Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Enllaços relacionats

(Josep Gordi –CR) En moltes ocasions la bellesa apareix i ens colpeja dins de l’ànima. Posem per cas que tot passejant ens embadalim amb el moviment d’una fulla senzilla de faig, pollancre, roure... que es desplaça lànguidament per un rec, si arribem davant d’un plàcid i recòndit estanyol i ens fixem amb un grup d’ànecs coll verd que es desplacen airosament i en un ordre perfecte per damunt d’una aigua coberta de llenties d’aigua que li atorga una verdor densa o, si en aixecar la mirada sentim el cant d’un gaig remorós dalt d’un arbre... Tot el que us dic i molt més!, ens passa si escollim passejar un bell dia tardoral o hivernal pels camins de la Moixina. Una nova descoberta dins la col·lecció d'articles sobre santuaris naturals que publiquem a Catalunya Religió.

I si pensem per quins motius les nostres passes decidides ens porten a passejar-nos-hi, sigui quina sigui l’estació en la qual ens trobem immersos, per què en qualsevol estació escollir una passejada per la Moixina és una elecció encertada i plaent podem trobar diversitat de respostes però, centrem-nos en un parell. La primera en la qual podem aturar-nos és que som davant d’un espai molt especial, alguns estudiosos l’anomenen “la catedral del paisatgisme olotí”. Entre aquests aiguamoixos, recs, roures pènols i surgències, un munt de pintors han plantat el seu cavallet des de finals del segle XIX. Els més coneguts van ser els germans Vayreda, Marià i Joaquim, i Josep Berga i Boix els quals van atorgar protagonisme al paisatge rural i el van convertir en un espai idíl·lic, en una arcàdia on els grans arbres viuen en perfecta sintonia i equilibri amb les aigües i la pagesia. La segona és que vaig ser convidat per en Miquel Macias, geògraf i gran naturalista, que em va presentar “in situ” el seu darrer llibre, La Moixina. Una geografia emocional.

No puc evitar de qualificar en Miquel de franciscà ja que és capaç de saludar les muntanyes quan diu: “Hola Puigsacalm, soc en Miquel”, de jugar o interpretar les converses o estats d’ànims dels ocells amb qui es troba pel camí, de singularitzar arbres, arbusts, plantes... El llibre que va mostrar-me és fruit de l’experiència personal, de passejar pel mateix recorregut al llarg de cinquanta-dues setmanes, és a dir, de veure passar, acompanyades de la seva mirada atenta i perceptiva, totes les estacions per, posteriorment, convertir en text les seves impressions, les quals sorgeixen del fet de posar en joc tots els sentits, així com la intuïció, la sensibilitat i l’emoció.

Com ell mateix diu: “La ciència no arriba a explicar-nos tota la Moixina... el ball de la llum i el color de la Moixina s’escapa de qualsevol intent reduccionista... La vertadera Moixina és una impressió de conjunt, una simfonia capaç de transformar i remoure el nostre interior”.

Convidem el lector a apropar-s’hi a passejar-hi. Iniciarem la nostra caminada a l’ermita de la Salut. Per arribar-hi cal desplaçar-nos fins a Olot, agafar l’avinguda o vial Sant Jordi que fa la circumval·lació a la ciutat i estar atents a les indicacions per prendre la carretera de la Moixina. Un cop hi siguem, continuarem fins l’aparcament del restaurant “Moixina”. Des d’aquest punt, tornarem a peu per on hem vingut fins passat el Masdavall que és el primer mas que trobarem a mà dreta i, un cop passat, prendrem un corriol que ens portarà a la blanca Ermita de la Salut. Aquí comença el nostra recorregut.

Es tracta d’un trajecte breu. Per tant, és recomanable caminar amb molta calma per tal de gaudir de cada passa i, evidentment, ens aturarem allà on ho desitgem. Els elements essencials que caracteritzen l’espai per on ens mourem són: l’aigua, que apareix a les surgències i es mou bé pels recs o resta en calma en els aiguamoixos i estanyols; els arbres, que presenten una gran varietat d’alçades, formes i hàbitats. Quan l’aigua és molt propera ens apareixen els pollancres, els plàtans d’ombra, els salzes i els freixes i quan ens n’apartem, creixen els faigs i els majestuosos roures pènols. I per les capçades dels arbres o pels recs i estanys gaudirem de la presència d’un gran nombre d’ocells. El darrer element d’aquest paratge és el substrat volcànic que en ocasions ens ofereix formes molts curioses, com els tossals, que són petits i suaus promontoris de roques volcàniques que l’agricultura no ha pogut domesticar i on creixen els més antics i alts roures pènols.

Des de l’ermita de la Salut, creuarem el rec de les fonts i pel bell mig d’una petita plantació de faigs resseguirem el rec, aigües amunt.

En funció de l’època de l’any gaudirem de l’ombra dels arbres o de la seva nuesa. Assenyalar que l’hivern és també un bon moment per gaudir d’aquest espai: la pau hi regna mentre la natura treballa silenciosament per oferir-nos, ben aviat, el bell espectacle primaveral.

Tot el recorregut que us proposem va paral·lel al rec. Més endavant gaudirem de zones d’aiguamoixos, és a dir, d’espais arbrats que, segons l’època de l’any, estan coberts d’aigua i que són l’hàbitat d’una gran varietat de plantes i de joc de reflexos. En un cert moment ens toparem amb els estanys del Camp d’en Broc, que en aquesta recent visita tardoral es trobaven recoberts d’una bella catifa de llenties d’aigua. En Miquel ens va explicar que ens fixéssim en el moviment d’un conjunt d’ànecs coll verd que obrien un canalet al seu pas que trencava la capa verda i lluent de les llenties que amagades sota seu al seu pas.

Després de gaudir de l’estany i dels ànecs vam continuar resseguint el rec fins arribar a una carretera que de la Moixina es dirigeix cap Sant Cristòfol Les Fonts. Al cap d’uns tres-cents metres ens aparegué un corriol que s’enfila cap a la Costa de Pujou, que és el nom de la muntanya, dins de la qual hi ha un antic camp de conreu abandonat situat a una certa alçada que ens permeté gaudir d’una magnífica panoràmica sobre el paratge. En aquell indret, vam començar la següent conversa amb en Miquel:

Al llarg de la nostra passejada m’ha sorprès que qualifiquessis el paratge de la Moixina com un santuari per a la gent d’Olot

Les persones d’Olot se l’han fet seu a partir del seu ús que es remunta a moltes dècades. Si l’hi posem un punt de partida, seria quan els pintors de l’anomenada “Escola d’Olot”, com els ja esmentats Vayreda o Berga i Boix, comencen a muntar el seu cavallet entre els arbres i els aiguamoixos. A partir d’aquí, on conflueix el substrat volcànic, els boscos i els recs, es crea un espai mític que atrau als habitants dels voltants.

Tu l’has volgut experimentar a partir de passejar-hi en silenci i solitud al llarg de tot un any. Quin aprenentatge personal n’has tret?

Certament, la clau és caminar en silenci, però també estar obert al que l’espai et va dient. Per tant, era un exercici d’escoltar amb la màxima profunditat per sentir el batec d’aquesta terra. Si ets capaç de fer aquest exercici amb continuïtat, la veritat és que pots anar molt enllà, és a dir, sentir-te unit o en comunió amb tot el que t’envolta. Pensa que el fet d’acostar-te a arbres centenaris i gaudir de les seves magnituds, de sentir i escoltar el cant dels molts ocells que salten de branca en branca o es mouen per l’aigua... fa que et sentis un més. Per tant, el meu llibre és una invitació a aprofundir en aquesta experiència.

No et fa cap angúnia emprar les paraules temple, santuari, sagrat...

No. No oblidem que els veritables temples són els naturals, on podies experimentar el fet d’ anar més enllà de tu mateix. Quan les persones han perdut la connexió ancestral amb la natura és quan han necessitat aixecar altres temples per recordar que hi ha quelcom més enllà de nosaltres mateixos.

Per tant, tu has establert un vincle espiritual amb la Moixina a partir de les teves repetides passejades?

Sí. El silenci i la solitud et permeten no només gaudir del que t’envolta sinó sortir de tu mateix, és a dir, de la clofolla dins la qual estem tancats a la qual hem ens ha conduït l’antropocentrisme i la tecnocràcia. En llocs, com la Moixina, sobretot en moments de calma com ho són les primeres hores matinals, és més fàcil fer aquest pas de sortir de tu mateix.

La Moixina possibilita viure amb senzillesa la comunió amb l’entorn i sentir-vos un més dins la família de la natura.