Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(Abadia de Montserrat) “El pare Andreu Marquès ha cregut fermament en el valor salvador de la creu de Jesús. Fa pocs anys, va expressar-ho en un escrit: Estic convençut –escrivia- que el nucli de la fe cristiana el trobem resumit en la paraula ‘Jesús’, que vol dir ‘Déu salva’ (Qüestions de vida cristiana, 231). En sintonia amb això, el P. Andreu es féu seva una frase que el seu mestre Paul Ricoeur repetia sovint: “La Bíblia és el llibre que ha donat sentit a la meva vida”. I el pare Andreu hi afegia: “i Jesucrist és el centre de la Bíblia” (cf. Qüestions, ibíd., p. 130)”.

Aquestes paraules del pare Abat de Montserrat, Josep M. Soler, pronunciades durant l’homilia de la missa exequial del pare Andreu Marquès, que va tenir lloc a la Basílica de Santa Maria aquest dimarts al matí, van mostrar la convicció, que és com el testament que ens deixa aquest monjo, que va morir el 3 de juny al Monestir de Montserrat.

Andreu (Miquel) Marquès i Martí tenia 74 anys i en feia 53 que era monjo de Montserrat. Doctor en Filosofia, el pare Marquès va renovar els vots monàstics l’1 de novembre de 2008, en complir-se 50 anys del seu primer compromís amb la comunitat benedictina.

“Des d’aquesta base cristocèntrica fonamental –va afegir el pare Abat Josep M. Soler en l’homilia de l’enterrament-, durant molt anys el P. Andreu ha reflexionat sobre la raonabilitat de la fe cristiana; ho ha fet amb la consciència d’exercir “l’ofici de pensador cristià”, tal com titulà el seu darrer llibre, publicat ara fa poc més d’un any, als inicis de la seva darrera malaltia (Andreu Marquès, L’ofici de pensador cristià d’ençà del Concili Vaticà II. Un itinerari intel·lectual, Barcelona, 2011). En el seu itinerari de reflexió intel·lectual, particularment sobre el misteri de mal i sobre la raonabilitat de la fe, el pare Andreu se sentí ajudat, segons que ell mateix confessava, pel “fet de meditar amb sant Agustí sobre la font de la llum, de la vida, de la bonesa i de la pau”, així com també pel de meditar amb Descartes sobre la idea d’infinit, per bé que això no li estalviava, segons que deixà escrit, “de fer i de refer el salt de la fe” (cf. Qüestions, ibíd., p. 119-120). En la mateixa línia, estava convençut que “les descripcions de Pascal sobre la misèria i la grandesa de l’home i la presentació de la salvació com una superació d’aquesta misèria, superació consistent –deia- en la comunió amb Déu, amb la consegüent capacitat per a la veritat i per al bé, amb la felicitat que se’n deriva, poden tenir un gran impacte en els homes d’avui” (cf. ibídem., p. 128). No era, doncs, un il·lús sobre la realitat humana, sabia que, “l’home pot ser un llop per als altres”; però creia que Déu estimava l’ésser humà malgrat la seva fragilitat i la seva ambigüitat, d’aquí el títol provocador d’un dels seus llibres: Evangeli per a Llops (Montserrat, 1977)”.

“La projecció intel·lectual del pare Andreu era fruit de tot el seu itinerari de vida de fe i de pregària”, va dir l’Abat de Montserrat. “Es volgué sempre molt atent als diversos corrents de pensament, des de la fenomenologia i l’hermenèutica, fins al New Age, a l’atracció pel budisme i a l’èxit dels llibres d’autoajuda. Tenen molta actualitat, també, tenint present el panorama econòmic i financer actual, les seves reflexions sobre l’economicisme i la critica que en féu des de l’ètica i de l’humanisme cristians. El seu era, tal com havia escrit el difunt pare Abat Cassià, “un itinerari laboriós en la recerca d’una lectura de l’experiència cristiana en el context de la modernitat. Un itinerari tenaç, en anhel de coherència i d’autenticitat, sense pors paralitzadores i alhora amb una adhesió ferma a la persona i al missatge de Jesús” (cf. Pròleg al llibre d’A. Marquès, Comprendre la Paraula, Montserrat, 2001). Aquest itinerari existencial no sempre li va ser fàcil, i en algun moment li comportà lluita i sofriment. Però sabia que Jesucrist era el seu salvador, i no defallí”, va destacar el Josep M. Soler.

53 anys de vida monàstica

Andreu Marquès va néixer a Molins de Rei (Barcelona) el 18 de desembre de 1937. En ingressar, l’any 1957, al Monestir de Montserrat, va rebre el nom monàstic d’Andreu, amb el qual ha signat tots els seus treballs i va ser conegut habitualment. Acabats en aquest Monestir els estudis filosòfics i teològics bàsics, va ser ordenat sacerdot l’11 de juliol del 1964. A continuació va ampliar els estudis filosòfics a la Universitat de Lovaina (Bèlgica) durant dos cursos. Retornat a Montserrat va ser prefecte de juniors durant dos anys i prefecte d’estudis durant catorze anys. Es va doctorar en filosofia amb una tesi sobre el racionalisme crític de Hans Albert.

Va impartir classes de filosofia al Monestir de Montserrat des del 1966. A partir de l’any 1970 va donar classes de filosofia a la Facultat de Teologia de Catalunya. En crear-se la Universitat Ramon Llull (URL), l’any 1990, va passar a ensenyar a la Facultat de Filosofia d’aquesta Universitat, d’on va ser professor catedràtic fins que l’any 2009 esdevingué professor emèrit. També va fer classes a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna (URL), a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura La Salle (URL), a l’Escola de Psicologia de la “Fundació Vidal i Barraquer” i a l’Institut de Teologia de Barcelona (actualment ISCREB). Els anys 1972, 1974 i 1982 va col·laborar durant un trimestre a l'"Institut ecumènic de recerques teològiques" de Tantur, Jerusalem.

Va publicar diversos llibres sobre hermenèutica, teoria del coneixement i de la racionalitat, ètica econòmica i filosofia del llenguatge, i nombrosos articles sobre aquests mateixos temes. Director de la revista Documents d'Església des de 1970 fins l’any 1986. Des del gener de 2001 fins al desembre del 2008 va ser director de la revista Qüestions de Vida Cristiana.