Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Entrevista a Ignacio Carrasco de Paula, president de la Pontifícia Acadèmia per a la Vida

"Quan l’Església s’ha de pronunciar sobre algun aspecte bioètic, es pot fer sabent del que es parla". - "Estem veient que no és correcte parlar d’una síndrome postavortament, o si més no, no està demostrat". - "Conservar el propi cordó per a 'assegurar el futur del teu fill' com diuen els bancs comercials, és enganyar la gent". - "L’excomunió automàtica es una mesura de dissuasió per a prevenir les situacions en què l’avortament es presenta enganyosament com una solució inevitable". - "Un laboratori no és un lloc digne per a ser concebuts, i sí que és un lloc molt perillós".

(Marta Nin/CR) Fill de la gracienca Riera de sant Miquel, Ignacio Carrasco de Paula, psiquiatra, excatedràtic en bioètica a la prestigiosa Universitat Catòlica de Roma, va ser nomenat l’any passat per Benet XVI president de la Pontifícia Acadèmia per a la Vida i és un dels eclesiàstics catalans més ben valorats a la ciutat eterna. Malgrat que fa més de trenta anys que viu a Roma, està al corrent del que passa al nostre país i manté els lligams amb la seva ciutat natal. Cada cop que ha desplaçar-se a Espanya passa sempre per Barcelona, “al contrari de la majoria, que hi van per Madrid”, afirma.

El President de la Pontifícia Acadèmia per a la Vida ha rebut Catalunyareligio.cat al seu despatx de via della Conciliazione per parlar de temes bioètics tot demostrant un tarannà acollidor i proper, joiós.

Vostè forma part de la prelatura de l’Opus Dei i va conèixer sant Josepmaria Escrivà de Balaguer. Quina impressió li fa veure’l reflectit a la pel.lícula de Roland Joffé Encontrarás dragones?

He de dir que jo rarament llegeixo les biografies que s’han escrit sobr ell, perquè prefereixo conservar els meus records personals, però la pel.lícula de Joffé l’he vist i em sembla que a ell el personatge li hauria agradat. Humanament la pel.lícula el representa bé, físicament és clar, no era ben bé així.

Com descriuria el fundador de l’Opus Dei?

Era una persona sorprenent. I divertida. Quan el vaig conèixer em vaig adonar que estava davant d’una persona diferent.

Quines són les tasques de la Pontifíca Acadèmia per a la Vida?

Segons els estatuts, estudiar, informar i formar. El més important, però, és estudiar. Totes les qüestions relacionades amb la vida s’ha complicat molt. Per això cal conèixer quins són els desenvolupaments tecnològics, cal estar al dia, saber ben bé què és cada cosa. Tenim accés a persones expertes en cada camp i, en col.laboració amb ells, quan l’Església s’ha de pronunciar sobre algun aspecte bioètic, es pot fer sabent del que es parla. Per tant, l’Acadèmia és un organisme del qual es val el papa per a tenir una informació correcta. Nosaltres estudiem també l’aspecte moral de les qüestions, però el que més ens interessa és saber com estan les coses exactament des del vessant científic.

Quines són algunes de les qüestions que estan estudiant actualment?

Ara s’estan concloent dos grups d’estudi, un sobre el postavortament i l’altre sobre els bancs de cordó umbilical. Pel que fa al postavortament la motivació fonamental no és recollir arguments contra l’avortament, sinó veure exactament què passa. Estem veient que no és correcte parlar d’una síndrome postavortament, o si més no, no està demostrat. L’avortament pot tenir conseqüències, i a vegades més greus, fins i tot processos psicòtics, encara que aquests últims són casos aïllats. El que hi ha és una gamma variada de conseqüències. Hi ha persones que avorten i ni se n’assabenten, depèn molt de la sensibilitat moral de cadascú. El que està clar és les ONG, les associacions, etc que ofereixen ajut a les dones que viuen aquest drama tenen un paper molt important i necessari.

Sobre els bancs de cordó umbilical per a un possible ús de les cèl.lules mares, he de dir que fins ara, tant com ho hem estudiat nosaltres, no ho ha estudiat ningú. Hem vist que la conservació per a l’ús personal no té futur, la donació amb finalitats solidàries sí. Conservar el propi cordó per a “assegurar el futur del teu fill” com diuen els bancs comercials, és enganyar la gent. L’evidència científica ensenya que només té sentit posar-lo a disposició d’aquell qui ho necessiti, donant-lo a un banc públic, cosa que a més a més es fa a un cost zero.

Qui són els membres de l’Acadèmia?

Experts d’àmbit internacional, sovint les màximes autoritats en cada camp. No han de ser forçosament catòlics ni creients, però se’ls exigeix una declaració de màxima de respecte a la vida.

Pel que fa a l’avortament, l’excomunió sempre és automàtica per a qui el practica?

La pena d’excomunió és automàtica en el cas que es tracti d’un avortament voluntari i deliberat. Es tracta d’una mesura de dissuasió per a prevenir les no rares i sempre dramàtiques situacions en què l’avortament es presenta enganyosament com una solució inevitable. Malauradament hi ha gent, també metges que, per exemple, davant d’un diagnòstic prenatal advers, solen pressionar molt dones sumides en la frustració i l’angoixa perquè avortin. Suprimir una vida humana és pagar un preu massa alt, però a més empitjora les coses. No és infreqüent que hi hagi dones que no poden resistir aquestes pressions i cedeixin convertint-se elles mateixes en víctimes d’una cultura que ha perdut el gust per la vida. En aquests casos l’excomunió no té altre efecte que el de recordar que la decisió de suprimir un ésser humà és una cosa gravíssima. Per això, els cristians prefereixen sostenir tot el que sigui donar recolzament –també material-, comprensió, assistència, etc, és a dir, el que aquelles dines i els seus fulls necessiten. No ens equivoquem quan triem la vida.

La Pontifícia Acadèmia estudia també les qüestions inherents a la inseminació i fecundació artificials?

Sí. Actualment, estem preparant un llibre blanc sobre el tractament de la infertilitat. Des del punt de vista doctrinal, la inseminació artificial es pot acceptar només si és homòloga i intracorpòria. El procediment èticament correcte que respecte aquestes dues condicions no és el més còmode, però és factible. Pel que fa a la fecundació in vitro l’Església la considera moralment inacceptable ja d’entrada, perquè un laboratori no és un lloc digne per a ser concebuts, i sí que és un lloc molt perillós, com ho demostren els fets.

Actualment, estem estudiant els problemes de fertilitat. Hi ha grans avenços, i moltes patologies es poden resoldre gràcies a nous instruments de tipus quirúrgic, hormonal, etc, i sobretot gràcies a mesures de prevenció. No és correcta la praxi actual d’enviar a la fecundació in vitro a qui té problemes de fertilitat, quan existeixen tècniques que restitueixen la fertilitat, són més barates i eficaces, i permeten tenir fills de forma natural. A més s’ha de dir que la in vitro tampoc sempre té èxit. A Itàlia, només el 12% d’intents de fecundació in vitro acaben portant al naixement d’un nen sa.

Pel que fa a l’ús del preservatiu han tingut molt ressò les paraules de Benet XVI en el llibre-entrevista Llum del món...

En realitat, el papa no ha dit res de nou... És absurd que es digui que el papa s’ha posicionat. Ha dit una cosa que no és nova. Des del punt de vista moral el preservatiu pot tenir una dimensió contraceptiva només en un acte veritablement conjugal, és a dir, en el context d’una vida matrimonial. És obvi que en l’adulteri, en la fornicació o en la violència carnal l’ús del preservatiu no pot trencar la unió entre l’aspecte unitiu i l’aspecte procreatiu present en l’acte conjugal. L’adulteri, la fornicació i la violència són, per si sols, sense necessitat de condó, deformacions de la unió sexual. A part d’això hi ha el problema que recomenar sense més l’ús del condó per a no contagiar malalties que es transmeten per contacte sexual – el que s’anomena “sexe segur” – no ha de convertit-se en campanyes promocionals del sexe lliure. És fora de moda apel·lar a la responsabilitat?  

En relació a la responsabilitat, i a la paternitat i maternitat responsables, l'Església accepta els mètodes de control de la natalitat considerats naturals. Per tant, corregeixi'm si m'equivoco, es considera que la unió sexual dels esposos no ha de tenir necessàriament una finalitat procreativa. Quin és el motiu moral pel qual, segons l'Església, una parella catòlica casada i amb fills no pot recórrer a l'ús del preservatiu?

No és veritat que la unió sexual dels esposos ha de tenir necessàriament una finalitat procreativa. De fet, només en determinats períodes, que són els menys, es donen totes les condicions necessàries per a la procreació. Transmetre la vida a un fill, generar una altra persona – la persona és el bé més valuós existent en el nostre món – és una cosa molt gran, però no és obligatòria. No existeix un deure de triar sempre allò més perfecte.

En canvi, sí que existeix el deure de no triar el mal, el deure d’evitar el pecat (és a dir, impedir o destruir un bé). Els contraceptius incideixen sobre la unió conjugal impedint –ho diu el nom- la possible concepció d’un fill. Són una negació, però l’amor veritable no nega res per principi. Els esposos que, per raons justes i legítimes, estan persuadits que han de retardar o suspendre l’arribada d’un fill, poden valer-se del carcàcter periòdic de la fertilitat humana. Obviament això significa que han d’adaptar la pròpia conducta sexual al ritme de la mateixa vida. Així s’acaba descobrint que la llibertat que gratifica és la que és companya de la responsabilitat.