(Bisbat de Vic) Margarita Bofarull (Barcelona, 1961), recentment ha estat nomenada pel Papa Francesc membre ordinari de la Pontifícia Acadèmia per la Vida. Bofarull és religiosa del Sagrat Cor i llicenciada en Medicina i Cirurgia i en Teologia. També és professora de Teologia Moral a la Facultat de Teologia de Catalunya, presidenta de l’Institut Borja de Bioètica de la Universitat Ramon Llull i professora de Teologia Moral a la Universitat Centreamericana José Simeón Cañas (el Salvador).
La vida, el regal més gran de Déu
El proppassat mes de febrer el papa Francesc la va nomenar membre ordinari de la Pontifícia Acadèmia per la Vida. Com va rebre aquest anunci?
Vaig rebre la notícia del nomenament amb sorpresa i agraïment. Em va fer molta il·lusió i a la vegada sento una gran responsabilitat. Jo ja n’era membre “corresponent”, però, ara, el nomenament com a membre ordinari és un nomenament papal directe.
Vostè és llicenciada en Medicina i Cirurgia i en Teologia. Fe i Ciència es complementen?
Jo ja era metge abans d’entrar a la congregació i vaig estudiar Teologia ja de religiosa, en l’especialitat de Teologia Moral. Per mi Fe i Ciència es fecunden mútuament. Jo ja era creient abans de començar la carrera de medicina però a mesura que vaig anar estudiant més el cos humà, la fisiologia o altres disciplines científiques com la biologia em vaig tornar més creient encara. Tot està fet amb una cura tan amorosa, que a mi la Vida em parla del Creador i alhora la ciència ens dona unes dades que ens ajuden a una hermenèutica a nivell de Fe. La ciència ens ajuda a anar més a fons en la nostra fe, fent-se més preguntes, a enfortir els lligams que ens constitueixen.
Vostè és presidenta de l’Institut Borja de Bioètica. Molt sovint només s’associa la bioètica a retallades dels drets individuals de les persones. Què ha d’oferir la bioètica a la societat?
La bioètica tal com diu el nom és el lligam entre “bio” i “ethos”, per tant, l’instrument fonamental de bioètica és el diàleg. El punt de mira sempre és el benestar de la persona. La bioètica garanteix que els avenços en la recerca -perquè es puguin anomenar progrés- han de ser en bé de la persona, en bé de les societats. La bioètica garanteix drets, obre camins de més vida. Joan Pau II deia “una ciència sense consciència no dur sinó a una ruïna de l’home”; per tant, si realment volem camins de progrés hem de fer aquest diàleg entre el “bios” i l’”ethos”. No oblidem que l’ètica des dels seus orígens és la recerca de la felicitat, és la que il·lumina camins de felicitat. Així doncs, la bioètica més que retallar drets, el que fa és garantir-los i garantir el progrés social. Protegeix per exemple les persones que estan en situació de major vulnerabilitat, procura que les decisions que prenem es contemplin des de la vesant de la justícia, el no fer mal, ... ja no parlo només dels 4 principis fonamentals de la bioètica (la beneficiència, la no malfaficiència, la justícia i l’autonomia per poder emprendre decisions lliures i responsables).
Pal·liar les desigualtats
En l’anunci del seu nomenament, l’Acadèmia per la Vida va considerar ineludible la reflexió ètica davant del món en context de pandèmia, tant a nivell social com sanitari. Està faltant ètica en el repartiment mundial de les vacunes contra el Covid?
La pandèmia ens ha fet veure precisament la necessitat d’una reflexió ètica que acompanyi, que orienti la presa de decisions i les nostres actuacions. Amb la pandèmia s’ha posat de manifest que en unes societats amb un marcat caire individualista s’havia perdut que som una comunitat humana i que la meva vida afecta a la vida de tots i que la vida de tots afecta a la meva. En context de pandèmia hem d’acostumar-nos a passar d’una medicina molt centrada en la clínica a contemplar més el tema de la salut pública i pal·liar les desigualtats. Per exemple, amb el tema de les vacunes una cosa bona ha estat que no es poguessin comprar individualment perquè sinó només s’haguessin pogut vacunar els que podien pagar-les. Però alhora hem de pensar no només en la nostra comunitat local perquè estem en un món global, interconnectat. Tots som germans i, per tant, quan pensem amb vacunació hem d’aspirar a una vacunació universal. No pot ser que hi hagi països on no arriben dosis de vacunes, en l’horitzó hi ha d’haver aquest compartir del que en el fons té la comunitat humana. S’ha de tenir en compte que el mateix concepte d’autonomia és una autonomia relacional; en la nostra presa de decisions individuals hem de present el nostre context, les nostres circumstàncies. No podem prendre les nostres decisions mirant-nos el nostre melic.
"Amb l'eutanàsia no hem guanyat un dret, n'hem perdut molts"
Recentment el govern espanyol ha aprovat la Llei de l’Eutanàsia. Eutanàsia etimològicament vol dir “bona mort”. Realment l’eutanàsia és una “bona mort” o una “mort digne”?
No, de cap manera. S’ha produït una mena de segrest del terme “mort digne” per equiparar-ho amb l’eutanàsia. La llei no utilitza el sentit etimològic de “bona mort”. La llei anomena eutanàsia a “l’actuació que produeix la mort d’una persona de forma directa i intencionada mitjançant una relació causa-efecte única i immediata” i que “es dur a terme en un context de patiment”. Referent a l’expressió “mort digna”, mireu, la dignitat és ontològica, la tenim pel fet de ser humans. La dignitat ningú me la pot donar i ningú me la pot treure; sóc digne perquè sóc humà. Una altra cosa és que hem de procurar que les persones puguem morir en uns contextos i en unes circumstàncies d’acord amb la dignitat humana que tenim. Malauradament, hi ha moltes persones en el nostre món que estan morint en circumstàncies poc concordes amb la dignitat que tenim, i no parlo de morts violentes.
Aquesta llei és un despropòsit perquè la nostra societat el que demana és una bona atenció sanitària, uns recursos socials i assistencials que faci que ningú hagi de sentir la seva existència com una càrrega. Aquí no hi ha, per exemple, lleis laborals que protegeixin els familiars per tenir cura d’una persona malalta, ajudes econòmiques per tenir uns habitatges adaptats, unes bones cures pal·liatives, recolzament psicològic o emocional. La majoria de sanitaris no ha rebut cap formació de pal·liatius. Una cosa és lluitar contra el dolor, fins i tot podent arribar a la sedació (disminuir o treure la consciència d’una persona) en casos de dolors refractaris als tractaments, una altra cosa molt diferent és l’eutanàsia. S’ha jugat molt amb una confusió terminològica. No voler l’eutanàsia tampoc significa demanar que se m’allargui la vida per tots els mitjans possibles. Repeteixo, eutanàsia és una actuació que té per objecte provocar la mort d’una persona, no acabar amb el dolor, i això no vol dir una bona mort ni una mort digne. Una bona mort és una mort en pau, reconciliada, amb tots els processos interiors que hem d’anar fent, amb acompanyament religiós -per les persones que ho vulguin-, amb assistència psicològica, espiritual, amb la companyia de les persones que estimes. Humanitzar la mort ajuda a fer un bon dol. Això demana espais, no és el mateix morir-te en una llitera en un passadís d’urgències que en una habitació envoltat dels teus. Tot això és el que hem d’anar aconseguint, i aquesta llei no soluciona cap d’aquests problemes que tenim. El que necessitem és més recursos humans i materials. Necessitem humanitzar l’assistència i acompanyar els processos de final de vida adequadament. Aquesta llei és per eliminar la persona que pateix, no per eliminar el dolor. No oblidem que hi ha malalties incurables, no hi ha persones incuidables.
Li ha sorprès que s’hagi aprovat aquesta llei després d’un any, on a causa del coronavirus, han mort milers de persones a les residències de gent gran amb el dolor que això ha suposat per a tothom?
Sorpresa no, m’ha causat indignació. En un moment de pandèmia que estàvem saturats de morts i de morts en unes condicions que fan molt difícil el dol després. Aquesta llei ha passat sense cap debat social, ha passat com a proposició de llei i no com a projecte de llei. La diferència de passar-la com a proposició de llei és que no ha necessitat de debat parlamentari, es va encomanar a una comissió. Han ignorat per complert el magnífic informe que va fer el Comitè de Bioètica d’Espanya, que és un comitè plural, que és l’òrgan assessor del propi govern per aquests temes, que no han tingut en compte per a res. La laica França va fer un debat de 2 anys per arribar a la conclusió de que no es podia legalitzar l’eutanàsia; el que van legalitzar és la sedació pal·liativa, que a Espanya és legal des de sempre. S’ha jugat amb la confusió terminològica. Moltes persones que diuen que estan d’acord amb l’eutanàsia el que realment diuen és “no vull patir”, “no vull que m’allarguin la vida per mitjans artificials” i això no és eutanàsia. La llei demana certificar la mort per eutanàsia com a “mort natural” i això és capgirar totalment el concepte de mort natural. És més rendible l’eutanàsia que sostenir vides que generen una despesa, però mirar la vida humana només des del punt de vista de la rendibilitat econòmica és una regressió en els drets, sobretot el dret a la vida. Obre la porta a una vulneració dels drets de les persones que es troben en una especial vulnerabilitat que poden sentir-se una càrrega familiar o social, i això posa a les persones en una situació de molta angoixa. El malalt no és només el malat, és el malat i el seu entorn, no els podem concebre individualment. Amb l’eutanàsia no hem guanyat un dret, n’hem perdut molts.
El cristià és profeta i per tant ha de denunciar, però també ha d'anunciar
Com a cristians hem aixecat prou la veu contra l’eutanàsia i l’avortament?
L’Església en els temes de defensa de la vida sempre ha estat molt clara. La Vida és el gran regal que Déu ens fa. Jesús va dir “jo sóc el camí, la veritat i la vida”, per tant, no podem anar en contra de la vida. El nostre Déu és Déu de vida i promou la Vida. Això, també, és un tema de cada cristià. En el nostre lloc, en la nostra mesura, quin tipus de discurs apliquem a la vida diària? Què transmetem? Transmetem gust per la vida, la celebrem, la promovem? Mostrem la grandesa del que estem cridats a viure? El cristià és profeta i per tant ha de denunciar però també ha d’anunciar. Això ens ha de fer pensar a tots. Anunciem, promoguem i celebrem la vida!
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.