(Josep Gordi –CR) Per arribar al santuari del Miracle, que és un conjunt de llocs sants situat a la comarca del Solsonès, la millor opció és prendre la carretera BV-3001, que comença a Cardona i que ens portarà al santuari per un paisatge de masies, boscos i camps de secà. Si venim de ponent, cal prendre la C-75 en direcció Solsona i a uns vuit quilòmetres abans d’arribar a la capital del Solsonès ens desviarem a la dreta per la LV-3002 i a uns pocs quilòmetres trobarem la cruïlla per arribar al Miracle. Aquesta descoberta forma part de la col·lecció d’articles sobre santuaris naturals.
A l’entrada del santuari ens espera la Mercè Solé que forma part dels Amics del Miracle, i que té una llarga relació amb aquest espai. Li preguntem si recorda quan va conèixer el Miracle. “La primera vegada que vaig prendre part en una activitat del Miracle va ser en un curs de ‘Fotografia i espiritualitat’, un curs breu, poc tècnic, però que em va aportar dues coses: aprendre a mirar l’espai i aprendre a obrir l’esperit per captar-ne alguna cosa més enllà de la bellesa del paisatge, que és molta”. Solé explica que aquell tastet de la fotografia la va portar a inscriure’s en el curs ‘Natura & Espiritualitat’. “Em va ajudar a anar més a fons en allò que havia après en el de fotografia”. A partir d’aquí, diu: “Vaig redescobrir alguns espais a l’entorn del Santuari, inspiradors una vegada i una altra. No en va han estat considerats des de temps immemorials espais sagrats, que evoquen la transcendència”.
El curs Natura i Espiritualitat té una sessió per cada estació de l’any. Aquesta experiència li ha fet viure millor la natura? “Els entorns del Miracle permeten observar molt bé el trànsit de les diverses estacions en els arbres, les temperatures –immisericordes a l’hivern–, els colors; et posa a l’abast la nit estelada, la nitidesa de l’horitzó, que encara destaca més enmig de la boirada baixa d’estiu i d’hivern”, explica. Però també assegura que “la natura del Miracle té la gràcia que és una natura cultivada, treballada pels pagesos; això fa especialment visible el cicle de la sembra, del creixement amagat sota la terra glaçada a l’hivern, de l’esclat exuberant de la verdor, dels fruits i de la sega, i del despullament previ a l’hivern i de la mort”.
Aquesta treball d’observació li ha servit per prendre consciència. “Connectar amb tot plegat et fa més conscient de la dissociació que vivim bona part de la humanitat entre el fet que nosaltres mateixos som natura i, per tant, compartim la seva bellesa, la seva fragilitat i els seus cicles, inclosa la mort, i el fet que tenim poder suficient per transformar aquesta natura fins al punt de tornar-la irrecognoscible i de posar-la tant en perill que hi arrisquem la supervivència”. Mercè Solé té un record especial del “paper sempre humil i amatent d’en Ramon Ribera”, coordinador d’aquests cursos, junt amb Vicenç Santamaria, també monjo de Montserrat, i Josep Maria Mallarach, consultor ambiental.
Al costat de Ramon Ribera és fàcil haver compartit les pregàries de laudes o vespres al santuari del Miracle, eucaristies sentint el sol a la cara al tenir com altar el roc de la Mare de Déu, benediccions dels quatre termes des de la masia de sant Diumenge, caminades contemplatives pels entorns del santuari, passejades tranquil·les a la recerca d’orquídies o per gaudir de la monumentalitat d’algunes pinasses del Solsonès.
Després d’aquesta primera conversa vam desplaçar-nos fins la bassa Dòria, davant mateix del Santuari per parlar dels orígens d’aquest santuari. Per entendre tot el que ens envolta, cal remuntar-nos al 3 d’agost del 1458. Aquell dia, segons consta en unes actes notarials, la mestressa de la masia de la Cirosa guardava el ramat amb els seus dos fills al Prat de Bassadòria. De cop i volta un d’aquests infants va tenir un gran ensurt al trobar-se amb l’aparició d’un bell infant, agenollat, amb les mans juntes envers el cel i cobert amb una manta vermella. El nen al veure l’aparició va fugir corrent cap a la seva mare i li va explicar tot el que havia vist. Al cap d’una estona l’altre germà va anar a cercar una ovella esgarriada. De sobte es va trobar davant d’una petita nena que tenia els mateixos trets que l’anterior aparició. El germà es va fixar que tenia els cabells llargs i rossos i la va veure agenollada vora d’un ginebró i va escoltar, clarament, les seves paraules que demanaven al poble que fes processons devotament. Uns dies més tard, el metge de sant Just d’Ardèvol es va quedar clavat davant d’un ginebró per una força invisible i va sentir una veu que li deia que anés a la Cirosa que hi havia un infant malalt que li diria unes paraules de l’aparició que havia vist. Al cap de dos dies el nen moria de pesta a l’edat de deu anys. Aquí naixia la veneració cap a la Mare de Déu del Miracle.
Per aquest motiu, començarem la nostra passejada davant de la creu commemorativa que se situa a un dels costats de la plaça del santuari. La creu s’aixeca al lloc on havien existit dos ginebrons, des d’on un dels dos infants va veure l’aparició. Per tant, el ginebró, que pot prendre forma arbòria i arribar als 10 metres, va protegir o aixoplugar els dos pastorets.
Abans d’iniciar la passejada, podem visitar l’església i apropar-nos a contemplar la talla de la Mare de Déu del Miracle que hi ha sobre el gran retaule barroc. Ens adonarem que la imatge de la verge amb el nen està protegida per un arbre. Quina espècie podia ser? Segons el professor d’Història de l’Art de la Universitat de Girona Joan Bosch, i d’acord amb la documentació notarial existent, que recull tots els detalls de l’aparició de la Verge als pastorets, podia afirmar que la Verge s’aparegué damunt d’un ginebró. Per tant, de nou ens apareix el ginebró, abans protegint els pastorets i, ara, al voltant de la Verge.
Continuarem a peu fins l’anomenada Capella de la Desaparició, situada a sota mateix de la rotonda d’entrada al santuari. Rep aquest nom perquè se situa en el lloc on un dels pastorets va veure desaparèixer la Verge. Cal precisar que la desaparició va tenir lloc entremig d’unes roques que hi havia al costat de l’alzinar Dòria. Fixem-nos com les alzines apareixen com una fita clara del territori. Penseu que, al segle xv, els bosquets havien de ser molt minsos enmig d’un territori eminentment agrícola i ramader.
Preguntem a Mercè Solé què li sembla aquest recorregut entre la bassa Dòria i la capella de la desaparició. “És molt curiós aquest trànsit entre l’aigua i els arbres. L’aigua és un espai d’encontre, un espai que dona vida, un espai que purifica, un espai on, de vegades, la cultura popular hi ha fet habitar dones misterioses, facilita aquest Miracle d’obertura a la transcendència i de trobada amb la Mare de Déu. Avui la Bassa és un gran cercle, tot just davant del Santuari, amb una acústica singular i uns peixos que, en el més cru del cru hivern, queden atrapats sota el gel. Però el monument més solemne no és en l’espai de l’aparició de Maria, sinó en el de la seva Desaparició. La minúscula capella de la Desaparició és a uns centenars de metres de la Bassa Dòria. En un espai que suggereix molta més intimitat, potser perquè queda arrecerat pels arbres que hi condueixen, resseguint un viacrucis. És un bon espai per celebrar i per parlar sense pressa, perquè afavoreix el cercle de companys asseguts dins o fora de la capelleta i l’intercanvi reposat de mirades i de somriures. Per gaudir d’un prudent foc de camp en la nit freda on la comunicació i l’acollida mútua són fàcils”.
Actualment, a l’entrada del camí que porta cap a la capella hi ha dos esplèndids roures martinencs que són dignes d’admiració. Per tant, abans o després de visitar la capella, atureu-nos una estona a observar el tronc i la capçada d’aquests dos arbres monumentals i que són testimoni del pas del temps. Sota aquests roure hi ha un parell de bancs. Ens hi asseurem i recordarem el que va passar l’estiu del 1998 quan un gran incendi va cremar 24.000 hectàrees de la Catalunya Central. Aquesta enorme pertorbació ha canviat el paisatge forestal d’aquesta terra que abans estava dominat per la pinassa i ara l’arbre més abundant és el roure de fulla petita. Quan ens enfilem cap la capella de sant Gabriel ens adonarem de la gran quantitat de roures que tenen una edat semblant ja que van rebrotar o germinar després del foc. Cal tenir present que les flames van arribar al costat mateix dels roures i van envoltar el santuari. Jordi Castanyer, monjo de la petita comunitat benedictina del Miracle, explica que en aquelles hores van sentir “pànic, per la proximitat del foc ja que el teníem per totes bandes i era com un monstre que no podies dominar”.
Un cop hem gaudit de la capella i dels roures i el paisatge que l’envolta, retornarem a la rotonda i ens enfilarem per un còmode camí que hi ha a mà esquerra de la carretera d’entrada al santuari, que ens portarà fins a uns dipòsits d’aigua. Des d’aquest indret seguirem turó amunt fins a l’ermita de Sant Gabriel. Si està oberta, entrem-hi. S’hi pot meditar tranquil·lament una bona estona gràcies a l’harmonia de l’espai. Des de dalt de la capella de Sant Gabriel ens deixarem encantar per l’esplèndida panoràmica sobre l’altiplà del Solsonès, format per un mosaic de masies, camps i boscos. Aquí sembla que el temps s’hagi aturat. Mirant cap al nord, observarem les serres prepirinenques amb el Pirineu al fons de tot.
Mercè Solé concideix amb què aquest és un dels espais més suggerents i meravellosos del Miracle. “A l’immens retaule barroc del Santuari del Miracle, encapçalat per Sant Martí, compta en els seus laterals, pintats a la paret, amb els arcàngels Miquel i Rafael. El tercer arcàngel, Gabriel, és, des d’abans de la construcció del retaule, sense descans, fent la seva feina de missatger de l’Evangeli: fora de les parets eclesials, prop de la gent, a deu minuts del santuari, dalt d’un petit turó. Aquesta és una petita ermita petita enclavada, del segle XV, davant per davant, a uns pocs quilòmetres de distància, del santuari de Pinós, el centre geogràfic de Catalunya. La vista circular que s’hi pot contemplar és espectacular. És un bon punt per observar també els efectes del molt devastador incendi de la Catalunya central el 1998 i la recuperació del bosc, transformat i divers”.
I continua: “Sant Gabriel és també l’espai principal de silenci quan des de la Casa d’Espiritualitat del Miracle s’organitza alguna activitat. Els estadants ja estan acostumats a pujar-hi sovint a les fosques. L’espai interior permet seure a meditar en silenci i amb l’única llum de les espelmes, les parets gruixudes i l’estora conserven el caliu. Els sentits s’aguditzen. La mirada s’eixampla a l’interior tal i com, en pujar, s’ha obert a l’exterior. El silenci sempre és silenci, però diria que a Sant Gabriel és especialment comunió amb la natura. El potent missatge de l’arcàngel no necessita gaire paraules. Aquesta mateixa harmonia i obertura és la que fa que Sant Gabriel sigui també un bon punt de partida per a caminades contemplatives, a poc a poc i en silenci, de vegades amb la vista resseguint la sortida del sol i amb l’oïda atenta a la piuladissa concertada amb el moviment solar dels ocells”.
Tot seguit, seguirem tossal amunt fins a arribar a dalt del turó de Sant Gabriel. Des d’aquest indret, si el temps acompanya, gaudirem també d’unes magnífiques vistes. A prop d’aquest indret hi havia l’anomenat Roc de la Mare de Déu, el qual, segons els arqueòlegs, és la llosa que cobria un sepulcre megalític. La posterior variació de la seva ubicació i l’existència d’una cavitat a sota seu han generat diferents llegendes relacionades amb la Mare de Déu. Som en el punt més alt de la nostra passejada i davant dels rocs que aguantaven l’estela anomenada el Roc de la Mare de Déu. “Certament, aquí hi havia un menhir immens, sostingut per dos pilars, actualment dipositat a la Casa Gran per a l’estudi que n’està fent el Museu Diocesà Comarcal de Solsona. Una absència que es fa notar i molt, perquè també aquesta pedra per si sola transmet una mena de sentit sagrat”, explica Solé. “En primer lloc perquè així va ser pensada i utilitzada pels nostres avantpassats a la comarca, encara que no sapiguem exactament el seu emplaçament, com era i de quins rituals va ser testimoni. I també perquè el Roc és ocasionalment altar des d’on es beneïa el terme i on de tant en tant se celebrava l’Eucaristia. I és que és en un mirador natural que s’obre cap a llevant i que permet observar la sortida del sol, tot un espectacle. Al sud-est, les inconfusibles crestes de Montserrat esdevenen una altra connexió amb l’espiritualitat. El sagrat, doncs, persisteix. Confiem que ben aviat el Museu compti amb els fons necessaris per tornar el roc a lloc. Mentrestant el buit que ens crea continua fent de catalitzador de benediccions i agraïts per tot allò que la llum i la terra ens aporten”.
Davallarem del turó per un corriol que trobarem a mà esquerra, que transcorre pel mig d’una jove roureda amb roures de fulla petita i que ens portarà a una carretera, on caldrà girar de nou cap a l’esquerra per retornar al santuari.
Recordem que aquesta passejada pels llocs sants i els arbre i paisatges dels entorns del santuari té l’objectiu d’afavorir la serena contemplació. Per tant, us recomanem que mireu de fer-la amb molta calma, en silenci i solitud, tot seguint l’essència de les pregàries a la Mare de Déu d’El Miracle, que resten reflectides en els goigs:
Maria de les nits estrellades i de sol clar,
ensenyeu-nos de mirar a través dels vostres ulls.Maria del cel blau i dels aires purs,
ensenyeu-nos l’amabilitat i la joia del donar.Maria dels boscos i les prades,
ensenyeu-nos de conviure en la pau.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.