Mor l’exprovincial dels Escolapis Andreu Trilla

Mor l'exprovincial dels Escolapis Andreu Trilla als 86 anys després d'una vida dedicada a l'educació i el compromís social

Andreu Trilla Lloberta, escolapi i qui va ser durant dotze anys provincial de l’Escola Pia de Catalunya i president de la Unió de Religiosos de Catalunya (URC), ha mort aquest dimecres 9 de setembre als 86 anys, després de patir un accident domèstic. La seva trajectòria va estar marcada per l’educació, l’espiritualitat, el compromís social i una decidida aposta per la col·laboració entre les diferents congregacions religioses.

Els qui el van conèixer el recorden com un home tranquil, profundament espiritual i servicial, però també com una persona discreta, humil i amb una gran capacitat per escoltar i acompanyar. En una entrevista publicada a Catalunya Religió el 2018, ell mateix definia la seva trajectòria des d’aquesta actitud d’obertura: “La meva vida no és gaire interessant; però té una cosa en comú que cada vegada valoro més: anar acollint les coses que vénen impensadament i que t’obren moltes portes que no t’imaginaves”.

De Balaguer a l’Escola Pia

Nascut a Balaguer l’any 1940, Trilla va entrar a l’Escola Pia de la seva ciutat quan tenia cinc anys i ben aviat va sentir la vocació escolàpia. Ell mateix explicava que havia estat una vocació “per mimetisme”, després de conèixer un mestre escolapi que considerava una persona extraordinària: “Volia ser com ell; típic!”. Als dotze anys va entrar al calassanciat i posteriorment va fer el noviciat a Moià, on va emetre els primers vots als setze anys.

Va estudiar filosofia i teologia a Navarra, Logronyo i Salamanca, i va començar la seva trajectòria educativa a Tàrrega. Després d’una estada a París durant el maig del 1968, on va obtenir el títol de professor de francès, va tornar a Irache per exercir com a professor i, el 1971, es va instal·lar a Barcelona abans de ser destinat al barri de Can Serra, a l’Hospitalet.

Una experiència social que el va marcar

L’etapa de Can Serra va ser decisiva per a la seva manera d’entendre la missió cristiana. En ple final del franquisme, va viure en un barri obrer on la comunitat escolàpia participava en una intensa vida veïnal i parroquial, amb la Casa de Reconciliació com a espai de trobada i també d’activitat social. Trilla va arribar a treballar durant vuit anys en una copisteria i va participar en una escola d’adults gratuïta, una experiència que ell mateix vinculava amb la necessitat d’apropar-se a la realitat de les persones. “Allò ens va fer despertar les ganes de ser una mica més com la gent del barri”, recordava.

Aquella experiència social va marcar també la seva posterior manera d’entendre l’educació i l’Església. Trilla va defensar sempre una Escola Pia oberta a la societat, especialment atenta a les persones més vulnerables i capaç de conjugar la identitat cristiana amb una presència educativa no tancada sobre ella mateixa.

Provincial de l’Escola Pia i impulsor del protagonisme dels laics

El 1988 va entrar a l’equip de govern de l’Escola Pia i el 1991 va ser escollit provincial, càrrec que va ocupar durant dotze anys després de ser reelegit en dues ocasions. Ell mateix explicava amb humor que va rebre l’elecció pensant que “realment la Llei de Murphy funciona”. Durant aquesta etapa va recórrer escoles i comunitats i va adquirir, segons les seves pròpies paraules, “un coneixement que no tens si no hi ets, veus els problemes reals”.

Trilla també va liderar una etapa important en la progressiva assumpció de responsabilitats dels laics dins l’Escola Pia. La seva aposta no responia només a una necessitat organitzativa, sinó a una determinada concepció eclesial, molt vinculada a la renovació del Concili Vaticà II: religiosos i laics havien de compartir la missió educativa des de la responsabilitat i la corresponsabilitat.

“L’Escola Pia n’ha estat capdavantera, hi creiem i, si hi creus, ho has de demostrar”, afirmava. Durant la seva etapa, els laics van anar consolidant el seu protagonisme en la direcció dels centres i en les responsabilitats de gestió, contribuint a mantenir l’Escola Pia com una institució educativa de referència a Catalunya i amb una important dimensió social. Trilla ho sintetitzava així: “És una aportació de cara a valorar el laïcat a l’Església”.

Aquesta evolució connectava directament amb la seva pròpia trajectòria personal. L’experiència als barris obrers, el contacte amb l’escola pública, el treball amb persones immigrades i la seva preocupació per les realitats socials van configurar una manera d’entendre l’educació cristiana com un servei a la societat. “Que una escola sigui cristiana no depèn de que la clientela sigui cristiana: no és una botiga de fidels”, deia, reivindicant una escola oberta i respectuosa amb les consciències.

President de la URC i impulsor de la col·laboració entre congregacions

La responsabilitat com a provincial el va portar també a la Unió de Religiosos de Catalunya, de la qual posteriorment seria president. En aquest àmbit va treballar especialment per reforçar la col·laboració entre les diferents congregacions i instituts religiosos i per aprofundir en el paper de la vida religiosa en una Església catalana que estava vivint una profunda transformació. La mateixa URC el situa com a president en les juntes de diversos anys de la dècada dels noranta.

Un dels moments més significatius d’aquesta trajectòria va ser la seva participació en el Congrés de Vida Religiosa de Catalunya, desenvolupat entre 1993 i 1995. Trilla en va ser un dels protagonistes com a president de la URC una vegada iniciat el procés, que es va estructurar en tres etapes —veure, jutjar i actuar— i que va posar sobre la taula qüestions com la identitat de la vida religiosa, la comunió, la missió, la intercongregacionalitat i el paper dels laics.

Vint-i-cinc anys després, la mateixa URC va recuperar aquell procés i va encarregar a Trilla que presentés l’itinerari i les conclusions del Congrés de 1993-1995. En aquella revisió, va destacar especialment la necessitat d’entendre el paper dels laics no com una resposta a la disminució dels religiosos, sinó perquè “són tan cristians com nosaltres”, una idea que resumeix bona part de la seva manera d’entendre la renovació de l’Església.

Una espiritualitat oberta a la societat

La seva activitat a la URC també va ampliar la seva dedicació a l’acompanyament espiritual. Una conferència sobre “El desert a les ciutats” el va portar a aprofundir en la figura de Charles de Foucauld i fins i tot a viure durant un mes una experiència d’ermita als Monegres. “Va ser una experiència molt rica, no precisament plaent, però sí d’autoconeixement”, explicava.

Després d’aquesta etapa va començar a rebre peticions per preparar recessos i acompanyar grups. Ja jubilat, continuava llegint, escrivint, fent traduccions i acompanyant famílies, parelles joves i grups d’estudi bíblic, a més de participar en la vida de diverses comunitats religioses. També continuava fent formació a escoles de l’Escola Pia i d’altres institucions educatives.

Servei Solidari i compromís amb els més vulnerables

La seva dimensió social va tenir continuïtat amb la fundació del Servei Solidari, en un moment marcat per l’arribada de nombroses persones immigrades. Des de l’antiga església dels santonians, va impulsar una iniciativa centrada en l’educació, amb cursos de català i castellà i altres projectes de formació. “Volíem oferir un servei sempre dins del que sabem fer, que és l’educació”, explicava.

Trilla va saber també fer un pas al costat quan va considerar que havia arribat el moment de passar el relleu. Aquesta actitud de disponibilitat i de servei havia marcat tota la seva vida religiosa i ell mateix l’expressava amb una frase que es va convertir en gairebé una divisa: “He agafat com a norma que, sempre que puc, dir que sí; i m’ha anat bé”.

“Caminem cap al misteri”

La seva espiritualitat no es basava en certeses tancades, sinó en una actitud d’obertura i recerca. “Ser cristià no és pas amb una afiliació teòrica, doctrinal. Caminem cap al misteri, cap al que no sabem, i ser cristià és ser dòcil amb això”, afirmava en aquella entrevista.

En els darrers anys, Trilla mirava la seva trajectòria amb gratitud i sense afany de protagonisme. “Tens la impressió que la teva vida es va construint amb materials que et vénen de fora i és molt més ric”, deia, abans de resumir el seu recorregut amb una expressió que encaixa amb tota la seva trajectòria: “En tinc un cabàs ple, em sento molt privilegiat”.