La manifestació de capellans de 1966, "una situació extremadament delicada" segons el govern americà

Els documents confidencials del cònsol americà sobre l'Església a Barcelona

(CR) Coincidint amb els 50 anys de la manifestació de capellans de 1966, la periodista Llúcia Oliva publica aquest diumenge a La Vanguardia un informe sobre una documentació que fins ara havia restat inèdita i que aquí reproduïm integrament per primera vegada.

La recerca de l'equip que va realitzar el documental "Santuaris de l'antifranquisme" els va permetre localitzar un informe confidencial que el cònsol dels Estats Units a Barcelona, John W. Ford, envia al govern americà per analitzar l'abast i les conseqüències de la manifestació de capellans a Barcelona de l'11 de maig de 1966.

Aquest document, junt amb un telegrama informatiu que es va enviar el mateix dia de la manifestació, es guarda als Arxius Nacionals dels Estats Units. L'informe del 18 de maig de 1966 mostra la rellevància que el govern americà dóna "a la gravetat de les tensions al si l’Església de Barcelona" i a la protesta dels capellans. Una concentració d'un centenar de capellans convocada contra les tortures a un estudiant detingut i que va acabar amb les imatges de clergues amb sotana perseguits a cops de porra per la policia a la Via Laietana de Barcelona.

Del text crida l'atenció el detall del relat dels fets i la quantitat d'informació que tenia el govern americà sobre el que passava a l'Església de Barcelona. El cònsol remarca com a la darrera dècada de la dictadura del general Franco, l’església catòlica catalana està profundament dividida entre una jerarquia addicta al franquisme i un ampli segment que defensa les llibertats i els drets humans.

Assegura que hi ha un nombre creixent de capellans "impacients per esborrar la imatge de l’Església catòlica com a aliada del règim franquista i volen que l’Església faci costat a unes majors reformes polítiques i socials a Espanya". Remarca la influència del Concili Vaticà II en aquest posicionament del clergat més jove i el suport que troben entre els superiors dels ordes religiosos. Conclou que hi ha "una situació extremadament delicada que inclou fortes connotacions polítiques i que probablement influirà en els futurs esdeveniments polítics a la regió de Barcelona".

Els documents van ser desclassificats el novembre de 2014 a petició de l’equip de “Santuaris de l’antifranquisme”, documental dirigit per Llúcia Oliva sobre les religioses, religiosos i el clergat que van lluitar contra la dictadura.

Telegrama rebut. Departament d’Estat

Confidencial

Rebut: 11 maig 1966, 3.14 pm. De: Madrid

Acció: Secr. Estat Prioritat 1552

1. El consolat general de Barcelona informa que avui a aproximadament la 1 pm un grup es calcula que de 130 capellans s’ha reunit a la catedral i s’ha dirigit en processó a la seu central de la policia, a unes quantes travessies de distància, i han tallat una estona el trànsit a la Via Laietana. L’objectiu de la manifestació era protestar per les pallisses a un estudiant, Joaquin Blix Lluch [Nota: Joaquim Boix], un dels delegats dels estudiants detinguts el 6 de maig. Aproximadament 60 policies uniformats van atacar els sacerdots, amb coces i cops de porra. Els sacerdots no van fugir i la policia en va haver de portar uns quants a cops i empentes a carrers laterals, on van procedir a apallissar-los a consciència. La reacció de la gent que hi sol haver a la zona al migdia va ser de sorpresa i horror. No hi va haver crits ni pancartes. Quan va semblar que havia acabat de dispersar els sacerdots, la policia es va retirar. Es creu que no hi va haver detencions. Hi havia presents diversos representants de la premsa internacional i sens dubte la notícia tindrà una àmplia difusió.

Duke

Cable A-121 Confidencial

Per a: Departament d’Estat

Info: MADRID, ROMA

De: Cònsol. am. BARCELONA. Data: 18 maig 1966

Tema: Atac de la policia espanyola a 120 capellans catòlics a Barcelona l’11 de maig durant manifestació davant la seu central de la policia en protesta per presumptes maltractaments a un estudiant.

RESUM

La policia espanyola va colpejar i fer servir porres contra un grup d’uns 120 sacerdots i monjos catòlics a Barcelona, l’11 de maig al migdia, davant de la gran sorpresa dels espectadors. El grup, format majoritàriament per clergues joves, s’havia dirigit a peu des de la Catedral fins a la seu central de la policia, situada a poca distància, per lliurar una carta de protesta per la brutal pallissa que presumptament va rebre un estudiant universitari detingut per la policia el 6 de maig. L’estudiant, es diu que té idees d’esquerres, és un dels dirigents de l’associació independent d’estudiants creada a Barcelona contra la voluntat del govern i la normativa acadèmica. (Vegeu la ref. A-44 de Barcelona, del 24 de novembre de 1965.)

El governador civil de Barcelona va visitar l’arquebisbe de Barcelona el 12 de maig al matí, però no es coneixen els detalls de la seva conversa. Diversos clergues i laics destacats van anar a veure l’arquebisbe aquell mateix dia per demanar-li que protestés per la pallissa i que, d’acord amb l’article 2343 del Codi de Dret Canònic, els responsables d’aquesta fossin excomunicats. Segons els nostres informes l’arquebisbe no va donar a entendre que pensés prendre cap mesura.

El 14 de maig uns 150 sacerdots es van reunir al palau episcopal per entregar a l’arquebisbe una carta on lamentaven la violència i li demanaven una declaració d’excomunicació dels responsables. L’arquebisbe va prometre que estudiaria els fets però no es va comprometre a res i en general no semblava favorable a la petició. Aquell vespre va difondre un sermó preparat per ser llegit durant la missa del diumenge (15 de maig) a totes les esglésies de Barcelona. El sermó feia una crida a la unitat de l’Església però no es referia directament als fets de l’11 de maig. Ens informen que en diverses esglésies els sacerdots han desobeït l’ordre de l’arquebisbe de no afegir cap comentari al sermó preparat; sembla que en algunes es va criticar fortament la jerarquia de l’Església i el govern espanyol.

El govern espanyol ha engegat una campanya per posar l’opinió pública en contra dels capellans implicats en l’afer de l’11 de maig i ha evitat mitjançant la intimidació qualsevol referència a les pallisses en la premsa. Els primers indicis suggereixen que la campanya ha tingut èxit, especialment fora de Barcelona. El govern ha agitat el fantasma del nacionalisme català en relació amb la iniciativa dels sacerdots, amb la intenció de mobilitzar l’opinió desfavorable a aquest a la resta d’Espanya.

Els sacerdots que van participar en els fets de l’11 de maig pertanyen a un segment creixent del clergat de Barcelona, que s’ha mostrat molt crític amb la jerarquia local de l’Església, la qual consideren que no dóna suport a les doctrines de llibertat política i drets humans emanades del Concili Vaticà. Sembla que estan impacients per esborrar la imatge de l’Església catòlica com a aliada del règim franquista i volen que l’Església faci costat a unes majors reformes polítiques i socials a Espanya.

En el moment de redactar aquest text, sembla que la reacció de les autoritats eclesiàstiques i civils a l’incident de l’11 de maig no ha contribuït a alleujar la gravetat de les tensions al si l’Església de Barcelona. Es diu que els sacerdots dissidents, que gaudeixen d’àmplies simpaties i suport a Barcelona, planegen adreçar-se directament al Vaticà perquè invalidi les decisions de la jerarquia espanyola. L’abast de les repercussions de les pallisses de l’11 de maig i la posició adoptada posteriorment pel govern espanyol i la jerarquia no es pot avaluar de forma completa en aquest moment. Podem afirmar, però, que aquí ha tingut un impacte considerable i és molt probable que influeixi en futurs esdeveniments polítics i eclesials a la regió de Barcelona.

- - - - - - - - - - - - - - -

Entre els monjos i sacerdots, aproximadament 120 en total, hi havia sobretot membres joves del clergat secular. Uns 20 pertanyien a ordes religiosos, incloent-hi 10 jesuïtes, quatre o cinc caputxins i uns quants d’altres. S’havien dirigit a peu des de la Catedral de Barcelona a la seu central de la policia, a unes tres travessies de distància, per lliurar al cap de policia una carta de protesta per les presumptes pallisses a un estudiant universitari que havia estat detingut el 6 de maig.

L’estudiant, Joaquin BOIX Lluch, de l’Escola d’Enginyeria de la Universitat de Barcelona, és un dirigent de l’associació independent d’estudiants creada en aquesta universitat malgrat els intensos esforços del govern per establir-hi un únic sindicat d’estudiants controlat pel govern. (Vegeu la ref. A-44 de Barcelona, del 24 de novembre de 1965.) Segons els estudiants, va ser «torturat» i «apallissat durant hores» durant els interrogatoris policials i posteriorment va ser hospitalitzat. Les declaracions del govern neguen que Boix fos objecte de maltractaments. Nombroses fonts informen que Boix pertany a l’extrema esquerra, però es creu que de fet no és militant del partit comunista.

(Comentari: En una conversa del governador civil amb funcionaris del Consolat General el 17 de maig, el governador va negar que Boix hagués estat maltractat; va afirmar que Boix havia passat un examen mèdic que no havia trobat cap prova dels presumptes maltractaments. El governador pensava que era una situació incomprensible: una manifestació de sacerdots a la seu central de la policia per protestar pels presumptes maltractaments a un estudiant «comunista».)

Els sacerdots es van reunir a la Catedral de Barcelona poc abans de la 1 del migdia de l’11 de maig, i allà van llegir i signar la carta de protesta per la brutalitat policial. Hi havia una filera de Land-Rovers plens d’agents uniformats davant de la Catedral, però la policia no va reaccionar quan els sacerdots van sortir per la porta principal de la Catedral cap a la 1.05. En aquell moment, diversos policies de paisà presents van intentar dissuadir els capellans de continuar la manifestació. Els sacerdots, de forma tranquil·la i silenciosa, gairebé sense parlar entre ells, van continuar en direcció al quarter general de la policia a la Via Laietana, a prop d’allà. Quan van arribar davant de l’edifici, els van sortir a rebre diversos policies de paisà i uns deu agents uniformats que els van impedir acostar-se a la porta principal. Els sacerdots van ser obligats a retrocedir i van formar un grup compacte al mig del carrer, davant de l’edifici. Els policies els van empènyer i escridassar, intentant que es dispersessin.

De sobte, quan no havien passat ni uns dos minuts de l’arribada dels capellans a la comissaria, una cinquantena de membres de la «Brigada Mòbil» de la policia van sortir corrents de l’edifici i d’un autobús de policia estacionat a la vora. Amb les porres a la mà, van atacar amb fúria els sacerdots, i els obligaren a dirigir-se al costat de la Via Laietana més allunyat del quarter de policia i per un carrer lateral. Aparentment els sacerdots no van intentar defensar-se, però molts van aixecar els braços per protegir-se dels cops. Alguns policies de paisà es van afegir a l’atac: van colpejar els capellans i, en molts casos, els van donar cops de peu a l’entrecuix. Els sacerdots es van dispersar en diferents direccions, de vegades perseguits breument per la policia. Una trentena es va refugiar a la residència dels jesuïtes al carrer Llúria, a unes tres travessies en direcció muntanya. Fonts dels jesuïtes informen que els policies que els perseguien van esperar davant de la porta de la residència dels jesuïtes unes quantes hores després que hi entressin els sacerdots.

Aparentment molts sacerdots van patir blaus i butllofes amb sang d’importància. Un monjo caputxí tenia un trau al cap i es diu que un altre sacerdot va quedar inconscient d’un cop. Tanmateix, sembla que no hi va haver ferits greus.

L’incident s’ha difós i ha agreujat la divisió ja existent entre un nombrós sector liberal del clergat de Barcelona i la jerarquia de l’Església. Aquest sector, que està format principalment (però no exclusivament) per sacerdots joves, s’ha mostrat molt crític amb l’arquebisbe de Barcelona, Gregorio MODREGO Casaus, ja gran, perquè aquest no s’ha posicionat a favor de les doctrines favorables a les llibertats polítiques i els drets humans sorgides del Concili Vaticà. Durant aquest darrer any també li han retret que no formulés cap protesta quan un sacerdot belga de visita a Barcelona, el Rev. Louis EVELY, S.J., va ser apallissat per un grup de violents falangistes-carlins el novembre de 1965 (vegeu ref. A-37 de Barcelona, de 9 de novembre de 1965), ni quan un catedràtic de teologia, el Rev. Alvarez Bolado, S.J., va ser colpejat per la policia espanyola en 27 d’abril de 1966, quan aquesta va entrar a la universitat per dissoldre una reunió d’estudiants. Aparentment, a aquest sector dissident del clergat de Barcelona també el mou un fort desig d’esborrar la imatge de l’Església catòlica com a aliada del règim franquista i vol que l’Església faci costat a unes majors reformes polítiques i socials a Espanya.

Durant tot l’endemà de l’incident, el dia 12 de maig, l’arquebisbe de Barcelona va rebre visites de persones importants relacionades amb la situació. El governador civil de la província de Barcelona, Antonio IBAÑEZ Freire, va arribar al palau episcopal cap a les 11 del matí, però no es coneixen els detalls de la seva conversa. Altres visitants hi van anar a demanar que l’arquebisbe protestés per les pallisses. Entre els que van ser rebuts hi havia el Rev. J. BONET, president de l’associació de capellans de les parròquies de Barcelona [Nota: Es refereix a Joan Bonet i Baltà, president del Col·legi de Rectors de Barcelona]: el pare superior dels caputxins Salvador de las Borjas [Nota: Joan Botam], i un laic destacat dirigent de l’oposició democratacristiana. Es diu que aquestes tres persones van demanar que l’arquebisbe apliqués l’article 2343 del Codi de Dret Canònic, que prescriu l’excomunió de qualsevol persona que agredeixi físicament un sacerdot o una monja, independentment de les circumstàncies. Segons el pare Bonet, l’arquebisbe no va respondre favorablement a la seva petició.

El 14 de maig uns 150 capellans es van aplegar al pati del palau episcopal i l’arquebisbe va rebre una delegació de sis d’ells cap a la 1.30 del migdia. Li van lliurar una carta que lamentava la violència contra els sacerdots i reiterava la demanda d’excomunió per als culpables de l’acte. Es diu que l’arquebisbe va prometre que estudiaria els fets però no es va comprometre ni va indicar predisposició a prendre mesures. Els sacerdots, que en un primer moment tenien por d’abandonar del pati, en van sortir en grupets de dos o tres per no provocar la intervenció de la policia, que es trobava estacionada prop de l’edifici.

Aquell mateix vespre l’arquebisbe va publicar un sermó que s’havia de llegir a totes les esglésies durant la missa dominical de l’endemà, 15 de maig, al matí. El sermó feia una crida a la conciliació i la unitat al si de l’Església i només contenia una vaga referència a l’ús de la violència. El sermó anava acompanyat d’instruccions que no es fes cap altre comentari durant els sermons del diumenge a la diòcesi. Tanmateix, diversos capellans van desobeir l’ordre i en una església el nostre informant va sentir un sermó formulat en termes molt durs que criticava el règim espanyol i la jerarquia eclesiàstica. Per moltes esglésies també han circulat pamflets clandestins que critiquen l’arquebisbe i informen dels esdeveniments de l’11 de maig i el seu rerefons.

La resposta del govern espanyol ha estat endegar una intensa campanya d’opinió pública contra els sacerdots. Els diaris del govern han publicat cada dia articles i editorials criticant els capellans que van prendre part en la «manifestació», afirmant que van actuar d’una manera impròpia del seu estatus clerical. La ràdio nacional ha informat que els sacerdots es van manifestar de «de forma tumultuosa» i que «cridaven i corrien pels carrers». S’ha insinuat que la influència comunista ha estat un factor motivador d’aquest comportament. També s’ha citat repetidament el separatisme catalanista com a força que ha influït en els capellans perquè es «manifestessin». Les informacions de la premsa independent destaquen per la voluntat de no comprometre’s, amb l’excepció d’uns quants articles desfavorables als sacerdots dissidents. En cap cas la premsa no ha fet cap menció de les pallisses.

Comentari: La reacció de les autoritats civils i eclesiàstiques als fets de l’11 de maig sembla que no ha servit gens per alleujar la gravetat de la crisi que aquest dramàtic incident ha creat a l’Església de Barcelona. Aparentment, el suport als sacerdots implicats és extremadament alt a Barcelona i inclou els superiors de nombrosos ordes, incloent-hi els jesuïtes. Es diu que s’apel·larà directament al Vaticà perquè prengui «les mesures oportunes», que suposen invalidar la jerarquia eclesiàstica local. Sens dubte aquesta apel·lació gaudiria d’un suport molt important entre el clergat de Barcelona.

La propaganda del govern aprofita al màxim la qüestió del separatisme catalanista amb la intenció de posar l’opinió pública de la resta del país en contra dels sacerdots barcelonins. Els primers indicis apunten que aquesta política ha tingut èxit.

Sembla que el resultat net d’aquest afer a Barcelona ha estat la polarització d’un segment del clergat més gran que abans, que ha adquirit la categoria d’oposició eclesiàstica i política. La voluntat d’aquest sector semblen forta i decidida. Si bé en aquest moment costa veure clarament els resultats de la crisi de l’Església a llarg termini, és evident que al si d’aquesta es manté una situació extremadament delicada que inclou fortes connotacions polítiques i que probablement influirà en els futurs esdeveniments polítics a la regió de Barcelona.

FORD