Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Abadia de Montserrat) El dissabte 10 de setembre, a les 17h, tindrà lloc a la Sala de la Façana del Monestir de Montserrat un acte en memòria de Josep Maria Cardona, monjo de Montserrat, en el primer aniversari del seu traspàs. En aquesta sessió està prevista la intervenció de Bernat Vivancos, director musical de l’Escolania de Montserrat; de Cori Casanova; del bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull; de l'Abat de Montserrat, Josep M. Soler; i del pare Bernabé Dalmau, que és autor del llibre Josep M. Cardona o l’amor sense mesura (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, col·lecció Saurí, 182), que es presentarà en el decurs de l’acte.
 
El Josep Maria Cardona va morir el 20 de setembre de 2010 als 61 anys, després de prop de quatre de malaltia. Compromès especialment en el treball de l’Escolania, va comunicar joia i pau als qui el tractaven, amb una irradiació espiritual que va arribar a moltes persones. El P. Bernabé Dalmau, que parlarà durant l’acte, mostra a través del llibre “un testimoniatge particularment vàlid”.
 
“El tarannà que va mostrar durant els anys de malaltia i especialment les últimes setmanes de vida fan veure en ell una qualitat espiritual de gran valor”, afirma el Bernabé en la introducció; per tant, en el llibre “tracta de donar a conèixer els últims temps d’un monjo, sempre tenint present que la vida no s’improvisa. Més aviat, les xacres físiques tendeixen a accentuar els punts febles de les persones, encara que no sempre és així. I, quan allò que sant Pau anomena “l’home interior” està fet de robustesa ben cohesionada, esdevé notori i deixa petjada. Una gran mort, en aquest cas, és el digne coronament d’una existència viscuda amb elegància espiritual”.
 
I és que la malaltia del Josep M. Cardona, gràcies a les múltiples coneixences que va fer i que va alimentar a causa dels dos períodes que va treballar a l’Escolania, va suscitar un corrent de solidaritat i d’interès per l’evolució de la persona. Al mateix temps que, sense ocultar la gravetat progressiva de la seva manca de salut, ell tendia a prestar atenció envers la vida normal de cada interlocutor, la qual cosa creava un corrent de simpatia i d’admiració mútues. La quantitat de persones que van estar pendents de l’evolució d’una malaltia irreversible, va motivar que el propi Josep M. adrecés algunes circulars als seus coneguts. I, quan això ja no va ser possible a causa del deteriorament de la salut, Jordi Castanyer va assumir de comunicar, en temps real, com evolucionava el malalt.
 

“Tots els qui llegiran amb fruïció les pàgines del llibre refrescaran la memòria, o se sorprendran a mesura que avançaran en la lectura, d’aquelles circulars que ell va fer i dels subratllats que ajuden a entendre-les –explica Bernabé Dalmau-. Hi trobaran una espiritualitat gens complicada, a vegades massa feta dels tòpics de les vivències que el monjo extreu de la litúrgia. Però si la saben encaixar en el context d’una vida conscient que va arribant al seu terme, s’adonaran que la integració de la vocació de monjo en el destí marcat per Déu és font d’alegria profunda i dóna raó del perquè d’aquest tipus de vocació cristiana”.