Nathalie Becquart: “No podem imaginar ni somiar l’Església només amb una part d'ella”

Glòria Barrete Nathalie Becquart es convertia l'any 2021 en la primera dona a l'Església catòlica en ser subsecretària del Sínode. Aquest nomenament li dona per primera vegada dret a vot a una dona. Becquart, religiosa francesa, ha estat convidada a Barcelona per participar de la Tribuna Joan Carrera. Hem aprofitat per parlar amb ella sobre el paper de la dona en l'Església.

L’única dona amb vot al Sínode. Així la presentem tots els mitjans. Li costa aquesta etiqueta? Vostè insisteix molt en el fet que l’important és el procés i no només el vot final.

El vot és possible només al final quan s’ha construït un consens. Entenc que per a la societat és un símbol el vot, però el més rellevant no és el vot final sinó la participació dels laics i les dones des de l’inici. A mi em van nomenar sotssecretària del Sínode i com tots els altres que m’han precedit tinc dret a vot, sí. Quan vaig participar en el Sínode, el dels Joves, vaig veure que el més rellevant, sens dubte, era la participació activa durant tot el procés. Dins de la tradició de l’Església hi ha diverses maneres de treballar per arribar a un consens. El vot és un, però no l’únic. Per a mi va ser sorprenent veure la rebuda que va tenir el meu nomenament, no per mi, sinó per les dones i pels laics va ser tot un símbol.

Quan va ser vostè nomenada el cardenal Mario Grech, el secretari del Sínode, ho va qualificar de ‘porta oberta’. Ho sent així? Des del 2021, any en què la van nomenar, quines portes més s’han obert per a les dones?

Fa unes setmanes que el papa Francesc va dir que tots els membres de l’assemblea sinodal podran votar, vol dir també laics, dones, homes, tots. Encara està per veure com, però podria ja no ser l’única dona a votar. Aquesta és una enorme porta oberta. Des de l’inici m’he sentit una petita baula d’una llarga cadena començada ja per Pau VI durant el Concili Vaticà II; en les últimes dues sessions va nomenar algunes dones com a auditores. Penso també en tantes altres dones en l’àmbit local que treballen ja al Vaticà. Arribo fins avui sabent que el més important és la participació de les dones en tots els nivells, i no podem reduir la participació de la dona a l’Església solament a un dret a vot, és un símbol, però no és només això. Hi ha tantes dones en les esglésies locals que ja fan una feina valuosa, que no puc gosar parlar de mi sense parlar d’elles, estic lligada a totes aquestes dones que són el Poble de Déu.

Els càrrecs, fins ara, sempre han anat acompanyats de l’ordenació sacerdotal. És aquesta la dificultat per a les dones per accedir als càrrecs de responsabilitat a l’Església?

A la Constitució Apostòlica Praedicate evangelium del papa Francesc la postura del Papa sobre aquest tema queda clara. Ell parla de desconnectar la responsabilitat de l’ordenació. Sovint pensem per al govern de l’Església només en els sacerdots, és veritat, però almenys en el Vaticà hi ha la possibilitat real perquè la implicació en el govern no estigui lligada obligatòriament a l’ordenació. Realment no afecta tots els dicasteris, però en l’Església local sí tenim possibilitats. Quan pensem en l’Església ho hauríem de fer en gran, perquè no és només la parròquia o l’estructura jeràrquica, sinó que podem veure altres llocs de responsabilitat. Càritas és molt important i a França, per exemple, el president és una dona. També hi ha dones presidentes d’universitats catòliques, o facultats de teologia que tenen degana o rectora, o consiliàries d’una diòcesi. També penso en les cinc o sis dones que són secretàries generals de Conferències Episcopals. Hi ha tantes possibilitats… però la qüestió aquí és com es fa això? És un desafiament i cal tenir la voluntat per caminar plegats, homes i dones.

El tema estrella. Es fan passos, però i les dones que tenen voluntat de ser sacerdot, com s’hauria de revertir aquesta situació?

De moment al Vaticà no és una qüestió que estigui sobre la taula. El que sí que està sobre la taula és aquesta crida a totes les dones del món per participar més de l’Església. Cal discernir com es fa això. La crida forta, que ja venia d’anteriors sínodes, és la implicació més gran de les dones en el lideratge de l’Església, aquesta és la part més important. El repte avui és fugir d’una Església clerical per ser una Església sinodal amb la participació i protagonisme de tothom. I aquesta Església destaca sobretot no en l’ordenació com a via de poder, sinó en la vocació comuna del baptisme. Aquesta és la visió que ve ja del Concili Vaticà II i que encara avui hauríem de recordar. En aquest camí cal canviar la nostra visió i veure el ministeri de tothom i no només dels ordenats. Si som Església sinodal hem de fer que hi participin tots en la missió de l’Església. Al final el repte és com ser la mateixa Església de sempre estant al servei de la societat. Tot això ja ve del Concili Vaticà II i seixanta anys més tard encara no s’ha aplicat plenament l’eclesiologia del Poble de Déu de la Lumen Gentium.

Parlar de la implicació de les dones en l’Església hauria de ser també reivindicació dels homes de l’Església?

Avui podem veure que aquesta crida per a la participació de la dona no és només una crida de les dones. He vist en la meva experiència a França que fa vint anys era només una crida de les dones, però avui, i més en les noves generacions, aquesta crida és indissoluble entre homes i dones. Ho hem vist en el Sínode de Joves durant la consulta que quan es parlava de dones tothom responia, homes i dones. És una crida que fa tothom, homes, dones, inclús els bisbes i el mateix papa Francesc. És un signe dels temps. En aquest món complex, amb tanta crisi, podem veure que quan les dones també decideixen, i no només els homes, hi ha una riquesa diferent en les decisions. El papa Francesc ho ha dit, recentment parlant, d’ecologia o de guerres que cal un lideratge femení en el món, perquè quan les dones prenen part en les decisions, aquestes es prenen millor. I no perquè les dones siguin millors, sinó perquè es prenen decisions en conjunt i analitzades. Les dones aporten una manera més col·laborativa de treballar i més arrelada a la realitat. Som diferents evidentment i el que cal és veure la diferència sense una dominació d’un sobre l’altre, i no és fàcil. Hem de passar d’un model de dominació de l’home sobre la dona, com es dona en moltes societats, a un model col·laboratiu i igualitari, de dignitat i respecte mutu.

Sovint la dona és molt humil a l’Església, i això dificulta sentir la seva veu. La dona està preparada per alçar la veu dins l’Església? Té ja un paper actiu de reivindicació?

Veiem ja moltes dones actives a l’Església o a les parròquies. El problema és com fer més visibles les dones, certament. És veritat que cal donar visibilitat, però les dones en molts contextos ja estan molt presents. A la vida religiosa també vivim els casos de moltes dones que no es volen fer veure massa. Perquè sigui més activa la participació de la dona calen laics més formats, laics incloent-hi dones, evidentment. És important la formació i l’empoderament, les dues coses. Els joves també necessiten figures femenines com a model. Tot això depèn dels contextos, però si volem una Església sinodal en què tots siguin protagonistes cal augmentar la formació en sinodalitat que implica formació també espiritual.

Quins són els seus referents femenins dins l’Església?

Com he dit abans, he pensat molt en les primeres dones que van participar en el Concili Vaticà II que van obrir un camí. També penso en les dones que apareixen a la Bíblia, a l’Evangeli, o en el mateix Jesús que tenia una relació amb les dones i les feia participar de l’Església primitiva, així com tantes altres dones al llarg de la història de l’Església. Durant la meva estada a Barcelona, he visitat Montserrat i he recordat a santa Escolàstica. També penso en sant Francesc d’Assís que tenia com a referent a Santa Clara. I moltes dones avui que ja tenen càrrecs i ja els tenien abans que jo fos nomenada també són models per a mi. Destaco també una experiència boníssima de no fa gaire en una trobada interreligiosa amb dones de tot el món de dotze religions diferents. Les experiències escoltades et fan sentir que no només en el catolicisme vivim aquesta revolució sinó en totes les religions perquè és una qüestió de tota la societat.

Com s’inicien els canvis?

Els canvis es fan amb experiències concretes. També cal la reflexió, però els canvis venen amb experiències concretes. Quan experimentem el bé, quan obrim camins, quan fem aquest procés de missió, es fan més passos endavant. El desafiament és trobar aquest nou estil de lideratge, un lideratge que estigui al servei, no de poder, sinó un lideratge col·laboratiu que és el que defensa el papa Francesc.

Amb aquests exemples que vostè comenta sembla que el problema no està a la base de l’Església sinó més aviat a la jerarquia?

Depèn. He volgut destacar bones experiències perquè calen exemples per allargar la visió i remarcar que hi ha possibilitats. És veritat que el canvi de mentalitat, a totes les organitzacions, comporta resistències i pors, forma part de la naturalesa humana. Quan escoltem les dones catòliques podem veure l’amor que tenen per l’Església, malgrat que se sentin moltes frustrades i amb dificultats per exercir la seva missió, això forma part de la realitat, és veritat. Per la meva experiència sé que no podem generalitzar, depèn de la persona en cada cas. Quan jo era directora del secretariat a la Conferència Episcopal recordo tenir a l’equip un sacerdot que era el sotsdirector. Vam treballar de meravella i al final el capellà era més feminista que jo i tot! És un exemple per dir que depèn de la persona. Sovint els capellans i els bisbes afirmen que tampoc és fàcil que els laics facin espai pel diàleg, i això també passa. Cal fer passos endavant, però amb tothom. No podem imaginar ni somiar l’Església només amb una part, hem de trobar com caminar junts i fer una escolta conjunta, i sobretot pensar en les bones pràctiques que ens permetin treballar conjuntament malgrat ser diferents. No podem caminar junts sense deixar espai per a l’altre. Cal una conversió per part d’homes i de dones. Igual passa a les parelles, que tots sabem que no és fàcil la convivència, oi?