Mor Carme Agustí, cofundadora de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Lleida

(CR) “M’agradaria que em recordessin com una espècie d’ona d’amor; de mi no vull que es recordi més que una persona que volia aprendre a estimar”. Així s’expressava la pedagoga Carme Agustí, amb un somriure sincer, en una entrevista publicada per l’Ajuntament de Lleida. Aquest dimecres ha mort amb 90 anys i el seu comiat ha tingut lloc aquest divendres al matí a la parròquia de Santa Teresa de l’Infant Jesús de Lleida.

Carme Agustí i Barri (Lleida, 1931) ha estat una referència en la pedagogia lleidatana i catalana. Va ser mestra en diverses escoles i una de les cofundadores de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Lleida (IREL), on va exercir de professora d’assignatures com Pedagogia de la Religió i de col·laboradora –fent acompanyament i suport pedagògic– des dels seus inicis.

Doctora en pedagogia, entenia l’escola com a marc de transformació personal i social. Va optar per educar infants en barris especialment vulnerables. En una entrevista amb Carles Sió el 2011, Carme Agustí definia l’escola com “una empresa al servei d’una comunitat de persones que tenen en comú aprendre a ser persones i estar al servei de les persones, alumnes-professors, professors-alumnes, alumnes entre si, pares”.

L’actual director de l’IREL, Manel Mercadé, la descriu com “una dona excepcional”. En destaca “la seva capacitat de crear ponts entre la psicologia i la cosmovisió cristiana va quedar palesa en els seus llibres, conferències i consells”. Agraeix, en nom de la institució, que hagi “endinsat les seves arrels tant en la psicologia humanística com en la vivència cristiana tot creant ponts reals entre la cultura i la fe”. I també que els hagi ajudat a prendre consciència de “la importància de ser valents en l’art de viure, buscant la plenitud a la qual estem cridats i fugint de les pors que ens impedeixen avançar”.

És autora del llibre Feblesa i plenitud. Psicopedagogia de l’harmonia de contraris (Pagès Editors, 2000) un tractat sistemàtic sobre la maduració de la consciència humana, prologat per Ramon Prat, en què dissenya un projecte educatiu des de la feblesa humana vers la plenitud personal; Sí, val la pena viure (PAM, 1987); L’aventura interior (Claret, 1991) i L’escola, marc de transformació social i personal (Claret, 1995).

També va escriure el quadern Autoconeixement i experiència de la bondat de Déu: la pregària (IREL, 2007), basat en l’experiència de Santa Teresa de Jesús. En aquest text afirmava que “si fóssim conscients del valor de la pregària restaríem em silenci davant seu donant gràcies per la immensitat del do que comporta. I deixem que passin els dies o les hores sense pregar...!”.