Mor la benedictina Teresa Parés de Sant Pere de les Puel·les

(CR) Aquest dissabte s’ha celebrat a Barcelona el funeral de la germana Teresa Parés, benedictina del Monestir de Sant Pere de Puel·les. Va morir dissabte amb 93 anys i havia entrat al monestir el 1942. Dins del monestir va ser una gran brodadora a mà en casulles i altres peces, però el Vaticà II va comportar una davallada de comandes d’ornaments litúrgics que la va portar a una nova tasca. Arran d’una estada a un monestir belga va aprendre l’ofici d’enquadernadora i al seu retorn a Sant Pere va fer possible que el taller d’enquadernació prengués un nou impuls.

Amant de la pulcritud, del silenci i del treball, és com la defineixen la seva comunitat en la semblança biogràfica de record.

La germana Teresa Parés i Ferruz

(Monestir de Sant Pere de les Puel·les) La seva divisa: “Tibi sacrificabo hostiam laudis”. Us oferiré, Senyor, una víctima de lloança. El sacrifici o oblació de la germana Teresa ha estat la seva mateixa vida dedicada a la lloança divina. Des de molt jove, la crida de Déu en aquesta direcció la conduí al nostre monestir de Sant Pere de les Puel·les, on ha restat fins el 25 de juliol, dia del seu traspàs cap al Pare. Trets remarcables de la nostra germana: finor d’esperit, amor al silenci, treball, grans dots artístiques i artesanes.

Va néixer a Barcelona, el 28 de desembre del 1920. El seus pares es deien Isidre i Sara i fou la cinquena de set germans: tres noies i quatre nois, el gran dels quals, Ferran, ha estat molt conegut com a locutor de ràdio (Fernando Parés). Família d’arrels profundament cristianes, la Teresa recordava amb emoció quan d’infant, abans de la Revolució del trenta-sis, anaven a la missa del diumenge a la parròquia de Sant Pau del Camp; on, a més, tenien lloc activitats d’esplai com el teatre, en el qual actuaven amb èxit el pare i el germà gran. El pare va ser un referent per a la Teresa; n’admirava la rectitud, l’ordre, la bondat.

Sempre va ser addicta a la família. Al faltar els pares i els germans –la germana més jove, Montserrat, encara viu–, ho ha centrat en els nombrosos nebots i nebodes que també li han mostrat molt d’afecte i l’han ajudada fins ara, invitant-la a casa en època de vacances.

Va treballar com a dependenta al Sepu fins a la seva entrada al monestir. En aquella època li agradava anar a pregar a la capella del Seminari, ja que la família hi vivia a prop. Hi feia la visita al Santíssim o bé hi assistia a les Vespres del diumenge.

Poc després de la seva entrada al monestir, el juny de 1942, va ser destinada al taller d’ornaments litúrgics. Ella, que no sabia ni enfilar una agulla i que va començar a cosir com una simple aprenent, va acabar com la millor en l’ofici de brodadora a mà en casu-lles i altres peces i en els més delicats dissenys com eren els daurats.

Va emetre la professió temporal el 9 de febrer de 1944, i la solemne el 20 de juny de 1947. Tenia una veu preciosa i va posar-la amb interès i amb gust al servei de la lloança de Déu, fent així honor a la seva divisa: dedicació a la lloança. Durant anys, a l’època del gregorià, va ser primera cantora de l’schola. Era fervorosa de mena. Admiradora de l’espiritualitat de Teresa de Lisieux, que venerava molt. Estimava l’ofici diví i la “lectio divina”.

D’altra banda, la germana Teresa sempre va tenir una salut física precària. En concret, li va ser diagnosticat un mal funcionament de les tiroides i diverses vegades va haver de ser hospitalitzada, la qual cosa la limitava en l’assistència a actes comunitaris. Necessitava molt descans i per això havia de fer la pregària a la cel·la. Però va mostrar-se fidel a les hores litúrgiques i, quan la seva memòria fluctuava, tenia interès a demanar ajut.

Després del Concili Vaticà II i amb la davallada de comandes d’ornaments litúrgics, la comunitat va haver de remodelar el treball remuneratiu. L’estada de la germana Teresa al monestir de benedictines d’Ermeton (Bélgica) li va donar oportunitat d’aprendre l’ofici d’enquadernadora. Al seu retorn va fer possible que el nostre taller prengués un nou impuls. Fou aleshores que va aparèixer la seva habilitat com a enquadernadora. Al monestir tenim una bona mostra de llibres d’artesania. Els darrers anys la seva dedicació va ser la del daurat dels llibres.

La Teresa era amant de la pulcritud. Per aquesta raó se li feia molt difícil apropar-se a la infermeria o a les germanes més febles. Li produïa una forta aprensió. Aquesta limitació la feia sentir pobra i humil davant el seu Déu i li donava ocasió per implorar el seu ajut i la seva fortalesa. Per sort, a ella li ha estat estalviat força el patiment que hauria pogut causar-li trobar-se de forma conscient i llarga en situacions d’aquesta mena.

Els darrers mesos, la nostra Teresa ja no era ella. Afectada d’Alzheimer, de manera molt ràpida ha anat davallant la seva salut física i mental, amb alternança entre moments lú-cids i d’altres inconscients. Sempre havia estat donada a l’acció de gràcies a Déu per tot el que ella rebia, especialment per les germanes del monestir: ho reconeixia. Una de les germanes que l’acompanyaven explica que fa pocs dies, a l’hora de la comunió amb les altres germanes de la infermeria, la Teresa, com en una mena de parèntesi de lucidesa, va expressar-se repetidament i amb veu ben clara, així: «Senyor, fes-me fidel fins al final. Senyor que totes siguem fidels fins al final».

El sacrifici de lloança ha estat per a la Teresa d’una manera, podríem dir, sacramental en aquests moments, participació plena en el misteri pasqual del Crist: és la nostra fe i la nostra esperança.