(Fundació Pere Tarrés) “No vaig viure la guerra, però de petita sempre hi havia un silenci a casa, mitges veritats. Tenim tendència a voler saber i acabes trobant respostes fora de casa”, explicava Roser Rojas, descendent d’un alcalde franquista que va ser responsable d’afusellaments i represàlies durant la dictadura. Roser Rojas va ser una de les participants a la sessió Audiències memorials: Trencant el silenci sobre la Guerra Civil i la dictadura franquista. Aquesta va ser la segona jornada del cicle Memòria, resiliència i superació de ressentiments de guerres i dictadures, que va tenir lloc ahir, a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – URL.
La trobada va comptar amb descendents d’opressors de la Guerra Civil i de la dictadura franquista, els quals van descobrir en edat adulta el passat familiar. “Jo no sabia res de la meva família, hi havia un silenci total. Un dia em van dir: “No remenis el teu passat o prendràs mal”, va relatar Jordi Pesarrodona, descendent d’un perpetrador del Comitè Revolucionari a la guerra civil espanyola. Emocionat mentre compartia el seu testimoni, Pesarrodona va explicar que al seu avi havia comès “molts assassinats” i que, com no va tenir l’oportunitat de parlar amb cap testimoni viu d’aquella època, no entenia com “algú pot entrar en la bogeria i ser capaç de fer aquestes coses. No sé si mai trobaré una resposta, però demano perdó en nom de la meva família”.
Descobrir el terrible passat familiar va servir, tant per Rojas com per Pesarrodona, per intentar no només guarir les seves ferides sinó també per mostrar el seu respecte a les víctimes i donar-los la possibilitat de tancar un capítol del seu passat. “Quan la història em va petar als morros, em vaig implicar i vaig pensar que tenia una responsabilitat amb les víctimes. Vaig fer el que creia que havia de fer”, va apuntar Rojas, que va assegurar que homenatjar els represaliats del seu avi va permetre a les famílies descansar i tancar el procés de dol. Una experiència compartida per Jordi Pesarrodona que també va destacar el camí personal que ha suposat participar a les Audiències memorials. “Ningú té la raó absoluta. Aprendre a escoltar és vital perquè l’altre sempre tindrà una raó”, va apuntar.
En aquest sentit, Mireia Vives, una de les facilitadores i impulsores de les Audiències memorials juntament amb Jordi Palou-Roverdos, director i membre del Patronat de la Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU, va destacar el caràcter reparador d’aquestes sessions. “Vam recollir nombrosos testimonis durant dos anys perquè poguessin explicar el seu passat. Això va suposar un temps d’escolta on es va permetre que tothom expliqués les seves vivències”, va explicar Vives que va posar de relleu la importància de canviar el discurs sobre aquests episodis de la història basats en els bàndols enfrontats i donar pas a una narrativa que escolti totes les veus, sense distinció ideològica. “Hem d’oblidar les etiquetes i tenir una visió inclusiva del conflicte” va dir Vives que va afegir que “les Audiències memorials han servit per reconèixer totes les víctimes, per reparar-les moralment i, sobretot, han suposat un mecanisme d’enfortiment de la democràcia i de generació de pau.”
Per la seva part, David Fernàndez, un altre dels facilitadors de les Audiències memorials i autor d’un documental sobre el tema, va destacar el poder catalitzador de documentar aquests testimonis perquè serveixen per “poder legitimar la fi del silenci”.
En aquesta línia, Esther Giménez-Salinas, directora de la Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull, va recordar que “encara hi ha molt silenci sobre la guerra”, una situació que es fa més difícil el procés de resolució perquè a les famílies coexisteixen els dos bàndols. “Totes les famílies tenen una història comú i compartida, l’única diferència és que algunes en van parlar més i d’altres menys. Aquí encara s’està madurant tot això perquè va haver-hi un parèntesi durant la dictadura”, va assegurar Giménez-Salinas.
Per últim, Palou-Loverdos, va posar de relleu la importància de recordar, dialogar i facilitar l’entesa entre totes les víctimes per tal de reparar el dany i impedir que fets com aquests es tornin a repetir. “Les persones que vivim al present no som responsables del passat, però sí de com gestionem aquest passat”, va apuntar Palou-Loverdos.
El cicle, acollit per la Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés, s’ha dividit en dues jornades i ha tingut per objectiu escoltar de primera mà testimonis reals que treballen per reparar els abusos de drets humans que es van dur a terme durant la Segona Guerra Mundial i la dictadura franquista. Les jornades han posat en valor, d’una banda, la capacitat de resiliència individual i col·lectiva de persones afectades directament per aquests fets i, de l’altra, compartir iniciatives reals de superació de ressentiments històrics.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.