Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Bernabé Dalmau –Abadia de Montserrat) La recent elecció a abat de Montserrat del pare Manel Gasch ha tornat a posar sobre la taula una certa admiració o enveja entre els fidels de casa nostra envers l’autonomia de les comunitats monàstiques. El dret els reconeix una exempció respecte al bisbe diocesà, i els seus membres elegeixen –després de discerniment i amb gran sentit de responsabilitat– el seu propi pastor. Dic admiració, perquè reneix de tant en tant sense efectes pràctics el tema d’una desitjable participació de les Esglésies particulars en l’elecció del propi bisbe. Aquesta autonomia en certa manera la tenen totes les comunitats religioses i diverses formes associatives dins l’Església pel que fa als seus superiors. Si entre nosaltres el cas dels monestirs pren relleu no és tant pel pes social que les abadies de Montserrat i Poblet han adquirit en la història de Catalunya com per l’essència mateixa que els prové de la tradició monàstica i, més en concret, de la Regla de sant Benet. 

La paraula “autoreferencialitat”, parlant de grups cristians, té mala premsa, sobretot d’ençà que amb raó el papa Francesc l’ha emprat per contraposar-la a una promoguda Església “en sortida”. Però el concepte en si no ha de fer por a ningú. Una anònima Regla monàstica, contemporània a la benedictina en el temps i en la geografia, preveu una osmosi força notable entre el monestir i la societat que l’envolta: els monjos, per exemple, el diumenge van a missa a l’església parroquial i s’emporten al monestir l’eucaristia que, entre setmana, l’abat no prevere els distribueix. La Regla de sant Benet, en canvi, no sols prefereix que el monestir “tingui de tot” per tal que els monjos no hagin de sortir, sinó que fa el mateix respecte al clergat: mentre l’interessat s’ajusti a la regla comunitària, un prevere que es vulgui fer monjo podrà ser-ne plenament (i no ser considerat perpètuament un hoste), i així mateix l’abat podrà decidir que un monjo pugui ser ordenat prevere o diaca. 

La irradiació que sempre han tingut els monestirs, tant a Orient com a Occident, es traduí a l’època feudal en grans possessions i en promoció cultural. A les activitats agrícoles i docents s’afegiren a redós del monestir activitats evangelitzadores. Les diverses persones vinculades als monestirs han fet que al llarg dels segles l’estricta família monàstica s’eixamplés. Hi ha hagut –i encara n’hi ha algunes, poques– abadies anomenades territorials que estenen la seva cura d’ànimes a parròquies dels voltants. I és que ben aviat arreu la figura de l’abat mostrà trets de jurisdicció episcopal, i la litúrgia ho assimilà. La butlla de Benet XIII que al segle XV donà al priorat de Montserrat la independència respecte a Ripoll especifica que en endavant hi haurà al monestir “un abat amb mitra, bàcul i anell”. 

Tot plegat fa que hi hagi persones que erròniament confonguin els abats amb els bisbes o d’altres recelin que el superior d’una comunitat monàstica autònoma (que pot posseir cases dependents, com en el cas de Montserrat ho són El Miracle i Sant Miquel de Cuixà) tingui trets destacats diferents de la majoria de congregacions de vida consagrada. No, l’abat és sacramentalment un simple prevere. Històricament ni tan sols sempre era clergue. 

En el postconcili Vaticà II el monaquisme benedictí ha deixat de ser considerat canònicament congregació clerical i hi ha hagut assaigs de superiors no preveres (com en un temps, fora del món benedictí, ho han estat els nous moviments monàstics de Taizé i Bose, per exemple); no és rar actualment que hi hagi monjos doctes que prefereixin no rebre ordes sagrats. Però la legislació preveu per al món benedictí l’ordenació presbiteral del superior. Això ha donat, a França, casos litúrgicament curiosos quan ha estat elegit o postulat un abat no prevere. En algun lloc han optat per fer un dia l’ordenació presbiteral i uns dies després la benedicció abacial; en algun altre cas s’ha fet una ordenació presbiteral normal però després de la postcomunió l’elegit ha escoltat l’oració de benedicció i ha rebut el bàcul. 

Aquest estatus del superior monàstic porta a la reflexió de l’estatut eclesiològic del monestir. Si ens cenyim al Concili dels nostre temps, l’afirmació és contundent: la porció del poble de Déu en la qual i des de la qual existeix l’Església catòlica una i única és regida pel bisbe en un territori determinat. ¿Seria teològicament incorrecta la inscripció de l’altar major de Montserrat que diu en llatí “Sobre aquesta pedra... edificaré la meva Església de Montserrat”? Ho seria si donéssim als textos conciliars una interpretació episcopaliana estricta (com a vegades es fa discutiblement en eclesiologia). Però si el Vaticà II, que amb tant de detall va descriure la figura de l’Església particular entorn del bisbe, va designar la família com una ecclesiola, igualment hom pot comprendre que la figura de l’abat-pastor ha produït al llarg dels segles una certa visió del monestir com d’una Església en miniatura. 

Per això el monjo elegit abat no sols és instal·lat jurídicament, com se sol fer el mateix dia de l’elecció, sinó que rep per ministeri d’un bisbe o d’un altre abat l’anomenada “benedicció abacial”, celebració no inclosa en el Ritual de benediccions. Sobre això la història contemporània montserratina ens presenta dues anècdotes sucoses. 

Quan l’any 1961 s’oferí a l’arquebisbe-bisbe de Barcelona, el doctor Gregorio Modrego, la benedicció de l’electe abat Gabriel M. Brasó, respongué amb complaença: “La setmana passada vaig celebrar una consagració de verges a Sant Pere de les Puel·les; amb aquest benedicció abacial hauré oficiat tots els ritus del Pontifical Romà”. En efecte, aquell prelat aragonès havia conferit tots els ordes sagrats als nombrosos clergues de la postguerra i havia consagrat moltes esglésies i altars.

La benedicció de l’abat Cassià M. Just el 1966 representà l’estrena, amb fulls provisionals ciclostilats, del ritual postconciliar, fins aleshores molt calcat de la consagració episcopal. La cerimònia plagué tant als sacerdots diocesans presents que, en el dinar de germanor, auguraren que la reforma de la consagració episcopal s’assemblés a la benedicció d’un abat!

Sant Benet vol que el monestir “tingui de tot”. Però no l’aïlla de les comunitats eclesials que l’envolten. Precisament en descriure la institució de l’abat, esmenta que en el cas que es produeixin desordres en un monestir, hi intervingui “el bisbe de la diòcesi a la qual pertany, o dels abats o dels cristians veïns”. Per a aquests preveu que si aquests forasters negligeixen d’intervenir cometran un pecat, mentre que si estableixen “un administrador digne per a la casa de Déu, sàpiguen que n’han de rebre una bona recompensa si ho fan amb intenció i per zel de Déu”.

El sentit, doncs, de la participació de creients veïns en una benedicció abacial és signe d’una coresponsabilitat de les comunitats cristianes que tenen dret a rebre la irradiació d’un monestir que cerqui Déu de debò.

Bernabé Dalmau és monjo de Montserrat