(Unió de Religiosos de Catalunya) Aquesta setmana, entre els testimonis d’esperança de la vida religiosa, arriba el de l‘abadessa del monestir de Sant Benet de Montserrat, Maria del Mar Albajar, llicenciada en ciències econòmiques i en teologia i abadessa del Monestir des del del 2015. L’abadessa explica, com en ple moment de pandèmia, “l’esperança ens ajuda a veure’ns i a viure’ns com podem ser, com Déu ens mira i ens vol. I és des d’aquí personalment i com a comunitat que volem respondre a aquest moment concret de la nostra història”, afegeix.
Esperança i realitat
A més de la plena dedicació a la pregària, des del Monestir, les germanes benedictines elaboren ceràmica, imparteixen cursos i es comparteix espais de pregària. En el seu testimoni, l’abadessa de Sant Benet exposa com des de la seva mirada, “l’esperança té molt a veure amb el contacte amb la realitat”. “Una realitat viscuda des de “la trobada, l’acceptació del que passa, la mirada amorosa, amb totes les dificultats i tot el dolor que està passant en cada moment”.
L’abasessa destaca com l’esperança suposa per a la congregació “una convidada a la nostra vida”. “Convidada perquè no la fabriquem, no és fruit de les nostres ganes, sinó que ens neix quan som capaces de mirar i veure amb tot el cor allò que estem vivint”, explica.
Entre les persones i la natura
Aquesta mirada esperançadora la troba a través de les seves relacions amb les germanes més joves i les més veteranes. “Per a mi és esperança cada vegada que parlo amb dones joves que es plantegen la vida i estan disposades a posar present i futur en el seguiment de Jesús i en el Déu que les crida”, explica l’abadessa. “També, les meves germanes grans, el seu somriure la seva mirada i disponibilitat, generositat d’estar tants anys amb el silenci vida comunitaria i paraula de Déu”, afegeix.
La mateixa natura és també un motiu d’esperança per a les benedictines. Així ho expressa Maria del Mar Albajar, que destaca com es troba en l’entorn que envolta el monestir. “El silenci de la natura morint i renaixent constantment, en el sol que no es cansa de sortir cada matí, en la recerca compartida de sentit i futur en aquesta situació global tan dura”, exposa.
Vida interior
D’altra banda, a banda del món exterior, l’abadessa destaca la importància del món interior.Concretament exposa l’esperança que li aporta “la trobada diària amb el mateix interior i amb mi mateixa amb el silenci del cor amb l’Evangeli”. “De vegades l’esperança és una gran energia – continua l’abadessa- que em dóna força per tirar endavant els projectes i d’altres vegades aquella espurna petita que em diu tornem a començar.”
La M. del Mar exposa com en la pregària, “l’esperança és la força que neix més enllà de mi, dins meu, i que em permet reconèixer la Vida ja enmig de la fosca quan ens llevem per anar a matines. L’esperança és la vida que batega en la Paraula de Déu que preguem i escoltem reunides a l’església sota l’abraçada del Crist que ens presideix”.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.