Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) Aquest dimecres al vespre el monjo de Montserrat Josep Massot ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en un acte solemne al Palau de la Música Catalana, un reconeixement al seu treball com escriptor i com a director de Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Massot ha fet una intervenció plena d’agraïments però també volgut expressar la seva “preocupació per la situació de la nostra llengua i de la nostra cultura”, singularment a “les Illes Balears i el País Valencià que passen per moments especialment difícils”.

També s’ha referit a Catalunya on “la crisi que ens tenalla des de tants cantons ha tingut uns efectes clarament negatius en el món de la cultura”. “Si les administracions i la societat civil no fan un esforç seriós i continuat per defensar amb intel·ligència i amb tenacitat els guanys d’aquestes darreres dècades, correm el perill que la nostra infraestructura cultural es desfaci com una mitja i que retrocedim fins a uns extrems dels quals potser no podríem recuperar-nos mai més”, ha alertat en el seu discurs.

Massot ha estat acompanyat de l’Escolania de Montserrat, que ha tancat l’acte amb tot el públic cantant Els Segadors. El benedictí Josep Massot se suma a la llista d’altres personalitat vinculades a l’Església que també han rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes com Albert Manent –l’any passat-, Antoni M. Badia i Margarit o Miquel Batllori.

Aquí podeu llegir integrament la intervenció del pare Massot:

Paraules d’agraïment pronunciades pel P. Josep Massot i Muntaner durant l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Palau de la Música Catalana de Barcelona el dimecres 13 de juny de 2012

En aquest moment, l’única cosa que puc dir és gràcies. Gràcies a Òmnium Cultural i al jurat que ha tingut la generositat de concedir-me el premi més important dels Països Catalans. Gràcies al meu estimat amic Damià Pons, que acaba de pronunciar unes paraules excessives des de molts punts de vista, però que no puc amagar que m’arriben al cor. Gràcies als centenars de persones d’arreu del món que amb motiu d’aquest premi m’han fet i em fan arribar la seva amistat i el seu afecte, de paraula, per telèfon, per missatges de mòbil, per correu electrònic, per internet, per carta o a través dels mitjans de comunicació social. Gràcies a tots vosaltres, que us heu volgut fer presents en aquest acte solemne, d’una manera especial als qui heu volgut venir de Mallorca, de Menorca, d’Eivissa, de Formentera, de Castelló, de València, d’Alacant, de la Catalunya del Nord, de París i dels indrets més variats del Principat, i als molts altres que sé que hi són en esperit o que ens seguiran a través de la televisió. de la ràdio o de la premsa, que m’han tractat fins ara amb una magnanimitat poc habitual, que agraeixo de debò, i que m’han donat un relleu i una projecció que certament no mereixo.

D’una manera ben especial, deixeu-me donar les gràcies als meus pares, que ja no són entre nosaltres, i a la meva família, a tots els mestres que he tingut al llarg de la meva vida i a les nombroses institucions amb les quals he estat en contacte i que m’han permès de desenvolupar una activitat incessant, sovint amagada i fins i tot clandestina, a favor de la nostra llengua i de la nostra cultura. No cal dir que he de fer un esment especial de Montserrat, un monestir que uneix la catalanitat i la universalitat, en el qual des de fa gairebé cinquanta anys he après a servir els altres i a treballar en la lluita pels drets humans i els drets dels pobles. M’agradaria expressar, ben en concret, tot el que dec als darrers abats del monestir.

El pare Gabriel M. Brasó m’hi va acollir i em va donar l’oportunitat d’anar per primera vegada a Alemanya, on se’m van obrir les portes d’un món molt diferent del de la dictadura franquista i on sobretot vaig entrar en contacte amb una llengua i una cultura que em permetien de completar la formació essencialment francesa que fins aleshores havia tingut. El pare Cassià M. Just, que m’havia iniciat en la vida monàstica com a mestre de novicis, em va confiar, quan tot just tenia vint-i-nou anys, la direcció de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, una tasca difícil i sovint ingrata, però alhora engrescadora i plena de compensacions. El pare Sebastià M. Bardolet em va confiar la custòdia de l’immens fons de l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, nascuda precisament en aquest Palau, que la família Patxot ens va cedir el 1991 i que hem pogut posar a l’abast dels estudiosos quan semblava que ja s’havia perdut definitivament per a Catalunya després del trasbals de la guerra civil i de les desavinences entre Rafael Patxot i els responsables de l’Orfeó Català. Finalment, l’actual abat Josep M. Soler ha mostrat sempre un interès no gens dissimulat pel món de la cultura, pel diàleg entre la cultura i la fe i per la projecció internacional de les nostres activitats. He d’agrair la seva presència en aquest acte i he d’agrair igualment, d’una manera molt especial, que l’Escolania de Montserrat s’hagi ofert a participar-hi, precisament amb peces que m’arriben molt endins: el "Moreneta en sou", de Jacint Verdaguer, musicat pel pare Àngel Rodamilans, un monjo víctima de la follia desencadenada a casa nostra el juliol de 1936; una cançó popular mallorquina harmonitzada pel meu amic i col·laborador Baltasar Bibiloni, versió poc coneguda de "La dama d’Aragó", i el "Virolai", igualment de Verdaguer i amb música del mestre Rodoreda, que ha esdevingut el símbol per antonomàsia de Montserrat. I encara, en acabar, cantarem tots plegats el nostre himne nacional Els Segadors, a l’estudi del qual he dedicat moltes hores, amb resultats en bona part coneguts i uns altres que ho seran ben aviat.

En aquest capítol d’agraïments, no puc oblidar tampoc els milers de persones que han format i formen part de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, de la qual vaig ésser secretari durant vint anys a partir de 1973, gràcies al doctor Antoni M. Badia i Margarit, que en va ésser un dels principals promotors i el primer president, i de la qual no m’he desentès mai, com en donen fe les extenses actes dels col·loquis que celebra cada tres anys, aparegudes a les nostres Publicacions, i la sèrie d’Estudis de llengua i literatura catalanes de la qual he coordinat fins ara seixanta-quatre volums. Ni puc oblidar la col·laboració, iniciada ja en els meus anys d’estudiant universitari, amb l’Institut d’Estudis Catalans i la més tardana amb l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Tant l’una com altra han estat especialment enriquidores i no cal dir que hi he rebut molt més que no hi he donat.

No vull deixar de recordar encara tot un seguit d’entitats i d’institucions amb les quals he col·laborat de moltes maneres i que m’han servit per a posar-me en contacte amb especialistes de les més diverses matèries, amb estudiants i professors d’universitats del nostre país i de l’estranger i amb un ventall molt variat de persones. Ni menys encara puc oblidar la cooperació abnegada i fidel dels qui han fet i fan possible el dia a dia de les nostres Publicacions de l’Abadia de Montserrat en els seus diversos i múltiples aspectes, sense els quals no hauria pogut arribar enlloc.

Ara no em correspon de parlar dels meus neguits i dels meus problemes. Però no quedaria tranquil si no aprofitava aquesta avinentesa tan especial per expressar la meva preocupació –una preocupació àmpliament compartida per la situació de la nostra llengua i de la nostra cultura, una llengua i una cultura que, com ens recordava l’estimadíssim Joan Fuster, van de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Les Illes Balears i el País Valencià passen per moments especialment difícils, i em solidaritzo un cop més amb tots els intents d’aconseguir que el govern del president Bauzà faci marxa enrere en les mesures clarament lesives contra la nostra llengua, que necessita una protecció especial i que no fa ombra a cap de les llengües més consolidades i més conegudes, i que el govern del president Fabra s’esforci per defensar la llengua pròpia del País Valencià, que hi fou duta per Jaume I al segle XIII i que és vehicle de comunicació amb les altres terres que haurien d’ ésser germanes i no rivals.

Permeteu-me, però, que centri aquesta preocupació en la situació actual del territori administrat per la Generalitat de Catalunya. La crisi que ens tenalla des de tants cantons ha tingut uns efectes clarament negatius en el món de la cultura i ben en concret en el sector del llibre i de les revistes, el món en el qual em moc d’una manera especial. Si les administracions i la societat civil no fan un esforç seriós i continuat per defensar amb intel·ligència i amb tenacitat els guanys d’aquestes darreres dècades, correm el perill que la nostra infraestructura cultural es desfaci com una mitja i que retrocedim fins a uns extrems dels quals potser no podríem recuperar-nos mai més. És urgent que tothom sigui conscient de les dificultats i dels reptes que ens assetgen, que no pensem que tot està resolt pel simple fet que hi ha llibertat per a tota mena d’iniciatives i que tot funciona sense l’esforç de ningú, que mirem de rendibilitzar els escassos recursos de què disposem i que massa sovint serveixen per a muntar focs d’encenalls, si no s’esmunyen –com passa massa sovint arreu de l’estat- per clavegueres inqualificables i que ens fan avergonyir com a ciutadans responsables i que creiem en els valors de la democràcia, de l’ètica i de la solidaritat.

Deixem-ho aquí per avui. Malgrat totes les maltempsades, sóc optimista respecte al futur de la nostra llengua i de la nostra cultura, a les quals he dedicat tots els meus afanys durant tota la vida. El premi que rebo –i que accepto amb goig pensant que no és meu sinó de tots els qui m’han envoltat i m’han donat suport de tantes maneres, fins i tot sense saber-ho m’estimula a continuar treballant, a continuar defensant amb les ungles i amb les dents els nostres valors i els nostres drets massa sovint conculcats –sempre amb respecte envers tothom i sense escarafalls inútils, seguint la màxima llatina fortiter in re, suaviter in modo, i a estudiar i divulgar la nostra llengua, la nostra literatura i la memòria històrica d’unes èpoques que hi ha qui voldria esborrar del mapa i donar per inexistents. Estic segur que tots plegats continuareu ajudant-m’hi. Moltes, moltíssimes gràcies.