Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Eva Navarrete i Bachs –CR) Dilluns, a l’església de Santa Coloma de Marata, ens acomiadàvem de mossèn Josep Cardús, el Mossèn –com ens hi hem adreçat sempre i, al final de la celebració, els qui vàrem prendre la paraula recordàvem i alhora reivindicàvem la seva figura de pare del poble i veí, repassant breument algunes de les tantíssimes coses que va fer en favor de la comunitat, de Marata i de Corró d’Amunt, però també del país, en defensa dels drets, la llengua, la cultura, la justícia i les llibertats. De litúrgia o del seu vessant més espiritual o religiós, en tant que capellà i, doncs, servidor de Crist, en vam parlar poc o potser molt, segons com es mirés.

Al Mossèn li dolia no poder atendre bé la seva gent, tant espiritualment com humanament, no saber-ne prou o no disposar de les bones eines, o no fer arribar adequadament el missatge de l’Evangeli a qui el buscava; en canvi, no li havia preocupat gaire si a missa eren pocs o molts. Per descomptat que li hauria agradat veure-la plena, l’església, per a les celebracions litúrgiques, però tenia molt clar que les persones havien de passar per davant de la pràctica religiosa. “No crec en un Crist mutilat, en un Crist sense Església”, em deia. I parlant del desprestigi de l’Església, m’hi afegia: “Parlar de l’Església és com parlar del poble, de la família, dels pares, dels germans. La història del poble i la història de la família no sempre és exemplar. Però és la meva història i no la puc ni la vull ignorar. Menys encara negar-la”. O també, “A mi m’agrada molt l’equilibri, sobretot l’equilibri interior: serenor, pau, llibertat. Són signe de la presència de l’Esperit de Déu”. I ajudant la seva gent a trobar aquest equilibri, no va aconseguir fer més feligresos enteneu-hi aquí, “practicants”– però sí engrandir, enfortir i ennoblir la parròquia la comunitat. Ens ha ajudat a tots a créixer, a madurar i a formar-nos com a persones conscients i capaces de bastir projectes personals de forma solidària, estimant-nos els uns als altres.

El Mossèn s’estimava l’Església amb tots els seus defectes i virtuts, i li agradava remarcar-ne el caràcter universal, amb gent de tota mena i d’arreu del món. La vocació de ser capellà la tenia de petit, estava convençut d’allò que feia, creia fermament en la seva feina i la feia de forma totalment sincera i natural, sense impostura. S’encomanava i t’encomanava sempre a Déu, donava sempre gràcies a Déu, admirava la natura en tant que obra de Déu, especialment les creatures més petitesles formigues i les petites flors el tenien particularment fascinat, com també el seu fructífer i esplendorós llimoner i si li deies “Fins demà, doncs”, t’hi afegia sempre: “Si Déu ho vol”. I ho deia de cor, convençut. La seva fe era immensa. Ara, si sabia que algú “no hi volia saber res, amb l’Església” també respectava la seva llibertat, “convençut que Déu té molts altres camins per arribar a les persones”. Així i tot, o encara amb més motiu, el considerava part del seu ramat, i l’escoltava i acompanyava amb la mateixa bondat, si bé aquesta coherència i respecte per la diferència o discrepància li havien causat més d’un problema. “Jo soc el bon pastor”, diu Jesucrist, “conec les meves ovelles, i elles em coneixen a mi, [...]. Encara tinc altres ovelles que no són d’aquest ramat, i també les he de guiar. Elles escoltaran la meva veu, i hi haurà un sol ramat i un sol pastor”.

El nombrós ramat que dilluns es va reunir a Marata per dir adeu al seu pastor era d’allò més divers, i més nombrós i més divers hauria estat en altres circumstàncies. Fins i tot hi eren alguns amb qui les diferències havien estat més profundes. Perquè quan això passava, la voluntat del Mossèn era de corregir la situació tan aviat com es pogués i treballava per fer aflorar aquesta ocasió: deixava “les noranta-nou a la muntanya” per a anar “a buscar l’esgarriada” i sentia “més alegria per aquesta ovella que per les noranta-nou que no s’havien esgarriat”. Tenir-hi una conversa franca i tranquil·la, al cap dels anys, el feia profundament feliç. L’ambient que es respirava dilluns a Marata era de serenor, de pau i de llibertat, la felicitat que també nosaltres vam trobar en les nostres vides gràcies al seu acompanyament.

Gràcies i a Déu, Mossèn. A Déu, que vol dir, sempre amb nosaltres.

Eva Navarrete i Bachs, Marata