofici vespertí, segons l'antiga tradició.

Hi ha una Església que desconeix el 25 de desembre i celebra Nadal i Epifania junts el dia 6 de gener julià (19 de gener en el calendari gregorià). És l'Església arménia, una de les Esglesies ortodoxes orientals. És l'única que té aquesta tradició, que li ve de l'antiga litúrgia de Jerusalem, tal com la coneixem per la pelegrina Egèria (383) i per l'antic leccionari de Jerusalem (inici del s. IV).

Els textos litúrgics d'aquestes festes tenen una riquesa literària i espiritual molt gran. Són com una expansió poètica, plena d'admiració i de lloança, sobre el misteri celebrat. Sobresurten especialment els madraixe de sant Efrem de Nísibis o els kontàkia de sant Romà el Melode.

Quan parlem d'Esglésies orientals entenem les Esglésies ortodoxes de tradició bizantina (grega, russa, búlgara, romanesa, georgiana, etc.) i les Esglésies ortodoxes orientals (siríaca –amb la ramificació a l'Índia–, armènia, copta, etiòpica) i encara l'Església assíria. Hi van incloses també les Esglésies orientals unides a Roma, corresponents a moltes de les anteriors, o les que només existeixen en catòlic (malabar, maronita, ítalo-albanesa). La litúrgia és la mateixa per als orientals ortodoxos i els catòlics, perquè la litúrgia no és ortodoxa o catòlica, sinó, a lOccident, romana (ni llatina ni occidental, perquè les antigues litúrgies visigòtica, gal·licana o milanesa també ho són), o, a l'Orient: bizantina (en grec, eslau, rus, romanès, àr ab, etc.), siríaca, armènia, copta o etiòpica.