(Glòria Barrete –CR) Vuit anys de recerca sobre una de les àrees menys estudiades de la història de la música catalana han donat com a resultat la tesi doctoral «L’orgueneria a Catalunya (1688-1803). Catalogació, descripció i estudi de documents contractuals», del professor d'orgue i clavicèmbal del Conservatori Professional i Municipal de Música de Lleida, Miquel González. Catalunya Religió ha entrevistat González per conèixer una mica més sobre un instrument sovint oblidat i menystingut i que en els darrers temps està recuperant el seu lloc en algunes esglésies.
La tesi se centra en l’estudi de l’orgueneria catalana entre 1688 i 1803 en base a la localització, transcripció, estudi i anàlisi dels documents contractuals establerts per les institucions eclesiàstiques amb l’objectiu de dur a terme la construcció de nous instruments, o bé d’adobar-los, afinar-los i mantenir-los en bon estat de funcionament. Estableix un inventari/catàleg tant dels orgueners –en alguns casos vertaderes nissagues familiars– que van treballar a Catalunya, com dels instruments obrats, i una anàlisi aprofundida de l’evolució dels orgues construïts durant el període estudiat, passant des de la ubicació de l’instrument dins l’espai arquitectònic, per l’anàlisi tímbric dels cossos de l’orgue i les seves registracions, fins a l’estudi de tot allò que configurava l’estructura mecànica dels instruments.
Per què aquesta tesi? Era necessari un tema com aquest?
Com a professional de l'orgue, des dels meus temps d'estudiant d'aquest instrument, sempre m'ha semblat necessari establir un compendi científic de dades que reflecteixin la evolució de l'orgue català.
A començaments de segle, ja tenim constància de petites referències d'orgues a diverses revistes musicals. Es resumien en pinzellades breus sobre un extens món musicològic en el que ningú s'atrevia a entrar d'una manera clara i rigorosa.
Al triar el meu tema de tesi vaig considerar que l'orgue tenia una història riquíssima, única davant de la resta d'instruments, que calia treure a la llum. Jo només he tractat el període que va des de 1688 fins a 1803, invitant a d'altres investigadors a intentar confeccionar la totalitat de la seva cronologia que va des del s.XII i XIII fins a la nostra època moderna.
La figura de l'orgue, és encara desconeguda a dia d'avui?
L'orgue, malauradament en els nostres temps, és un instrument molt poc valorat. Contràriament a èpoques anteriors, l'orgue tubular ha sofert una devaluació i un menyspreu injustificable, venint, fins i tot, des d'instàncies eclesials.
A casa nostra, primer amb la Guerra Civil i la gravíssima destrucció de patrimoni eclesial, i posteriorment el Concili Vaticà II que va introduir dins de les esglésies altres instruments no del tot litúrgics, han fet que l'orgue sigui –a molts llocs– com un element incòmode, fins i tot de rebuig, com anacrònic, car de mantenir i poc atractiu pels fidels.
Amb aquests ingredients, difícilment es pot oferir una pedagogia positiva d'aquest magnífic instrument. S'haurien d'intentar revitalitzar aquests amb l'ajut de professionals de l'instrument, i en el cas de restauracions, reunir i incorporar les diferents administracions territorials per a fer ressorgir aquests importants elements culturals i patrimonials.
Quin paper tenia l'orgue dins la litúrgia?
Un paper fonamental. No havia església o comunitat religiosa que no disposés d'un instrument (amb alguna excepció puntual) en constant funcionament. Podia estar en més o menys bon estat, ser gran o petit, però comptaven amb un o diversos exemplars per acompanyar els Oficis i la Litúrgia de les Hores.
Havia orgues per tot arreu. És una afirmació que actualment ens sorprèn per que avui en dia és al contrari. A Catalunya, després de la Guerra Civil, difícilment era possible gaudir d'un orgue. Posteriorment, es van construir diferents instruments. Però mai van arribar a substituir els que s'havien perdut. I a hores d'ara, no cal dir que encara hi ha nombrosíssimes esglésies que no en disposen.
En quins altres àmbits s'utilitzava?
Antigament s'utilitzaven petits orgues transportables en àmbits profans, però els instruments que coneixem fonamentalment pertanyien a àmbits religiosos.
Com creu vostè que s'hauria de recuperar aquest instrument?
Amb tres ingredients.
La primera, com a professional, concertista i docent, i com a organista litúrgic, crec que l'Església -en aquest cas la catalana- s'hauria de replantejar el tema musical absolutament de totes les diòcesis. Molts dels nostres preveres i altres responsables no veuen que la cultura i la música de qualitat són dos ingredients que poden complementar i atreure a la vida religiosa.
La segona, desterrar la proliferació d'instruments electrònics. Algunes comunitats han comprat aquest tipus d'instrument per causes econòmiques, totalment justificades. Però hem de tenir present que en l'actualitat es poden adquirir instruments tubulars totalment nous, obra dels nostres excel·lents orgueners afincats a Catalunya, o si la economia no és esplèndida, es poden adquirir instruments tubulars de segona mà (mitjançant l'assessorament d'un entès) que poden complir perfectament les expectatives. Al país existeixen diversos casos que han obtingut un excel·lent resultat.
La tercera, donar al·licient i revaloritzar a la figura de l'organista com a persona fonamental de la comunitat parroquial.
Quins orgues importants tenim a Catalunya?
És una mica difícil escriure en tan poc espai els instruments més emblemàtics de Catalunya. Sense ferir sensibilitats per absències, podríem parlar de Santa Maria de Montblanc, el Vendrell, el Santuari del Miracle a Riner, catedrals de Barcelona, Solsona, Urgell i Tarragona, Torredembarra, la Pobla de Cérvoles, Montbrió del Camp, Vielha, Granollers, Tremp, Bellpuig d'Urgell, Santa Maria de Badalona, Sant Esteve de Banyoles, Castelló d'Empúries, els Dolors de Vic, Cadaqués, Santa Maria de Mataró, la Selva del Camp, Puigcerdà, Sitges, Torroja del Priorat, Ulldemolins, Talarn, Sant Llorenç de Morunys, Santa Maria del Mar i Sant Sever de Barcelona, monestirs de Montserrat i Poblet, el del Palau de la Música Catalana i l'incomprensiblement destrossat de la sala oval del MNAC de Barcelona.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.