Cinc mil persones s'han aplegat aquest dissabte al Tarraco Arena de Tarragona per celebrar els 200 anys de la congregació. Dies abans, la religiosa Vedruna Montserrat Espinalt, presidenta de la Fundació Vedruna Catalunya Educació, acaba d’encadenar reunions i preparatius. Malgrat l'agenda atapeïda, seu amb nosaltres amb calma, amb aquella paciència serena que transmet més família que institució.
200 anys impressionen. Celebreu l’aniversari mirant enrere o mirant cap al futur?
Jo penso que no és o-o. Mirem enrere per aprofundir en tot el que va ser Joaquima, en el llegat que ens ha deixat, en el seu esperit. És una oportunitat per entendre millor què vol dir tot això avui. Però, alhora, mirem el present per enfocar el futur. Som conscients que el que ella va fer, amb les formes del seu temps, avui no es pot repetir igual. El segle XXI demana formes diferents. El que intentem és viure amb fidelitat creativa: fidelitat a l’esperit i al llegat, però creativitat en les formes. No podem copiar el que es va fer, sinó continuar viu aquell esperit.
Com es tradueix això avui?
En temps de Joaquima, les nenes no tenien possibilitats d’educació. Ella va obrir un camí claríssim de promoció femenina. Avui, potser el repte no és tant infantil i primària, que també, sinó els cicles formatius. Ens preocupa molt l’alumnat que no té possibilitats de plantejar-se estudis universitaris. Què els podem oferir perquè no abandonin? Socialment és un punt molt important.
A nivell de fundació, fa quatre anys que treballem aquesta línia. Vam començar amb la paraula origen: revisitar d’on venim. Després presència: on som ara. L’any passat vam treballar el futur: quin projecte educatiu volem posar sobre la taula. I aquest any la paraula és celebració: celebrar el camí fet i el lloc on som.
A les nostres escoles parlem molt d’“escola casa”
Sentiu un orgull especial pel fet que la congregació hagi nascut a Catalunya?
Sí. És un punt que ens pot fer sentir satisfetes. És una institució nascuda aquí, no importada. No hi havia clausura ni estructures alienes al país. Ha estat “covada” aquí, amb un esperit molt arrelat a la realitat catalana.
I sorgida d'una mare de família... Això també ho noteu?
Sí, clarament. Joaquima va viure tots els estats de vida: va ser esposa, mare —va tenir nou fills, tres dels quals van morir petits— i va viure un ambient molt familiar. Això ho va transmetre. A les nostres escoles parlem molt d’“escola casa”. No són grans teories filosòfiques; ella deia coses molt concretes, com ara: “no deixeu que cap nen ni nena marxi enfadat de l’escola”. És un esperit molt humà, molt proper, que penso que s’ha mantingut.
No existia el terme feminista, però sí la consciència que ser dona en aquell moment volia dir no tenir les mateixes oportunitats
Els seus escrits són fàcils d’actualitzar?
Tot el que tenim són cartes. No grans tractats, sinó vivències escrites. Això les fa molt properes. Les reflexions teològiques les has d’extreure, però toquen el cor. Potser no són grans sistematitzacions, però tenen una força molt actual.
Es podria dir que Joaquima va ser feminista?
En el sentit positiu, sí. Es va adonar que les dones patien mancances importants i va actuar en conseqüència: educació per a les nenes, atenció a dones vulnerables als hospitals… No existia el terme, però sí la consciència que ser dona en aquell moment volia dir no tenir les mateixes oportunitats.
On creu que avui situaria el focus?
Diria que en l’acolliment. Un acolliment real a qualsevol persona, perquè pugui desenvolupar-se plenament. Vivim en una societat que classifica molt. Ella empenyeria a posar al centre la persona, amb tot el que necessita per créixer. També tenim molt clar que defensem la llengua i la cultura del país, però sense excloure ningú. És un equilibri constant entre arrelament i acolliment.
I dins l’Església?
No era una persona de trencaments bruscos. Tenia una relació fluida amb el bisbe i amb l’Església del seu temps. Però això no vol dir que no empenyés el que creia important. Sense ruptures inútils, però amb fermesa.
Catalunya és gairebé país de missió
Com està avui la congregació Vedruna a Catalunya?
Som fruit del moment que vivim. La societat ha canviat molt. Les formes religioses que abans eren habituals avui són molt minoritàries. Hi ha molt voluntariat, molta gent compromesa, però d’una altra manera. Ara estem en hores baixes, si vols dir-ho així. A l’Índia i a l’Àfrica hi ha moltes germanes joves. Aquí, en canvi, Catalunya és gairebé país de missió. Però això també és confiar en la providència. Els camins no sempre són els que nosaltres voldríem.
Hi ha patiment davant la possibilitat que algun dia s’acabi?
Aquí a Europa sí que et passa més pel cap. Però també veus que el món dona moltes voltes. Des d’aquí vam anar a fundar a l’Àfrica o a l’Índia; potser ara són elles qui han de venir aquí. És un exercici de confiança.
I què va portar Montserrat Espinalt a fer-se Vedruna? Què la va fer dir: aquesta és la meva opció?
Jo diria que hi ha alguns punts. Sobretot sentir-me cridada a un estil de vida concret. També la força de viure en comunitat, de poder compartir i viure amb altres, amb tots els pros i contres que això comporta. És una donació total. Ser conscient que això no ho vius sola. Ho podries viure sola, però en el meu cas no era això: era viure-ho en comunitat, en un conjunt on pots donar i rebre, i viure-ho en aquesta dimensió compartida.
És veritat que tinc un cunyat que sempre em diu: “Però tot això que fas ho podries fer des de casa, amb família”. I sí, alguna cosa sí, alguna cosa no. Però per a mi era aquesta manera concreta de viure-ho, aquesta crida interior que em portava a aquest estil de vida.
Una escola petita ha de tenir les mateixes possibilitats que una de gran
Com s’equilibra ser la xarxa educativa més gran de Catalunya amb mantenir un tracte familiar?
Som 39 escoles, però no hem perdut el tracte personal. Una escola petita ha de tenir les mateixes possibilitats que una de gran. El que ens uneix és l’esperit: que un alumne, sigui on sigui, pugui esperar el mateix. Les darreres escoles que s’han incorporat ens diuen que estan contentes perquè no se senten soles, però tampoc en una estructura rígida. La simplicitat i l’acolliment continuen sent clau. El nombre no ens ha fet perdre l’essència.
On trobem avui germanes Vedruna a Catalunya?
Institucionalment, a les escoles. Però moltes germanes participen en projectes socials: Càritas, voluntariats, presència hospitalària. No com a institució pròpia, sinó col·laborant en iniciatives que donen vida.
Com s’educa des de l’Evangeli en una societat que sovint no el coneix?
És un repte. A les escoles treballem amb materials de cultura religiosa, no només com a catequesi. La catequesi pròpiament dita és parroquial. L’escola no fa catequesi, perquè la realitat és molt plural. És un repte. A les escoles treballem amb materials de cultura religiosa, no només des d’una catequesi clàssica. La catequesi com a tal és parroquial, no escolar. L’escola ofereix pastoral, celebracions, bons dies, activitats vinculades als temps litúrgics. Però l’evangelització passa sobretot pel testimoni.
Abans potser hi havia pràctiques sense consciència. Ara potser hem anat a l’altre extrem. Cal trobar l’equilibri. Intentem viure el moment amb transparència, sabent que és complex. Però l’evangelització no és només una qüestió de formes, sinó d’actituds coherents amb l’Evangeli. També és molt important el testimoni. Vivim un moment complex, però hem d’intentar viure’l amb transparència i coherència.
