Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Evangelista Vilanova) No podem oblidar que la pluralitat d’interpretacions justifica, respecte al Concili, un entusiasme incondicional o una sospita reticent, civilitzada però eficaç. Dins l’exuberància teològica de l’immediat postconcili, molts teòlegs pensaren que “una” teologia havia sortit victoriosa, i que calia difondre-la i desenrotllar-la. Un estudi històric detallat demostraria que el fenomen fou més complex: noves i diferents tendències, radicalitzacions i resistències conservadores, i, com a contrapunt, el fenomen de la contestació impacient que evoca una sèrie de situacions d’inquietud i d’angoixa. Catalunya es ressentí de dos afers especialment importants, protagonitzats al centre de la península: la crisi dels moviments de l’apostolat seglar en 1966-1969, que un excessiu control jeràrquic estigué a punt de dissoldre totalment; i la poca influència de l’Assemblea Conjunta de Bisbes i Sacerdots, en 1971, que frustrà moltes esperançes i ocasionà una divisió profunda en la interpretació del Concili.

Catalunya no fou una excepció en percebre la sana pluralitat de teologies conciliars. La remarcable acceptació que obtingueren teòlegs com Karl Rahner, Yves Congar, Edward Schillebeechx, i la revista internacional “Concilium”, per ells creada immediatament després del Concili, mostra que aquella teologia “una” existí, en un moment inicial. Però, ben aviat, teòlegs que havien jugat un gran paper en el període conciliar emprengueren un altre camí: Hans Urs von Balthasar, Henri de Lubac, Joseph Ratzinger, Jerôme Hamer... Trobaren un mitjà d’expressió característic en la revista “Communio”, contrapunt de “Concilium”: a causa del temor d’un “buit espiritual”, comprensible en un temps de crisi general, llur investigació estimulà una colla de grups considerats per alguns com a neoconservadors.
 
Al marge d’aquest legítim pluralisme interpretatiu, a Catalunya “com a la resta d’Europa” la teologia coneix una “descientificació” que li provoca una notable crisi d’identitat institucional. Sense ambició de sistematització, em sembla possible d’assenyalar, si més no, dues formes en les quals es dibuixen certament projectes teològics.
 
 
La teologia vers la pastoral i la catequètica
Una teologia orientada a la problemàtica pastoral, com ha programat el Centre d’Estudis Pastorals. Un intent rellevant és el cas de la catequètica, que pretén de confrontar la veritat cristiana amb les formes immediates de la consciència comuna. Es nota, en realitat, un cert desinterès de la teologia -ja s’anomeni sistemàtica, teòrica o bé dogmàtica- pel tema de la catequesi, així com també per altres figures fonamentals del ministeri eclesial. D’altra banda, existeix una mena d’ànsia dels catequistes per mantenir la seva autonomia enfront de la sistemàtica. Empren de vegades conceptes i argumentacions derivats de les ciències humanes.
 
Els problemes són múltiples. La qüestió del significat sembla precedir el de la veritat del cristianisme. En altres paraules: la qüestió proposada per l’Evangeli a la consciència no es podria definir per l’alternativa fe/incredulitat; es formularia en altres termes: Què pot dir-me aquesta paraula? No sempre els resultats foren fecunds: la qüestió de la sacramentalització, per exemple, urgida des de les pàgines de la revista “Correspondència”, no originà pas un diàleg teològic il·luminador.
 
De la teologia a les ciències religioses
La ruptura del caràcter clerical i la proposta d’una teologia per als laics, ben sovint no s’han dut a terme amb el rigor científic que exigeix un diàleg interdisciplinari. Al costat d’aquest fenomen hi ha hagut l’interès pel tema religiós per part de les ciències humanes i en institucions culturals civils.
           
Aquests dos fets han pres formes diverses, molt eficaces en països on la teologia és estudiada a la universitat. Entre nosaltres, sense una tradició acadèmica teològica, les orientacions s’han difós en el quadre de múltiples iniciatives genèricament dirigides a la formulació social de la fe. Podríem pensar en el Grup Cristià de Defensa i Promoció dels Drets Humans, en Justícia i Pau, en ISPA (Institut de Sociologia Pastoral Aplicada), obra del Dr. Rogeli Duocastella, en l’ICESB (Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona), en la Fundació Vidal i Barraquer, en el centre Cristianisme i Justícia, que fan una obra digna d’atenció... Per a l’anomenat diàleg “fe-cultura”, el Centre d’Estudis Francesc Eiximenis i la Fundació Joan Maragall...
           
Al marge de les lloables reflexions i actuacions concretes d’aquestes institucions, cal denunciar un fet cabdal per al nostre tema: la crisi de la metafísica s’ha agreujat sota el desenrotllament de les ciències i de les tècniques. L’èxit de les “ciències de l’home” (recerques històriques, demogràfiques, socials, econòmiques, polítiques, psicològiques, lingüístiques...) asseguren la funció que la teologia abans assignava a la metafísica. Segons Michel de Certeau, la situació mena a la “misèria” de la teologia. Segons el seu diagnòstic, la teologia no és una ciència en el sentit modern del terme, i el que hom li demana, en el diàleg amb les noves ciències de l’home, és que descobreixi de nou la seva veritable vocació: no la d’una ciència rival de les altres, sinó la de ser un aprenentatge d’una saviesa, memòria de l’Evangeli, experiència de la vida cristiana, consciència crítica de la fe personal i col·lectiva...
 
Socialment, la teologia viu avui a Catalunya una marginació anàloga a la que es produeix per a un intel·lectual en una societat de masses. Per tal que el clima indiferent sigui eficaçment contrastat, cal que sigui reconeguda i siguin concretades les qüestions que la societat proposa a la teologia i a l’Església. Hi ha subjacent un problema de llenguatge, d’intel·ligibilitat, de comunicació real. O és que la nostra antiga cristiandat s’ha convertit en una situació de postcristianisme, on la teologia està fora de lloc, ha perdut la seva raó de ser, ja que la fe es viu privadament, en la pròpia intimitat?
 
De l’article Del Concili Vaticà II al Concili Provincial Tarraconense d’Evangelista Vilanova publicat al catàleg de l’Exposició Germinabit, L’expressió religiosa en llengua catalana al segle XX. Roma, 2001.  

-Deu anys de Germinabit

-Roma era la nostra autoritat moral màxima (Germinabit I)

-Els orígens de l'Església a Catalunya (Germinabit II)

-L'Església medieval autònoma a Catalunya (Germinabit III)

-L’Església catalana en els temps moderns (Germinabit IV)

-Una Església encarnada en el país (Germinabit V)

-L’Església entre Primo de Rivera i al Guerra Civil (Germinabit VI)

-Postguerra i supervivència de l’Església catalana (Germinabit VII)

-Del Vaticà II al Concili Tarraconense (Germinabit VIII)

-Pluralisme i crisi d’identitat institucional de la teologia (Germinabit IX)

-Teologia universitària i/o popular a Catalunya (Germinabit X)

-Concili Tarraconense: l’Església avança amb línies no sempre contínues (Germinabit XI)

-Ignasi Garcia i Clavel: "Amb Germinabit ens vam fer sentir a Roma