Capó, també un exemple d’ecumenisme pràctic

Un exemple segons el capellà Armand Puig. La dimensió ecumènica de la trajectòria i la personalitat d’Enric Capó, es va visualitzar en el seu funeral amb la presència de representants de diverses esglésies cristianes. Aquestes, són unes ratlles que el degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, el biblista Armand Puig, va adreçar a la família del pastor protestant. Descriu una plena relació ecumènica tant en el terreny personal, com en el pràctic, que es concreta amb l’edició dels textos bíblics interconfessionals.

(Armand Puig) Benvolguda Manolita, fills de l’Enric, familiars, amics. Fa ben pocs dies en una habitació de l’Hospital Clínic el doctor Enric Capó, pastor de l’Església Evangèlica i gran biblista, em va donar una lliçó extraordinària. Sense massa paraules –el mal feia ràpidament el seu curs– em va explicar quins eren els grans objectius de la seva vida. Li vaig dir que aquell matí havíem tingut reunió de Junta de l’Associació Bíblica de Catalunya, de la qual ell era membre actiu, i li vaig comentar que un dels temes havia estat la planificació de noves edicions bíbliques. Quan l’Enric va sentir l’expressió «la Paraula», els ulls se li van il·luminar amb una lluïssor i una dolcesa especials, com si es tractés d’un infant a qui parles de la cosa més estimada i desitjada.

Després, mentre conversàvem, va arribar el seu segon gest. Un servidor, una mica innocentment, li vaig parlar d’una millora de la seva malaltia. Llavors, l’Enric, amb una mirada penetrada d’una fe insubornable, va alçar els dos braços i amb els dits va assenyalar cap dalt. Es llegeix en l’Evangeli de Joan, en l’episodi del rentament de peus, que Jesús «havia vingut de Déu i a Déu tornava» (13,3). També aquell fill de l’Evangeli que era l’Enric Capó, ara, arribat el final de la seva vida, posava tot el seu ésser en mans de Déu i de la seva misericòrdia infinita.

L’Enric ha estat, doncs, un home que ha viscut la passió per la Paraula com a predicador, estudiós i traductor. L’ha viscuda i l’ha transmesa, ha estat un home espiritual que, seguint les petjades de John Wesley, ha estat testimoni de la puresa i de la santedat de l’Evangeli. Aquest era el fonament de la seva simpatia encomanadissa, del seu treball tenaç i de la seva capacitat de crear una amistat que superava límits i fronteres. L’honradesa espiritual i moral, l’honestedat i l’obertura intel·lectuals, la convicció arrelada i el diàleg com a opcions de vida: aquests eren els seus pilars. Per això, no és estrany que l’Enric tingués tants amics, dins la seva Església però també més enllà, en altres comunitats de la Reforma i en l’Església Catòlica. L’Enric era company fidel de camí, des de la seva lucidesa de creient i d’home profundament compromès en el món en què ha viscut, especialment en la societat catalana, que ell tant estimava i en la qual ell ha representat els grans valors de la tradició protestant. La força de l’Evangeli de Jesús el sostenia.

Un altre apunt personal. Cada any, l’Enric participava en la Pregària dels Màrtirs Cristians, que promou la Comunitat de Sant’Egidio, de la qual ell era bon amic. A l’Enric, home poc inclinat a convencionalismes, li agradava de participar-hi assegut entre la gent. Però la seva presència, en aquesta i en altres manifestacions de caire ecumènic, indicava la seva actitud interior, arrelada en l’Escriptura. L’ecumenisme no era, per a l’Enric, una moda circumstancial sinó una necessitat teològica, una conseqüència directa de la seva pertinença a Crist i de l’amor que sentia per tots els qui confessen el seu nom. La base del seu ecumenisme era la vivència robusta de la unitat en la confessió de fe: «Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tots, actua en tots i és present en tots» (Efesis 4,5-6). Tant de bo que la seva torxa, que ha brillat en tants fòrums ecumènics, es mantingui encesa, i les noves generacions sàpiguen recollir la gran herència d’un home que, per damunt de tot, ha estat un cristià!

I torno a l’Enric biblista. Home preparat en llengües bíbliques i dotat d’amplis coneixements en Sagrada Escriptura i en llengua catalana, l’Enric ha estat un excel·lent traductor del text bíblic i a, més, ha actuat com a membre del Consell de Redacció de la Bíblia Catalana. Traducció Interconfessional (BCI), tant en la seva primera edició (1993) com en la darrera (2007), i ja abans (1979) havia treballat amb la traducció del Nou Testament Interconfessional, al costat de l’inoblidable pare Guiu Camps i del doctor Jordi Sánchez Bosch, tots dos també traspassats. Les Societats Bíbliques Unides el van designar com a expert en totes aquestes tasques, i puc dir que, des del camp catòlic, l’acceptació de la seva figura va ser sempre unànime. El doctor Enric Capó és coresponsable del fet que els cristians de Catalunya tinguem, com a traducció bíblica d’ús majoritari, una traducció interconfessional i ecumènica. És un honor per a tots, aquest exemple d’ecumenisme pràctic! La Paraula, realment ens uneix. Tant de bo que la BCI nodreixi per molts anys i segles la fe dels cristians de parla catalana, i rebem tots plegats la Paraula com a fonament i motiu de creure!

Enric, amic, «servent bo i fidel... entra al goig del teu Senyor!» (Mateu 25,21.23).