Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Aquest dissabte se celebra el 300 aniversari de l’actual santuari de Puiggraciós. Coincidint amb aquesta celebració, hem demanat unes notes sobre el santuari a l’historiador Antoni Pladevall, que obrirà els actes amb una conferència. Actualment a Puiggraciós, dins del terme municipal de l’Ametlla del Vallès, hi viu una petita comunitat de benedictines vinculades al Monestir de Sant Pere de Les Puel·les de Barcelona.

 
(Antoni Pladevall) Puiggraciós té curiosament té una història calcada a la del Santuari de Puig-L'Agulla d'Osona o a la Montgrony del Ripolles i a d’altres que es podrien citar. Des del 1403 es coneix l'existència d'un altar dedicat a Santa Maria a l'església parroquial de Sant Pau de Montmany, ara amb l'església en  ruïnes i  agregada al Figuero o Figaró. Aquesta imatge es va refer el segle XV,  segurament un xic més tard de la primera notícia i és una bonica imatge gòtica tardana, encara ben conservada i restaurada de la Mare de Déu donant el pit al nen Jesús.
 
Al segle XVII, el pare Narcís Camós, el primer que li diu de "Puche Gracioso" i que la va visitar poc abans del 1657, descriu la llegenda del trobament, i diu que la imatge té "tres palmos i cuarto de alto". Pels segles XVI o XVII es devia crear la llegenda que diu que havia estat trobada al Puiggraciós per un bou del Mas Miquel, veí del santuari. També explica el pare Camós que es feia una romeria i aplec al puig cada any el 25 de març i s’hi donava una almoina de pa als assistents i es posava la mare de Déu en una cabana o capelleta que encara existeix.
 
Finalment, entre el 1701 i el 733 es va fer el santuari actual, que es va beneir el 3 de setembre de 1711, que és el que ara és commemora.
Puiggraciós havia estat la parroquial de Montmany i allà hi havien residit  els seus rectors entre 1910 i 1936. El santuari fou destruït interiorment el 25 juliol de 1936. La mare de Déu es va salvar al mas Ullar de la parròquia de Montmany. Restaurada tot seguit, ja s'hi va fer un aplec el 1945.
 
Pel 1951 es va separar de la parròquia del Figaro-Montmany i es va unir a l'Ametlla. Així, quan el 1957 el Figaró i Montmany van passar a Vic, el santuari va quedar del bisbat de Barcelona, tot i que el santuari queda dins del municipi de Montmany, que alhora era una parròquia que quedava sense església i per això es va suprimir.
Passat a l'Ametlla, el santuari va ser restaurat a fons entre el 1951 i el 1955 per l'arquitecte Lluís Bonet i Garí.
 
El 1973 s'hi va instal·lar una petita comunitat de cinc o sis monges vinculada a Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Es la comunitat que encara hi resideix i hi manté el culte . Així s’ha mantingut com a lloc de devoció dels pobles del voltant, des d’on s’anava processó com La Garriga, el Figueró, Bigues i Ametlla. La popularitat de Puiggraciós també es va estendre gràcies a les nombroses referències de Raimon Casellas en Els Sots Feréstecs, de 1901.