La misericòrdia, l'habitatge, o la classe de religió, els temes de les cartes dominicals dels bisbes

(GIEC) Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de l’evangeli de la misericòrdia, així com de Moisès, de l’escalf de la llar, de Santuaris, del creixement de l’Església, de la classe de religió, de les confraries i les germandats i de les primeres passes que s’han dut a terme a la diòcesi de Solsona en relació als abusos a menors. Tres de les cartes dominicals parlen de l’evangeli de la misericòrdia.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, diu que l’evangeli del cinquè diumenge de quaresma “ens ofereix una nova oportunitat per reflexionar sobre la manera com Jesús tracta les persones”. Diu que la intenció dels escribes i els fariseus “és posar-lo a prova, fer que cometi un error greu, i per això li demanen que jutgi aquesta dona pecadora bo i recordant-li que la Llei de Moisès preveia la lapidació per al qui cometi aquesta falta” i que “el que pretenen és comprometre i acusar Jesús, i així acabar amb ell”. I recorda que la reacció de Jesús és inclinar-se i posar-se a escriure “amb el dit a terra, amb un gest carregat de misteri”, així com incorporar-se i respondre “amb una sentència del tot inesperada i desconcertant per a ells: “Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres””. Recorda també que Jesús no condemna la dona pel seu pecat, “sinó que la introdueix en una vida nova: “Tampoc jo no et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més””. Diu que la mirada de Jesús “és la mirada de l’amor incondicional que es fixa en la persona més enllà dels seus valors o mèrits, o dels seus pecats, una mirada gratuïta d’amor etern que es manté sempre fidel”. Finalment, diu que “demanem al Senyor que ens ensenyi a mirar les persones com Ell les mira, que ens ensenyi a no jutjar el proïsme, a no condemnar els altres; que ens ajudi a no transigir amb el pecat, però a ser comprensius amb les persones, perquè també nosaltres som pecadors davant Déu” i ens convida a no tenir por de “la nova vida que Crist ens ofereix”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “l’episodi de la dona adúltera portada davant Jesús, per posar-lo a prova en la seva fidelitat a l’aplicació de la Llei, és de gran profunditat” i que “en el nostre camí quaresmal aquest text ens pot ajudar a avançar vers la meta proposada: viure més i més la nostra identitat profunda de fills de Déu”. Afirma que l’adulteri “és un pecat que ofèn Déu i la santedat i justícia del matrimoni” i que “els defensors de la Llei i de la seva aplicació demanen a Jesús què opina de fer realitat en ella la pena màxima: la mort per lapidació”. Destaca que “Jesús els porta més enllà d’aquest cas i els deixa a la porta del cor de cada un d’ells” amb unes paraules “que continuen tenint força per a tota persona. Perquè la realitat del pecat ens afecta a tots”. Diu que “per a poder entendre el nostre cor i el dels altres, hem de ser conscients que el pecat ens sotja, per a fer-nos caure”, que “veure en l’altre el seu pecat i no adonar-nos del nostre, és profunda ceguesa en el nostre cor” i que “solament la Paraula de Jesús ens pot il·luminar”. Recorda que “Jesús, rostre de la misericòrdia del Pare, mira als ulls a la que està en la misèria del pecat, dient: On són? Ningú no t’ha condemnat?” i que “la misericòrdia es vessa en el cor d’aquella dona” amb “paraules de perdó que fan possible un nou inici en la seva vida, amb un nou impuls i una nova oportunitat”. Finalment, ens pregunta si “deixarem passar l’oportunitat de conversió que ens ofereix la Quaresma”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, recorda la narració de l’evangeli d’aquest diumenge i diu que és Jesús mateix qui ens suggereix la pregunta “qui pot tirar la primera pedra?”. Ens fa adonar que Jesús no diu a la dona “que ha fet bé, sinó que esmeni la seva vida”, que “actua amb misericòrdia” i així “proclama la Bona Nova, l’Evangeli de la salvació”. Diu que “nosaltres, si som sincers, tenim molta facilitat per «acusar», per convertir-nos en jutges implacables dels altres” i que “potser els cristians també pensem o manifestem aquestes acusacions davant Jesús demanant justícia contra els qui ens han fet algun mal o demanant condemna per als qui considerem dolents o pecadors”. Apunta que “aleshores ens cal escoltar també Jesús, que ens recorda: «Si ets lliure de pecat, tira la primera pedra»”. Afirma que “si algú pensa que pot tirar la primera pedra és que no és conscient de la seva pròpia imperfecció, i és el menys indicat per jutjar els altres”, així com que “ens cal recordar i agrair la misericòrdia que el Senyor tantes vegades ha tingut i té amb nosaltres”. Diu que “no podem qualificar el mal, el pecat, com a fet positiu, però és veritat que podem demanar la capacitat de perdonar i d’exercir misericòrdia” i que “caldrà comptar amb la justícia humana quan sigui necessari i s’escaigui, i no només com un dret sinó com un deure”. Finalment, destaca que “la narració és una invitació a reconèixer en aquest temps de Quaresma el nostre pecat, per demanar-ne perdó mitjançant el sagrament de la penitència, i per escoltar de part del Senyor: «Ves i no pequis més»”.

L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, parla de Moisès, “protagonista principal de l’Èxode, segon llibre de la Bíblia després del Gènesi”, “patriarca cridat per Déu a alliberar els hebreus de les mans del faraó d’Egipte i conduir-los, a través d’un èxode de quaranta anys pel desert, fins a la terra promesa”. Diu que hi ha alguns trets en Moisès “que poden inspirar la nostra conducta”, com ara que “se sent responsable del seu poble sofrent”, fet que ens convida a “sentir-nos interpel·lats pels que pateixen al nostre costat, sigui per injustícies, per una situació de pobresa, malaltia o soledat”; es deixa guiar per Déu, “qui ha de marcar el full de ruta de la nostra vida”, i és model de pregària, ja que “davant el Senyor es mostra humil i sincer, li parla amb respecte i una confiança que commou”, encara que també es mostra espantat davant l’encàrrec que Déu li dona. Finalment, afirma que també ens pot passar a nosaltres el fet de “sentir que Déu ens crida i demanar-li: digueu-ho a un altre” i que “Moisès parla a Déu amb una confiança d’amic, però se sotmet a la seva voluntat sabent que quan algú és elegit per a una missió, Déu li dona les gràcies necessàries per exercir-la”.

El cardenal Joan Josep Omella, després d’oferir-nos dos testimonis, “extrets de l’informe anual «La llar és la clau» de Càritas Diocesana de Barcelona”, que són “només dos exemples de persones que malviuen en habitatges que no podem considerar una llar”, ens recorda que la llar “ens dona escalfor, és un lloc on ens sentim segurs, on podem edificar-nos com a persones i desenvolupar el nostre projecte familiar” i que “és gràcies a la llar que podem arrelar-nos al nostre entorn, a la nostra comunitat i a la societat”. Es pregunta com pot ser que hi hagi persones a la nostra societat que no puguin tenir una llar digna i ens recorda que “molt a prop tenim germans que viuen amuntegats en habitacions rellogades, exposats que els facin fora d’un dia per l’altre sense cap motiu, persones que viuen en infrahabitatges” i que “gaudir d’un habitatge digne i adequat és un dret que recull l’article 25 de la Declaració Universal de Drets Humans i també l’article 47 de la Constitució Espanyola”. Així mateix, diu que “tenir una llar és fonamental, és la porta per accedir a l’educació, la sanitat o la ciutadania” i es dirigeix als polítics per demanar-los que no s’oblidin d’aquest tema. Finalment, ens demana que “fem que, entre tots, aquest problema no quedi a l’ombra” i que “avancem junts cap a una comunitat més fraterna i més solidària”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, reflexiona, ja propera la Setmana Santa, sobre “el valor dels Santuaris en la nostra vida de fe, i especialment com a llocs on podem experimentar la misericòrdia de Déu envers nosaltres, tan febles i pecadors, tan necessitats de l’ajuda celestial”. Demana que “tinguem presents els grans santuaris del món i la seva atracció” “i els santuaris de la Diòcesi: Núria, patrona del Bisbat; Meritxell, patrona d’Andorra; el Sant Crist de Balaguer. I els més locals, també molt estimats i visitats”. Recorda que el papa Francesc en un discurs recent adreçat als participants del 1r Encontre Internacional de Rectors i Treballadors dels Santuaris, “ha subratllat com els santuaris són un lloc privilegiat d’acolliment, de pregària i de misericòrdia”. Diu que “són importants els Santuaris en el món contemporani perquè són un lloc de refugi i oasi enmig dels tràfecs de la vida, i moltes persones s’hi atansen per viure la seva fe i la seva devoció, però també per poder trobar consell, perdó, misericòrdia i bellesa inspirada en la fe”. Demana que acollim aquest missatge del papa Francesc “en la nostra Quaresma i Setmana Santa” i que visitem algun Santuari i ens obrim “a la misericòrdia que el Pare celestial ens vol donar”. Finalment, afirma que el Papa diu que “ningú en els nostres Santuaris no s’ha de sentir com un estrany” i “recomana celebrar-hi el sagrament de la Reconciliació”, i que els fidels hi puguin trobar “sacerdots ben formats, sants, compassius” i “llocs on s’ajudi a viure les obres de misericòrdia".

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “és ja un clàssic de la història de la teologia i l'espiritualitat cristiana afirmar que un no avança, no creix, només amb desprendre’s (buidar-se) de coses "dolentes"” i que “sempre hi ha hagut una certa tensió entre els que defensaven l'ascesi com a contrapunt, en contrast amb l'opulència de riqueses i honors, i els que defensaven la via més mística”. Es pregunta “quin sentit té el despreniment (el buidament) si no és per estimar més” i “com seria possible estimar i gaudir de l'amistat, si un no s'ha desprès abans en pobresa i humilitat”. Afirma que “el creixement real exigeix progressar en l'amor”, així com que “alguns identifiquen el creixement de l'Església amb l'augment estadístic de nombre de fidels” mentre que “per a altres, l'Església creix quan té més rellevància social, quan és més capaç de transformar el món, promoure iniciatives i institucions a favor dels necessitats o de la cultura en general”. Reconeix que “aquests criteris podrien ser indicis de creixement de l'Església, però també poden ser un miratge, un falsejament del veritable avanç” i destaca que “hem de discernir el creixement de l'Església únicament a partir del que ella és” i que “l'Església no es pot entendre si no és en la seva relació amb Crist”, que “determina absolutament la seva identitat i el seu creixement”. Diu que “l'Església és presència històrica, concreta, visible de Crist viu (Paraula, sagraments, vida comunitària”, “però també és diferent de Crist. És la seva Esposa”. Finalment, remarca que “l’Església creix quan és més transparent a la presència viva i històrica de Crist i quan més i millor l'estima”, és a dir, “quan viu de la seva misericòrdia i l’ofereix al món”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda als pares que durant aquest mes han de prendre “decisions importants pel que respecta a l’educació dels fills, ja que és el moment de la preinscripció per al proper curs escolar” i han d’elegir el centre per a la seva formació i si volen que participin o no en la classe de religió catòlica. Diu que “estem davant un deure moral dels pares i també d’un dret que l’Estat ha de respectar” i que “per poder exercir el seu dret, els pares han de tindre la possibilitat d’escollir per als seus fills l’ensenyament de la religió a l’escola”. Afirma que “sense aquesta matèria els alumnes estan privats d’un element fonamental per a la formació, que ajuda a aconseguir una harmonia vital entre fe i cultura” i recorda que “l’ensenyament escolar de la religió és diferent i complementari a la catequesi de la parròquia”. Diu que “malauradament vivim situacions d’inversió ètica en l’escola per certes ideologies, que afecten a la moralitat de les persones i es volen imposar a tots faltant sovint al respecte al dret a la llibertat religiosa”, així com que “es pretén treure a l’escola una part important de la missió que aquesta té”: “formar també en valors segons una determinada concepció de la persona” i que “per això, la presència de l’església en el món de l’educació és avui tan necessària com en altres moments de la història, si volem garantir la pervivència d’una cultura cristiana i d’uns valors que dignifiquen a la persona”. Finalment, diu que “les escoles catòliques volen ser un referent de qualitat i equitat, en permanent recerca de la veritat i innovant per assolir un millor aprenentatge, cercant la personalització i l’adaptació a cada alumne”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que li consta que “a molts de vosaltres, entre les festes populars dels nostres pobles i ciutats, us agrada que els actes públics de la Setmana Santa siguin solemnes, ben organitzats i de nombrosos membres”, que “és valuós i digne d’agraïment la feina dels responsables i membres de les agrupacions de Setmana Santa per mantenir la festa al carrer” i que “és un bon motiu per fer públic el testimoni de la pròpia fe”. Afirma que “un objectiu que compartim és el recolzament, la formació i l’ajuda mútua perquè el compromís amb la fe reporti satisfacció, alegria i orgull de formar part de la comunitat de Jesús, de la pròpia Església” i que “tots estem atents en aquests dies dels diferents aspectes de la festa pasqual”, “tots ens sentim amb una especial vinculació perquè perseguim el mateix fi, seguir a Jesucrist, i romandre en l’Església que acompanya i orienta els nostres passos”. Demana a tots “que amplieu les llistes de les confraries i germandats de la nostra ciutat” i que “participeu de les seves preocupacions i feines com un encàrrec més del vostre compromís eclesial”. Recorda que “tot cristià ha de tendir a viure la fe en comunitat; ha de buscar als altres perquè l’ajudin, el reforcin en les seves conviccions i li facilitin el compromís solidari”. Finalment, diu que les confraries i germandats ens esperen i estan obertes per rebre amb gust la nostra participació i que “a tots ens demanen ajuda per a ser més. I per ser millors”.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, continua parlant de les primeres passes que s’han fet en relació amb els possibles abusos sexuals a menors a la diòcesi de Solsona. Diu que “no només ens hem de preocupar de les víctimes del passat, també volem protegir els infants i els adolescents d’avui” i que per això “estem preparant un pla de formació per a tots els agents pastorals”: els responsables dels catesplais i de les catecolònies, els sacerdots i els laics. Aposta per la formació “perquè la millor prevenció davant del risc d’abús és que tots els membres actius de la pastoral visquem una afectivitat equilibrada i madura”. Afirma que “aquest pla de formació forma part d’un projecte de prevenció i protecció dels menors i adults vulnerables que ha d’incloure, a més, la definició i aprovació: d’un codi de conducta, d’un protocol de prevenció i protecció i d’uns indicadors de detecció”. Diu que “hem de fer un treball de sensibilització de tota la comunitat cristiana sobre el greu problema dels abusos i la necessitat d’obrir els ulls i preparar-nos per a actuar desemmascarant i guarint”. Vol que la diòcesi de Solsona “sigui un espai segur, sigui un lloc on el qui pateix abús pugui arribar a revelar el seu sofriment, pugui denunciar i ser acompanyat en un procés de guarició” i vol també que “les nostres comunitats parroquials estiguin formades per deixebles madurs i sans, capaços de fer reals els gestos de Jesús que abraçava els infants, els imposava les mans i els beneïa”. Finalment, demana que “tant de bo, purificada la nostra memòria, garantida la nostra salut afectivo-sexual, puguem acollir els infants, especialment aquells que han estat abusats”.