En memòria del pare claretià Jordi Pijoan: “Delerós de saber més i de ser millor”

(Claretians) Provincial dels Missioners Claretians de Catalunya als anys vuitanta, el pare claretià Jordi Pijoan Parellada va ser director de l’Editorial Claret i va tenir un servei destacat amb diverses congregacions religioses. Home d’un gran seny, bon conseller, sabia treure ferro als problemes, per molt greus que semblessin. Persona de tracte cordial i amable, amb gran capacitat d’escolta, que ha comptat sempre amb una colla gran de bones amistats. D’esperit obert i atent sempre als corrents renovadors, que ell seguia sobretot a través de les seves nombroses lectures. Molt realista i conscient dels seus límits, però amb una gran visió de futur. Enamorat del pare Claret i de la seva vocació missionera claretiana, sobretot en els àmbits de les publicacions i la predicació. Sempre ha conreat amb interès la seva vida espiritual.

La matinada d’aquest dimecres, el pare Pijoan ha mort a la comunitat assistencial de Barcelona. Agraïm el do de la seva vida i desitgem que descansi en pau. En les circumstàncies i pautes socials del moment, es farà un breu comiat en la intimitat familiar, però no hi haurà per ara celebració-missa de comiat. Avisarem oportunament quan en puguem establir la data.

“Delerós de saber més i de ser millor”

El pare Jordi Pijoan i Parellada neix a Conesa (La Conca de Barberà) el 18 d’abril de 1924, en el si d’una família de sis germans.

Viu la duresa de la guerra civil i, en plena postguerra, per obrir-se un cert futur aprèn l’ofici de forner a Barcelona i l’exerceix al seu poble natal durant uns anys. En el recull de records biogràfics que ens ha deixat, descriu així la seva joventut: “Afany de conèixer, afany de saber. Llegia, estudiava quelcom. Però sobretot vivia: cine, teatre, futbol, sortides...”, “delerós de saber més i de ser millor, en tots els sentits”.

Acabat el servei militar a Melilla, passa a viure a Valls, on té un germà. Allà munten una perfumeria, que funciona força bé. Ell se sent autònom, independent i frueix d’una certa prosperitat econòmica. Allà es relaciona amb els claretians, especialment el pare Pau Aguadé, el superior de la comunitat. Amb el seu guiatge animós i encoratjador, desvetlla i consolida la crida que sent a ser religiós o sacerdot. Durant aquell temps porta, segons diu ell mateix, “una vida espiritual intensa: pregària, visita, devoció a la Mare de Déu de la Candela, activitats apostòliques. Bona participació litúrgica. Bones lectures”.

Després d’un bon discerniment i de plantejar-se la possibilitat de ser germà de Sant Joan de Déu, es decideix pels Missioners Claretians. Entra al postulantat de Solsona el 1949, amb 25 anys, força gran pel que era habitual en aquella època. A l’any següent va a Vic a fer el noviciat, al final del qual fa la primera professió el 24 de setembre del 1951. Continua la seva formació a Solsona, amb els estudis de filosofia (1951-54) i a Valls, amb els de teologia (1954-58). A Valls diu que “es començaven a notar els corrents renovadors i innovadors de la formació eclesiàstica” i també es respiraven els aires que preparaven el Concili Vaticà II.

Mentre fa els seus estudis, el 1956 li demanen que ajudi en les seves tasques editorials el pare Lluís Ribera, escriptor de llibrets infantils i litúrgics i fundador, el 1926-28, del full ‘La Fiesta Santificada’. És el començament d’una llarga dedicació al món editorial.

El 24 de setembre del 1951 fa la seva professió perpètua i el 17 d’agost de 1958 rep l’ordenació presbiteral de mans de Narcís Jubany, aleshores bisbe auxiliar de Barcelona. Just ordenat, el pare Pau Aguadé, aleshores provincial, el destina a la casa de Gràcia, amb la missió de fer-li de secretari particular i continuar col·laborant en les tasques editorials.

1961-1966: director de Gràfiques Claret

Després d’una breu estada a Montgat, el 1961 és destinat a la comunitat del carrer Roger de Llúria i nomenat director de Gràfiques Claret (la futura Editorial Claret), molt centrada en la redacció i distribució del full setmanal ‘La Fiesta Santificada’, del qual s’imprimeixen aleshores 220.000 exemplars setmanals. La gestió dels enviaments es fa als baixos de l’antiga casa de Llúria, on ell mateix inicia una petita llibreria.

El pare Pijoan introdueix algunes altres publicacions: fulls renovats per a les missions populars, tríptics, estampes, llibrets... La seva font d’inspiració, com afirma ell mateix, és l'estil divulgador del pare Claret.

El Pijoan confessa que li agrada escriure: “Ho feia, potser, amb atreviment, enviant alguns articles als diaris i a alguna revista, sobretot interna i a alguns periòdics, sobretot a El Correo Catalán, que em publicà uns quants articles”.

Publica també la primera edició d’un llibret dedicat a El doctor Pere Tarrés (2005), pel qual sent una gran admiració.

1966-1983: ecònom provincial

El 1966 ha de deixar la direcció de l’editorial i viure a la comunitat de Gràcia, perquè és nomenat ecònom provincial. Comença així un llarg servei de govern als Claretians de Catalunya, que s’allarga fins l’any 1989.

Essent ecònom, porta endavant obres molt importants per a la Província. La primera la porta al cap i al cor feia anys: construir l’edifici nou de Llúria, enderrocant l’antic. A més de renovar l’habitatge de la comunitat i les oficines de l’editorial ja anomenada “Claret”, s’amplia notablement la llibreria i es crea la “sala Claret”, així com despatxos per a la cúria provincial. El nou edifici s’inaugura el 1971.

Altres iniciatives notables: el trasllat del teologat claretià de Solsona a Valldoreix (1970), les instal·lacions de l’Esportiu Claret a Gràcia (1975), el nou emplaçament del col·legi de Valls, la construcció dels nous edificis de Tarragona (1978) i Girona (1983). L’objectiu no és només de renovar els habitatges comunitaris i pastorals, sinó també obrir noves formes de finançament.

Com a membre del govern provincial, cal destacar el seu decidit impuls a la renovació de la Província en la línia del concili, que no és fàcil.

El 1971 la cúria provincial es trasllada de Gràcia a la nova casa de Llúria. El pare Pijoan també s’hi trasllada i a més amb el càrrec de superior de la comunitat.

Alterna les responsabilitats econòmiques amb l’acompanyament d’un grup de graduats catòlics i la predicació de força exercicis, recessos, xerrades i assessorament a alguns capítols de religioses.

El 1981 fa una peregrinació a Terra Santa organitzada per l’Associació Bíblica de Catalunya, acompanyat del pare claretià Pere Franquesa, i uns 40 capellans de tot Catalunya. En paraules seves resulta ser “una experiència vital, entranyable, profitosa, espiritualment i pastoralment”.

També s’incorpora a la pastoral sanitària de l’Hospital de Bellvitge, juntament amb els pares Tarrés i Caralt. Hi anava els caps de setmana sobretot. Un servei que valora molt de poder fer.

1983-89: Superior Provincial

En el capítol provincial del juliol del 1983 és elegit superior provincial dels Claretians de Catalunya: “Quan pensava ja anar-me retirant, ja que havia complert 59 anys”. És reelegit per a un segon trienni el 1986.

Entre altres coses assumeix el compromís d’escriure cada mes una “carta de família” adreçada a tota la Província, en la qual amb un estil proper i amè tracta les qüestions o esdeveniments que ell considera més rellevants. Són molt ben acollides i apreciades.

Durant el seu provincialat, i pels volts de la festa del pare Claret, s’institucionalitzen els Aplecs Claretians, trobades de la família Claretiana a Vic que afavoreixen molt els vincles de tots els qui se senten animats per l’esperit claretià.

Té també molt d’interès, des del primer moment, en promoure la millora de la Casa Mare de Vic i la instal·lació del nou museu, ja que tenia molt clara la importància de Vic per a la Congregació. Aquesta tasca que es veu completada amb la renovació, en provincialats posteriors, del Temple i de la Casa d’Espiritualitat.

Govern Provincial l'any 1986. Jaume Sidera, Xaiver Saigí, Jordi Pijoan i Josep Vilarrúbias.

Com a Provincial, és membre de la comissió permanent de la Unió de Religiosos de Catalunya (URC), des de 1984 al 1988. De fet el pare Pijoan, que després és delegat de la Vida Religiosa del Bisbat de Girona, ha tingut un servei destacat a les diverses congregacions religioses en diversos àmbits.

Cal destacar la seva estimació i suport a la missió de Guajarà-Mirim. La visita dues vegades: el 1985 i el 1987. Durant la primera visita signa el contracte de la Província amb la Diòcesi de Guajará-Mirim. De retorn d’aquesta primera visita, fa una breu estada a São Félix do Araguaia per trobar-se amb el bisbe Pere Casaldàliga, amb qui ha anat mantenint una relació molt estreta. De fet el va anar a veure a Roma el 1987 durant la seva visita “ad limina”.

Tant valorava la tasca dels missioners de Guajarà-Mirim que, deixat el càrrec de provincial, hi va durant mig any per ajudar en les diverses tasques missioneres i sobretot donar suport fratern.

1990-2002: Girona

Retornat a Catalunya el 1990 és destinat a Girona. Hi va de bon grat. Treballa en l’atenció a l’església, en el servei religiós a la clínica Girona i com a Delegat episcopal de Vida Religiosa (1990-99). Participa activament en la comissió del Concili Provincial Tarraconense i en el Congrés de Vida Religiosa de Catalunya.

2002-2006: Sant Boi de Llobregat

L’any 2002 és destinat a la comunitat de Sant Boi, on ajuda a la parròquia i a l’atenció religiosa de les Religioses Hospitalàries, amb la missa diària i els recessos mensuals.

2006-2019: Comunitat de Llúria

Tancada la comunitat de Sant Boi, el seu penúltim destí és a la seva estimada casa de Llúria. Amb un bon estat de salut i d’ànim, mentre li permeteren les forces, fa la capellania a una comunitat de religioses vedruna i confessions a la Catedral. Així descriu aquesta temporada: “Llegeixo molt. Repasso i selecciono apunts. Alleujo el que retinc. Centro la lectura en cristologia, tercera recerca del Jesús Històric, renovellada espiritualitat, nova ètica o moral, pluralisme religiós, etc.”

2019-2020 Comunitat Cúria-Assitencial

Quan ho veu necessari, demana al Provincial que el porti a la infermeria provincial, i hi va l’estiu del 2019. En aquests darrers mesos ha donat mostres d’una gran serenor d’esperit i d’acceptació del progressiu afebliment de la salut, agraint sempre les atencions dels seus germans claretians, el personal de la infermeria i la seva família més propera, que sempre ha estat al seu costat.

Notes biogràfiques a càrrec de Màxim Muñoz, CMF.