Mourad: “Tot diàleg esdevé un projecte de pau veritable”

(DGAR) Jacques Mourad (Alep, 1968) és sacerdot sirocatòlic de la comunitat de Mar Moussa (Síria). L’any 2015 va ser segrestat durant 143 dies per l’autoanomenat Estat Islàmic. Humiliat, vivint gran part del temps sense llum, va aconseguir superar la seva còlera i va transformar el seu segrest en un recés espiritual. En ser alliberat, va trobar el seu monestir en runes. Des d’aleshores, viu a Souleymanaieh, al Kurdistan iraquià amb altres membres de la seva comunitat, al servei de famílies refugiades.

En la vostra conferència heu afirmat que el veritable camí per evitar més violència en aquest món, es esforçar-se per desenvolupar i ampliar els nostres projectes de diàleg. Difereix gaire el diàleg en un context de pau i en un context de violència?

El principi del diàleg és sempre un: no hi ha una diferència del sentit del diàleg entre musulmans, cristians i jueus. El sentit del diàleg es basa sempre en l’obertura a l’altre, amb disponibilitat i respecte a l’altre i a mi.

Tampoc no hi ha diferències per religió.

És clar que el camí pot ser diferent, però el principi és el mateix. Cal tenir en compte les diferents cultures. La manera de dialogar a Algèria pot ser diferent que a França però la iniciativa és molt important. Avui en dia és molt necessari, perquè tot diàleg esdevé un projecte de pau veritable.

Per la vostra experiència a Síria, destaqueu que Síria és un sol poble, format per musulmans i cristians. A Catalunya també és habitual afirmar-se com un sol poble, però hi ha dos projectes polítics enfrontats que ho afirmen. Com es pot fer el diàleg quan no és compartit aquest sentiment d’unitat?

La política del règim pretén dividir la comunitat, la societat. Trobem famílies en les qual algun membre és favorable al règim i d’altres s’hi oposen. Aquest treball de divisió ve d’antic, no és nou. Des de l’exterior, es veu la imatge del partit Baas com a unificador de les diverses comunitats i tradicions, però aquesta unitat era per a reunir la força totalitària per dominar el poble. El poble sirià és un des de fa molts segles, que acull totes les minories tan religioses com polítiques. Ha estat de sempre un país obert a tot el món: ha acollit refugiats libanesos, iraquians, palestins...

Què cal fer amb qui pretén dividir? Com dialogar amb qui pretén dividir?

En primer lloc, cal reconèixer que tot el món és un sol poble amb un únic Pare. La idea de reconèixer-se, de col·laborar, caracteritza l’ésser humà. Déu va crear Adam, i després va crear Eva, i li va dir que era per estimar-la. La relació ha de ser d’amor i no ens agrada la divisió. Qui persegueix els propis interessos o no l’interessen els altres, ho ha triat. És una elecció. Qui busca la divisió ha de reconèixer que avantposa els seus interessos egoistes. Per exemple, faràs l’orni davant de qui no té res per menjar? No t’importa? Això no és humà. Igualment amb l’acollida de refugiats, especialment per Espanya. El poble d’Espanya veu la gent que mor sota les bombes, en la guerra i no s’ha mogut per tenir un projecte per acollir, per salvar la vida d’aquestes persones. Qui es dirigeix a mi com abuna—pare— l’he de tractar amb fraternitat sigui quina sigui la seva religió. Si els espanyols no acullen els refugiats és com en el relat del bon samarità, aquell que passa i gira el cap per no veure el ferit.

Què és el més important que comparteixen el cristianisme i l’Islam?

La fe és la característica que ens fa éssers humans, que som éssers iguals. La fe que testimoniem que som iguals.