El neoclassicisme de Sant Esteve i el Tura d’Olot

(Ramon Bassas - CR) La Carme Grau acaba de sortir d’una experiència que l’ha impactat força, i que ha viscut com a un dels moments més durs per ella i per la seva família. La seva mare, de 87 anys, amb una demència i altres patologies, va resultar infectada pel covid-19 al principi de la pandèmia, després d’operar-se a causa d’un accident. «Ens ha fet patir molt i ens ha unit molt», recorda. «Com que estava ingressada, no vaig poder estar amb ella, ni poder-li agafa la mà i fer-li companyia. No ho desitjo a ningú» ―continua―. «No hi ha paraules per explicar com et sents en aquests moments, només és comprensible per gent que estigui en la mateixa situació». Per sort, va poder superar el virus i ja la poden visitar, «encara que amb mesures restringides, però la podem abraçar».

Us la presento. La Carme, que fa trenta anys que va venir a viure a Olot, és llicenciada en Història i Geografia i s’ha dedicat a la docència i a la pedagogia de la història i de l’art, cosa que ara fa a l’Associació Cultural d’Amics de Sant de Sant Esteve i el santuari del Tura, com a responsable dels serveis pedagògics i del patrimoni. L’Associació pertany a la parròquia i gestiona aquests dos elements patrimonials emblemàtics de la capital de la Garrotxa, que són els que la Carme ha triat per recomanar-nos dins d’aquesta secció estiuenca.

Posada del tot en el seu paper, la Carme ens explica que es tracta de «dues esglésies monumentals, d’estil neoclàssic ―del segle XVIII― en les quals s’hi conserva un important patrimoni artístic, tant pel que fa a l’estructura arquitectònica, com en pintura, escultura i orfebreria des del segle XII fins al segle XX». Això fa que totes dues siguin de les esglésies més importants de la diòcesi Girona. Són ben bé al centre d’Olot, separades només per cinc minuts a peu, cosa que «permet un recorregut breu però interessant per l’estructura urbanística i comercial del nucli antic de la ciutat», segons la Carme. Creu que d’Olot sovint es coneixen només els seus encants geològics o, tirant llarg, el Museu Comarcal o el Museu dels Sants, i que és una pena que no coneixi tant el que ens ve a presentar. Endavant, doncs.

―Anem a pams. Comencem per Sant Esteve. Deies que era d’estil neoclàssic.

―«Sí, tot i que encara dins es esquemes de les esglésies contra reformistes, la grandària de la qual la fa una de les més grans dins el seu estil».

―I com és, per dins?

―«Té una nau molt àmplia, amb 4 capelles a cada costat i un absis grandiós presidit per un baldaquí amb la imatge de sant Esteve, de l’escultor Josep Clarà, i un sagrari d’exposició amb pintures, dissenyat, igual que el baldaquí, per Joan Carles Panyó, considerat avui dia un dels millors pintors del neoclàssic català.»

―Però abans hi tingut altres construccions. Què en queda?

―«Sobretot el tresor, on es guarden peces d’orfebreria de les més importants de la diòcesi després del de la catedral de Girona. A més de tenir pintura gòtica, renaixement i barroc, té dues obres cabdals. Una és el quadre “Crist abraçant la Creu” de El Greco i una làpida jueva sinagogal descoberta fa poc que certifica que a la vila d’Olot hi va haver una sinagoga entre els segles XII-XIII. A les capelles s’hi conserven altres obres i retaules importants, dos retaules barrocs un dels quals de Pau Costa i obra de Joan Carles Panyó i de Ramon Amadeu.»

―Ara anem al Santuari de la mare de Déu del Tura. També és d’aquella època, oi?

―«Efectivament, l’església-santuari del Tura, és també neoclàssica, encara que conserva algun vestigi de l’antiga església romànica com una portalada. La seva particularitat és que és una església completament pintada per Joan Carles Panyó».

―Ostres, ja l’has citat tres vegades i t'he de dir que Panyó és mataroní, com jo ―dic amb orgull.

―«Doncs pels olotins és molt important; aquí Panyó va arribar al seu màxim dins l’art del neoclàssic, sobretot amb les pintures tant de la cúpula com del les petxines i del creuer».

―A més de la devoció, a imatge de la Mare de Déu del Tura també és important, patrimonialment, oi?

―«Sí, és d’estil romànic, del segle XII, del taller de Ripoll i porta integrada l’heràldica de les barres catalanes. És una imatge clau dins l’escultura romànica catalana. A més t’he de dir que també es conserven dues talles de l’artista barroc Ramon Amadeu. I el Santuari també guarda un patrimoni extraordinari en els vestits de la Mare de Déu, se'n conserven una seixantena i són del segles XVII al XX».

A la web s’hi poden consultar els horaris. Cal afegir que de setembre a juliol s’hi fan visites guiades «i es visiten zones que no són públiques» ―m’indica―, els últims dissabtes de cada mes, alternativament.

Ara la Carme s’agafarà uns dies de vacances que ja tenia concertats des d’abans de la pandèmia, i que es mereix, li dic. «Anirem a la Bretanya francesa, malgrat les recomanacions de no moure’ns». La seva passió per l’art dirigirà el seu itinerari, «sobretot volem fer la ruta del Calvaris, obres d’art extraordinàries i exclusives d’aquesta zona conjuntament amb els anomenats “enclòs” parroquials». Però no pot treure’s del cap els que que ha passat, en els quals «no et conforta ni tan sols pregar, cosa que vam fer i molt, ja que sempre tens al teu pensament que la malalta està sola...». Diu que de tota manera l’experiència li ha fet valorar molt el paper dels sanitaris. «Malgrat la gran feina que tenien, no oblidaven les famílies i ens tenien en tot moment informats, cosa que és d’agrair eternament». Doncs en donem gràcies a Déu, a la seva Mare i a Sant Esteve, que vetllen pels olotins i per tots nosaltres en aquests indrets tan apreciats per la Carme.