Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(Josep Giralt –CR) La setmana passada va ser complicat contenir les emocions al Museu de Lleida; primer vam rebre la notícia que el bisbe emèrit de Lleida, Francesc Xavier Ciuraneta, havia traspassat després d’una llarga malaltia. Les companyes del museu m’expliquen (jo no el vaig conèixer en persona, però sí sabia dels seus mèrits) la seva defensa tenaç i constant del fons eclesiàstic del Museu de Lleida davant les envestides del llavors bisbe de Barbastre i actual president de la conferència episcopal, l’arquebisbe de Barcelona Joan Josep Omella, que mai ha amagat les seves conviccions al llarg dels anys.

Però el que ens ha fet més mal ha estat la mort de mossèn Jesús Tarragona, per a nosaltres mossèn o mossèn Tarragona, el dijous 12 de novembre, la persona que ha acompanyat al Museu de Lleida des de la seva creació l’agost del 1997. La primera reacció va ser com la dels nens que perden els seus pares; l’expressió utilitzada en el primer comunicat a les xarxes socials del museu “ens hem quedat orfes” volia significar el que representava mossèn per al personal del Museu de Lleida, i diria que també per a la institució.

Ell havia estat director del Museu Diocesà de Lleida des de 1965 fins el 1997, quan va fer el traspàs a la Montserrat Macià, primera directora de l’equipament públic creat per l’acord de totes les administracions públiques i el bisbat. Per tant, alguns poden creure que no només va ser un pare per al museu sinó també un pilar bàsic de la seva existència: director durant 32 anys i font d’inspiració uns quants més. Potser ara és el moment de recordar una de les seves frases cèlebres: “ara ja em puc morir”, dita en ocasió de la inauguració de la seu actual del museu, el 30 de novembre de 2007. Per a nosaltres ha estat una sort tenir-lo 13 anys més!

A nivell personal, he de dir que l’he gaudit des del primer moment que vaig arribar a la direcció del museu. Ara és el moment d’expressar els meus sentiments cap a mossèn, gran persona, enèrgic quan es tractava de lluitar pel patrimoni eclesiàstic, dolç i comprensiu amb les generacions joves que s'obrien camí en aquest món. Sempre disposat a recordar, a donar consells i esmenar les equivocacions pròpies o d'altres.

Jo només tinc paraules de reconeixement perquè sempre m'ha acompanyat en aquests darrers cinc anys al capdavant del Museu de Lleida, tant en els moments complicats de la feina (ell no es podia creure el que va passar l’11 de desembre de 2017) com en els moments personals tristos on ell va voler fer de mossèn. Sempre hi era!

Durant la missa de difunts dedicada a mossèn i celebrada el passat dissabte a la catedral, el bisbe Salvador el va definir com l’exponent del que l’església considera un “mossèn”: guia de la comunitat en la que imparteix el missatge de Jesús, persona que transmet estima i suport a tot el col·lectiu humà més proper, i home que transmet la saviesa que emana dels evangelis.

Vull agafar aquest símil catòlic per portar-lo a la seva altra passió, el patrimoni cultural. Jo no soc la persona més indicada per fer un repàs a la biografia de mossèn ni tampoc a la seva trajectòria en el camp del patrimoni. Crec que és el moment de recordar que tenim documents rellevants per conèixer en profunditat la vida i l’obra de mossèn Jesús Tarragona.

Primer, la miscel·lània homenatge que la Paeria de Lleida li va dedicar l’any 1996 i que va tenir com a comissió organitzadora l’Esther Balasch, la Carmen Berlabé, l’Antoni Llevot, el Pep Tort, el Joan-Ramon Gonzalez, el Joan J. Busqueta, el Francesc Fité i Josep M. Quintillà. En aquest homenatge, fou el meu estimat Ximo Company l’encarregat d’escriure uns “polsaments biogràfics, 1925-1996” de mossèn. I deia: “un capellà que ha fet de rector, i que per tant s’ocupa de les coses de Déu, però que al mateix temps s’ha dedicat, durant una bona part de la seva vida, a preservar el patrimoni artístic de la seva volguda diòcesi de Lleida. També ha treballat per l’entranyable Seu Vella de Lleida i per tot el seu turó, amb la plena convicció que darrera de tota obra artística i arquitectònica hi ha una tradició humana i cultural que ens pertoca de salvaguardar i llegar en òptimes condicions a generacions futures”. Queda clar quines eren les obligacions que s’havia imposat: patrimoni artístic, Seu Vella, conservació i llegat. Va ser un veritable mossèn del patrimoni cultural.

El segon document que caldrà rellegir és més recent, l’obra de Josep Varela: Mossèn Jesús Tarragona i el seu món, publicada el 2015 pel Museu de Lleida i l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida. Voldria destacar el component humà, familiar i vivencial d’aquesta obra: descobrim les arrels de la fortalesa de mossèn Tarragona, la família, la guerra i la vocació de servidor de l’església sacerdotal. Recordo que aquesta publicació va ser una de les meves primeres activitats com a director del Museu de Lleida i em va permetre fer una aproximació real a mossèn: un home alegre, voluntariós, incansable, proper, batallador. La persona que des del primer moment en que vaig arribar al museu, el 16 de març de 2015, em va oferir la seva ma per al que considerés. I sobretot, la persona que cada dia compartia amb tots el que treballem al Museu de Lleida unes hores de lectura de la premsa diària i de la seva afició pels mots encreuats que, segons ell, l’ajudaven a mantenir la memòria i l’agilitat de pensament. Fins al darrer moment ens donava consells a tots! El darrer dia que va estar al museu fou el 21 de setembre, moment en què encara va saludar amb la seva rialla, a tots els patrons del museu, encapçalats per la recent nomenada consellera de cultura, Àngels Ponsa.

Mossèn, ens hem quedat orfes però hem aprés de totes les seves lliçons. La nostra obligació serà fer-les partícips a les futures generacions, i fer recordar el seu nom com un dels pilars fonamentals en la gestió del patrimoni cultural de Lleida i en la defensa del patrimoni cultural de Catalunya.

 

Josep Giralt i Balagueró és el director del Museu de Lleida