Pugem a Montserrat i ens asseiem a conversar amb Manuel Nin, un monjo de Montserrat i bisbe que, nascut al Vendrell, porta amb ell la vida de Grècia i de Roma. Ara torna a Roma. Dissabte va ser nomenat bisbe abat de l'Abadia de Grottaferrata. Les robes del ritu oriental li donen una presència solemne, però la seva veu, amb petites interrupcions en italià, deixa entreveure la seva espontaneïtat i proximitat. Parla amb prudència, però també amb un humor suau i una gran passió per la vida monàstica i per la litúrgia.
Grottaferrata és una abadia molt petita, amb dificultats, però amb una gran càrrega simbòlica. Com rep vostè aquest encàrrec? Què creu que el Papa està dient a l’abadia i al món ecumènic amb aquest nomenament?
Grottaferrata és una abadia molt gran pel que fa al territori, i l’edifici és mil·lenari. Hi havia tres o quatre cases dependents a Itàlia que amb els anys han anat tancant, de manera que avui és l’única realitat monàstica oriental a Itàlia. La comunitat és petita: som cinc monjos. Em trobo amb una comunitat molt reduïda, amb uns anys de dificultats, amb poques vocacions que han entrat, amb alguns que han marxat. Hi ha hagut una situació de crisi. Crec que el papa Lleó XIV, amb el meu nomenament, vol que Grottaferrata torni a viure, torni a ser un lloc de vida espiritual, un lloc d’acolliment, de vida monàstica, i també un lloc de diàleg cultural. La biblioteca és una de les millors d’Itàlia: hi ha manuscrits del segle X i XI, peces úniques. També és un lloc de diàleg ecumènic. Grottaferrata va ser fundada l’any 1004, cinquanta anys abans del cisma del 1054 entre Roma i Constantinoble. Per tant, és un lloc de diàleg amb els germans ortodoxos.
Crec que el Papa ha volgut això: que Grottaferrata torni a començar o torni a caminar en aquests aspectes. Lleó XIII, fa més de cent anys, deia que Grottaferrata era “la gema oriental de la tiara pontifícia”. La imatge és molt bona. Lleó XIV vol que aquesta pedra preciosa torni a brillar amb llum pròpia. I m’ha carregat aquesta creu, perquè evidentment aquest ornament és també una creu.
No l’hi volia dir jo… ho viu com una creu ser bisbe?
He fet de bisbe deu anys a Grècia, en una situació bastant difícil i precària. He pogut experimentar el que molts bisbes em van dir quan em van ordenar: ara tot és encens, litúrgia, honors, però arriba la creu. L’episcopat és una creu. El Senyor, quan dona una creu, dona també la força per portar-la, però hi ha moments en què no és fàcil.
L’episcopat és una creu. El Senyor, quan dona una creu, dona també la força per portar-la
Li confesso que he preguntat com es llegeix aquest nomenament en clau de carrera eclesiàstica. Alguns diuen que és “anar a menys”. Vostè ho rep així?
No, absolutament no. A nivell d’estructura eclesial, a Grècia jo era bisbe d’un exarcat, que és una diòcesi oriental que depèn directament del Papa. Grottaferrata és també un exarcat, al mateix nivell eclesial, que depèn directament del Papa. La diferència és que fins ara els exarques abats no eren bisbes; jo soc el primer. No ho visc ni com una promoció ni com un anar a menys, sinó com un servei que l’Església em demana. A Grècia era bisbe d’una diòcesi molt petita; a Grottaferrata soc bisbe abat d’una comunitat monàstica també molt petita, però històricament amb molt prestigi.
Quan he preguntat per vostè, m’han dit que a Montserrat era seriós, però molt proper, i que a Roma “es va destapar”. En quin sentit?
Potser es va destapar una vocació concreta. El pare abat Cassià Maria Just em va enviar a estudiar a Roma l’any 1984, a estudiar patrística. Evidentment, arribant a Roma jo ja coneixia una mica el món oriental per lectures i pel contacte amb monjos de Montserrat que havien estat a Jerusalem. Arribant a Roma vaig descobrir sobretot el Col·legi Grec, on després, del 1997 al 2017, vaig ser rector. Vaig descobrir la realitat oriental no només com a objecte d’estudi, sinó com una tradició que va entrar en la meva vida personal: la pregària, la vida espiritual, les lectures. Amb tota l’estimació i el vincle que tinc amb Montserrat i amb la tradició llatina en què vaig ser ordenat prevere, la tradició bizantina va passar a formar part de la meva vida.
També la passió per les icones, m’han dit. Diuen que anava als mercats del Trastevere a buscar-ne.
Sí, però no com a col·leccionista! (riu). Formen part de la meva vida espiritual. A Orient la tradició iconogràfica és molt important, però a Occident també. Aquest estiu vaig anar dues vegades al Museu del Romànic de Barcelona, i aquells frescos són icones occidentals. A Roma hi ha el mercat de Porta Portese, els diumenges, on es troba de tot. Durant anys s’hi trobaven icones que venien d’Ucraïna, Rússia, moltes pintades a mà, algunes antigues. Alguna vegada n’havia comprat. Quan em preguntaven quant m’havien costat, deia: “mitja hora”, pel temps de regateig. De vegades els venedors no sabien ni quin sant era el que venien, i jo els ho explicava. Vaig fer algunes coneixences, però no tinc una col·lecció: tinc icones.
A classe mai no presento Orient com a bo i Occident com a decadent. Són realitats complementàries
Què ens poden ensenyar avui les Esglésies orientals?
Ens ensenyen un camí de vida espiritual que també té Occident. A classe mai no presento Orient com a bo i Occident com a decadent. No és cert. Són realitats complementàries. És veritat que els textos litúrgics orientals, el cant, l’iconografia, tenen una dimensió espiritual molt forta que potser a Occident s’ha afeblit. Però Occident té el romànic, el gòtic, el cant gregorià, que són una meravella. La bellesa litúrgica no és patrimoni exclusiu de l’Orient. El que sí que pot ajudar l’Orient és a redescobrir la bellesa com a dimensió essencial de la litúrgia i de la fe.
A Orient hi ha clergat casat. El celibat opcional pot ser positiu?
He viscut disset anys com a rector del Col·legi Grec, amb seminaristes que després alguns ja tenien nòvia i altres no, i avui alguns són capellans casats, que són òptims capellans i òptims pares de família, i també capellans cèlibes que són figures molt importants. Durant aquells anys vaig intentar ajudar-los a discernir, perquè ni el celibat ni el matrimoni són la solució fàcil, ni tampoc la més difícil. El celibat té coses molt bones i també dificultats, i el matrimoni té coses molt bones i també dificultats. El capellà casat es troba amb matrimonis de capellans que es trenquen, perquè la crisi del matrimoni afecta qualsevol parella.
L’experiència oriental és molt positiva, certament, però no és la panacea. Durant aquells anys a Roma intentava ajudar els seminaristes a discernir si el seu camí era el celibat o el matrimoni. A Europa hi ha esglésies orientals catòliques —Hongria, Romania, Ucraïna— on la tradició del clergat casat és molt més nombrosa que la del clergat cèlibe. En aquests contextos, molts seminaristes es casen amb filles de capellans, perquè es mouen en un ambient on el clergat casat és present i acceptat, i això fa que sigui més fàcil trobar parella.
no és fàcil trobar noies que acceptin ser dones d’un futur capellà
M’he trobat alguna vegada, des de l’òptica occidental, amb gent que diu: “la solució a Occident és el celibat opcional”. Atenció. Si un dia l’Església catòlica de ritu llatí decideix aprofundir aquest tema, pot fer-ho tranquil·lament, però sent conscients que no serà la solució a tots els problemes. Conec seminaristes que han estat al Col·legi Grec que encara avui estan buscant nòvia. I no és que aquests seminaristes tinguin dificultats personals, sinó que no és fàcil trobar noies que acceptin ser dones d’un futur capellà. Perquè això vol dir un compromís amb el capellà, amb la parròquia i amb la comunitat. El seminarista que decideix casar-se s’ha de casar abans de l’ordenació. Després ja no. I això implica una decisió molt seriosa. Per això, quan es diu a la lleugera “a Orient els capellans es casen”, cal afegir: s’han de poder casar abans de ser ordenats.
Creu que aquest debat està madur avui a l’Església llatina?
El moment en què l’Església llatina, amb el Papa i amb el sínode dels bisbes, decideixi aprofundir aquest tema, qualsevol moment és bo per parlar de qualsevol qüestió. Però ho vaig dir l’any passat, al Sínode del 2023-24: si l’Església llatina decideix tocar aquest tema, que no ho faci com si fos la solució al problema de les vocacions. Perquè si els seminaris a Occident —a Espanya, França, Itàlia— estan buits o gairebé buits, no és principalment pel celibat obligatori, sinó per la descristianització. La meva impressió, per exemple, a Barcelona, és que la societat no està només secularitzada, sinó descristianitzada. Si demà el celibat fos opcional, s’ompliria el seminari de Barcelona? No ho sé. Per tant, aprofundir el tema, sí. Fer-ho amb serenor i realisme, també. Però no presentar-ho mai com la solució miraculosa als problemes de l’Església.
em fa mal quan els símbols cristians, l’Evangeli, són manipulats per qualsevol, de dreta o d’esquerra
Un dels problemes del món actual és l’auge de l’extrema dreta, sobretot a Europa. Aquest tema li preocupa especialment?
Jo encara no soc membre de la Conferència Episcopal italiana. Conec alguns bisbes italians, però aquests anys he estat membre de la Conferència Episcopal grega. Actualment a Grècia hi ha un govern, diguem-ne, de centredreta, mitja taula de centredreta. En altres països hi ha un creixement de partits més de dreta. Evidentment, em preocupa sobretot la qualitat dels polítics. L’ideologia que hi ha al darrere també, però sobretot la manera com cada president i ministre afronta els problemes que cada país té plantejats. Tenint en compte sobretot les persones de cada país. A Europa tenim problemes d’immigració, problemes de refugiats, i com aquests temes cada govern els afronta. Això és el que em preocupa.
L’extrema dreta associa i s’apropia de símbols cristians. Això li fa mal?
Evidentment, a mi em fa mal quan els símbols cristians, l’Evangeli, són manipulats per qualsevol, de dreta o d’esquerra. Perquè la manipulació de l’Església, o dels símbols cristians, del pensament cristià, s’ha produït tant en grups de dreta com en grups d’esquerra. A mi em crea problemes quan es manipulen, quan intentes portar el pensament de l’Església cap al teu interès.
En exemples concrets, com es manipula avui l’Evangeli políticament?
Jo crec que l’Evangeli és un ensenyament de l’Església, un ensenyament de Jesucrist, que es pot manipular tant a nivell social com a nivell econòmic.
Quines tensions hi ha avui a la Conferència Episcopal italiana? En té alguna percepció?
Això encara no t’ho puc respondre perquè conec personalment bastants bisbes, però, òbviament, no he participat en cap reunió de la Conferència Episcopal. De les reunions de la Conferència Episcopal, això els italians ho saben fer molt bé: es publica el discurs del cardenal president, el discurs inaugural de la sessió o de la comissió permanent, o de tots els bisbes dues vegades l’any. El discurs del cardenal es publica i pots valorar-lo. Les intervencions, però, saben tenir-les ben protegides. Sota clau.
I això és positiu?
Sí, sí. A vegades algun bisbe fa alguna declaració, però saben protegir-se, i crec que és important.
El pes benedictí a Roma és bastant fort. A Itàlia Montserrat és coneguT
Els catalans són reconeguts a Roma com a realitat diferenciada?
Depèn de cada època. Actualment jo diria que bastant, sí.
A vostè el reconeixen com a català?
Depèn de qui et trobes. De vegades et diuen “Espanya catalana”, o “llei catalana”, o et pots trobar de tot, depèn de la persona. Evidentment, no et pregunten què penses de Catalunya i d’Espanya, però la realitat catalana és coneguda.
I com a benedictí de Montserrat?
Jo diria que també, i potser més. El pes benedictí a Roma és bastant fort. A Itàlia Montserrat és conegut, i jo molt com a benedictí.
En un món accelerat i descristianitzat com vostè el qualifica, el monaquisme té futur?
Sí, jo estic convençut que el monaquisme té futur com a comunitats d’homes i de dones. Comunitats que són llocs de pregària, llocs d’acolliment, on moltes persones hi van per descansar, no com a turistes, sinó per trobar algú que els escolti. M’he trobat en monestirs italians persones que t’expliquen la seva vida, les seves dificultats, simplement perquè necessiten parlar. El monaquisme com a lloc d’acolliment és molt vàlid, com a comunitats de pregària també. Evidentment, anem cap a realitats monàstiques més reduïdes, petites, com deia aleshores el cardenal Ratzinger: petites comunitats, com les primeres comunitats. Jo vaig entrar a Montserrat fa cinquanta anys, el 1975, i a Montserrat hi havia 120 monjos a les llistes, 80 o 90 vivint-hi. Això avui impressiona. Aquestes grans comunitats gairebé no existeixen.
L’Església està preparada per assumir aquesta realitat de comunitats petites?
Sí, l’Església és conscient que aquesta intuïció de Ratzinger s’està complint: petites comunitats vives, no grans esglésies. A nivell públic potser no se’n parla gaire, però a les reunions de bisbes, al sínode del 2023-24, aquest tema va sortir. Hi ha consciència que potser anem cap aquí.
Lleó XIV és una persona molt tranquil·la, amb les idees clares. Sap cap on vol anar
Vostè ja coneix el papa Lleó XIV. Com el veu?
És una persona molt tranquil·la, amb les idees clares. Sap cap on vol anar, però va fent. El coneixia de jove, quan ell estudiava a Roma. Ens havíem saludat. Als sínodes ens hem retrobat. És una persona que pren decisions i que té molt clar que la predicació del Papa, dels bisbes i dels cristians ha de ser Jesucrist i l’Evangeli. Em va impressionar veure’l sortir al balcó emocionat. Però després va assumir que els cardenals l’havien cridat a aquest servei, i el fa amb serenor.
Amb tants viatges i responsabilitats, on troba el silenci?
Costa. Viatjo molt, faig classes a Roma, conferències, ordenacions… De vegades passo més temps a l’aeroport que a casa. Intento cada dia trobar un moment de silenci: per a la pregària personal, la reflexió, escoltar música, llegir. De tant en tant vaig a algun monestir on sé que ningú no em telefonarà, on hi ha silenci real. Això va molt bé.
I a Montserrat? Hi troba silenci?
Sí. Quan vinc a Montserrat hi trobo silenci. Tenim zones de silenci, jardins, llocs de pregària. I sí, es pot trobar silenci.
Troba a faltar Montserrat?
Soc una persona que mai m’he enyorat excessivament. Quan torno a Montserrat em trobo molt bé. Quan era a Grècia em sap greu marxar-ne, però Montserrat sempre ha estat casa meva. Els abats sempre m’han fet sentir membre de la comunitat.
Com veu la realitat catalana des de fora?
Intento seguir l’actualitat cada dia. Tinc la impressió que Catalunya és cada vegada més multicultural i multilingüística. Això fa que la realitat lingüística hagi canviat molt.
em preocupa quan sopem quatre o cinc persones i hi ha un cinquè “fantasma”: el mòbil
Com veu el món actual, l’ésser humà?
Vivim en un món molt individualista. A vegades els textos antics, els pares de l’Església, són més actuals que molts textos d’avui. Utilitzo el mòbil i l’ordinador, però em preocupa quan sopem quatre o cinc persones i hi ha un cinquè “fantasma”: el mòbil. A vegades cal dir: deixem el mòbil i parlem nosaltres. Aquest instrument és utilíssim, però no ha de trencar la relació humana.
I la joventut?
És una joventut que cerca. Hi ha gent molt maca, però sovint desorientada. Potser l’Església hauria de ser més mistagògica. La mistagogia vol dir portar de la mà. Sant Ciril de Jerusalem, al segle IV, explicava el baptisme, el Pare Nostre, la litúrgia. Si al segle IV calia explicar-ho, també cal avui. No podem dir simplement que la gent no entén res. Si no expliquem, si no acompanyem, no hi ha camí.
Se sent més acadèmic o més pastor?
Prefereixo no etiquetar-me. Soc cristià. He estat cridat a ser bisbe. La dimensió pastoral és fonamental, però no he deixat mai de fer classes, publicar articles acadèmics i textos pastorals. No és ‘o-o, sinó i-i'.
I no ha deixat mai de ser monjo…
Exactament.
