Mor Pilar Malla, la veu de la pobresa dins i fora de l’Església

En una visita per inaugurar un centre per a persones sense sostre, els responsables anaven venent amb orgull les grans prestacions que oferia aquell servei. En entrar a una de les habitacions compartides amb lliteres, totes noves i relluents, Pilar Malla va llançar en veu alta una pregunta a tots els polítics de diverses administracions que seguien ufanosos la comitiva inaugural: “Algú de vostès dormiria aquí?”. Es va fer un silenci sepulcral i va continuar la visita.

Aquesta era Pilar Malla, que ha mort aquest dimecres al vespre als 95 anys. La seva trajectòria i la llista de responsabilitats és infinita i sempre enfocada a la lluita contra la pobresa i la justícia social, tant des de l’Església com des de la política. Va ser la primera directora de Serveis Socials de la Generalitat de Catalunya, després secretària general i directora de Càritas Diocesana de Barcelona entre el 1981 i el 1998, i diputada al Parlament de Catalunya dins de la candidatura de Pasqual Maragall. La darrera responsabilitat pública la va exercir entre el 2004 i el 2010 com a primera Síndica de Greuges de Barcelona, escollida per unanimitat pel plenari municipal.

Però la clau de Pilar no és la dimensió institucional, sinó la seva obsessió perquè tothom tingués una vida digna. I que algú escoltés les persones en situació de pobresa; no només donar-los una ajuda. I per això no li agradava parlar de "pobres", sinó de situacions de pobresa. "La pobresa és una condició en què viu una persona, però el subjecte és la persona", deia. 

Nascuda al Pont d’Armentera el 9 de setembre de 1931, la seva primera feina va ser com a assistent social a Barcelona. Després, el 1957, se’n va anar deu anys a París per acompanyar els emigrants. Aquest compromís va néixer de la militància a la JOC, que es va fer més radical optant per formar part de l’Institut de les Missioneres Seculars, una opció de vida consagrada vivint enmig del món que va compaginar amb la militància a l'Acció Catòlica Obrera (ACO).

Després d’aquesta etapa a París, a Barcelona va entrar a treballar a Càritas i va ser professora de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB), el centre diocesà que formava treballadors socials amb una mirada oberta en temps del franquisme. La seva vida professional i personal està lligada totalment a Càritas de Barcelona, que només va deixar el 1978 per un parèntesi de tres anys en la gestió pública, en el primer govern de la Generalitat recuperada.

La Càritas com a veu de denúncia que avui coneixem, es van articular en l’etapa que va liderar Pilar Malla

Ja com a responsable de Càritas Diocesana de Barcelona, va ser la primera laica al capdavant d’aquesta entitat. Durant el seu mandat va fer créixer l'entitat i va articular uns serveis per complementar i coordinar el treball assistencial que es feia des de les parròquies de la diòcesi. La formació dels voluntaris, la professionalització dels serveis més complexos i la presència de Càritas com a veu de denúncia de les desigualtats que avui coneixem, es van articular en l’etapa que va liderar Pilar Malla. Que la pobresa també tingués veu.

Durant aquest període també va participar en el Concili Provincial Tarraconense de 1995. Va ser una de les redactores del document que va aixecar més consens entre els participants, el que parlava del compromís preferencial de l’Església per la justícia social i la lluita contra la pobresa. Un text conciliar que hauria signat el papa Francesc. També va coincidir amb la seva etapa com a fundadora i presidenta del CECAS, un centre promogut per totes les Càritas dels bisbats catalans per a la rehabilitació dels toxicòmans.

La sortida de Càritas, quan va ser destituïda el 1998, no va ser fàcil, però llavors es va arremangar allà on es decidien les coses i va ser diputada al Parlament. La seva etapa parlamentària, com no podia ser d’altra manera, es va focalitzar en la millora de les polítiques socials i va ser presidenta de la Comissió de Política Social.

va posar l’accent en tot allò que evidenciava que en una ciutat rica continuava existint la pobresa

Acabada aquesta missió al Parlament, quan ja estava jubilada, el 2004 la van venir a buscar per ser la primera Síndica de Greuges de Barcelona. L’Ajuntament va crear aquesta figura i buscava una persona de consens i de prestigi que posés en marxa la institució que recull les queixes dels ciutadans i proposa solucions a l’administració municipal. A més de gestionar les queixes sobre el trànsit, les taxes o l’urbanisme que li tocaven, va posar l’accent en tot allò que evidenciava que en una ciutat rica continuava existint la pobresa. I la idea que els serveis socials no havien de ser una cosa per als pobres, sinó uns serveis destinats a promoure la igualtat i que tothom pogués viure amb la dignitat que mereix qualsevol persona. Un dels informes que va promoure posava dades a l’evidència com la pobresa es transmet de generació en generació per la manca d'uns serveis socials universals.

Pilar Malla, a més d’aquests càrrecs, va acumular diversos premis i reconeixements, com la Creu de Sant Jordi, el Premi d’Honor Lluís Carulla o el Memorial Joan XXIII per la Pau. Però no va perdre mai de vista el que es trobava quan sortia a passejar pel seu barri de la Barceloneta. Va coordinar estudis, va donar classes, va fer política, però mai va oblidar la seva vida senzilla de missionera secular. Era d'aquelles que, quan veien una persona remenant un contenidor, li compraven un entrepà. Pilar Malla mai va deixar de mirar als ulls una persona pobra que es creuava pel seu camí.

El funeral tindrà lloc el proper dissabte 19, a les 10h, a la parròquia de Sant Miquel del Port.