Toni Casas Miguel, prevere i vicari episcopal de l’Arquebisbat de Barcelona ha mort aquest dijous 24 de juliol. Tenia 76 anys i una vida marcada pel compromís amb el món obrer, els joves i les comunitats més humils. Era, com el descriuen moltes de les persones que el van conèixer, un home de fe “enganxada a la vida”, incansable, generós, proper i profund. El funeral se celebrarà divendres 25 de juliol a les 10h a la parròquia del Pilar de Cornellà de Llobregat.
Nascut el 22 de maig de 1949, fill gran d’una família treballadora del barri de Ciutat Vella, Toni Casas va créixer a prop de Santa Maria del Pi, en un entorn obrer dins del cor de Barcelona. La delegació de Pastoral Obrera li ha dedicat un llarg escrit en què descriu els moments vitals més importants d'en Toni Casas. En contacte amb els capellans del Pradó, va iniciar el camí del seminarista obrer, i va ser ordenat sacerdot el 30 de juny de 1979, amb trenta anys, decidit a viure el seu ministeri des del món del treball.
Abans de dedicar-se plenament a la tasca pastoral, va exercir com a administratiu, compartint vida i lluites amb els seus companys de feina i assumint una “forta consciència de classe”. A Collblanc, va viure en pisos compartits amb altres capellans i seminaristes, des d’on s’organitzava la vida de l’equip de joves, es formaven militants i es dinamitzaven activitats de la JOC (Joventut Obrera Cristiana), especialment a través del local de Pujós 99, Sant Albert, punt de trobada i espai d’iniciació per a molts joves compromesos.
Casas va tenir un paper clau en la fundació de la Federació de la Zona Sud de la JOC, acompanyant joves de barris com Almeda, Bellvitge, Gornal i Sant Eulàlia. Més endavant, va ser consiliari nacional del moviment, liderant la fusió entre la JOC i la Jobac.
Després d’uns anys treballant en l’administració, va fer un pas cap a l’ensenyament com a professor de religió a centres de Formació Professional com el Pedraforca (l’Hospitalet) i l’Esteve Terradas (Cornellà). La seva aposta educativa es basava, segons ell mateix, en “el reconeixement de la dignitat del jove més limitat”, deixant empremta tant en els alumnes com en el professorat pel seu acompanyament constant i el compromís amb projectes educatius i laborals.
Amb el temps, es va instal·lar a Cornellà, exercint de rector a les parròquies de Sant Ildefons i Mare de Déu del Pilar, integrant-se plenament com un veí més entre les famílies humils del barri. En els últims anys, va assumir funcions de govern al bisbat, primer com a secretari del Consell Diocesà i després com a vicari episcopal, on va tenir una influència notable en l’aplicació del Pla Pastoral.
“Podies parlar amb ell de la pregària o de la dona a l’Església, i sempre amb aquell humor que suavitzava els temes més seriosos”
Anna Almuni, delegada d’apostolat seglar a Barcelona, i que va compartir amb ell més de set anys de treball, el recorda com “l’incansable”, aquell que no es cansava mai de buscar maneres perquè “els eixos de fraternitat, de discerniment, de joves, de pobres, de Jesucrist calessin de debò en la realitat diocesana”. Almuni destaca especialment la confiança que dipositava en el laïcat i en les dones, i el seu estil sempre proper i sincer: “Podies parlar amb ell de la pregària o del paper de la dona a l’Església, i sempre amb aquell humor que suavitzava els temes més seriosos”.
També va participar activament en la comissió del Sínode diocesà, empenyent sempre perquè la participació fos real i profunda, i sense perdre mai l’esperança: “Val la pena encara que siguin quatre”, solia dir, convençut que qualsevol llavor donaria fruit. Segons Almuni, “quan parlava, aterràvem”, i sabia portar “la realitat concreta dels barris al cor del govern de la diòcesi”.
Tot i les exigències de la seva tasca al bisbat, Toni Casas va continuar donant-se fins al final, renunciant sovint a vacances per atendre la parròquia i les persones que l’envoltaven. El passat curs preveia deixar les responsabilitats diocesanes per ajustar el ritme a la seva edat i salut, però no va deixar mai d’estar disponible.
Amb la seva mort, el 24 de juliol, se’n va una figura de referència per a diverses generacions de joves, militants i comunitats eclesials. La coincidència, diuen des de Pastoral Obrera, de la seva partida entre les dates de Joseph Cardijn (25 de juliol de 1967) i José María García Nieto (23 de juliol de 1994), dues fonts d’inspiració per a ell, "té un valor simbòlic per a molts dels que el van conèixer".
“Gràcies, Toni, pel regal de viure, xerrar, treballar, pregar, compartir taula i riure amb tu”.
