Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Alba Sabaté - CR) Periodista i historiadora italiana, Lucetta Scaraffia dirigeix el suplement Donne, Chiesa, Mondo, de L'Osservatore Romano. Recentment el nom de la seva publicació ha saltat a les portades de tot el món amb l'article 'Il lavoro (quasi) gratuito delle suore', en el qual critica la situació de precarietat laboral de les monges en ambients eclesiàstics i al mateix Vaticà. Col·labora amb mitjans com l’Avvenire, o Il Corriere della Sera  i forma part del Consell Pontifici per a la Promoció de la Nova Evangelització. És autora, entre d’altres obres, de  Dall’ulltimo banco,: La chiesa, le donne, il sinodo. La seva trajectòria l’avala com a una de les veus femenines i feministes més importants de la Santa Seu. En la seva darrera visita a Barcelona, el seu testimoni ha passat per la Fundació Joan Maragall i l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura. A més, ha pogut visitar la Cova de Manresa i Montserrat, com va recollir en un article a L'Osservatore Romano. Publiquem coincidint amb la setmana que se celebra el Dia Internacional de la Dona l'entrevista que li vam fer durant la seva estada a Barcelona. Un tema sempre pendent a l'Església. 

Quin rol estan tenint les dones en el pontificat del Papa Francesc?

Al principi va ser bastant tradicional pel que fa a les dones. Per exemple, quan les superiors generals es van reunir en assemblea mundial va fer una homilia, a diferencia d’allò que havia fet a la trobada dels superiors generals, que era un col·loqui o un diàleg.  Els va dir a més que no havien d’actuar com a “solterones”, cosa que van considerar ofensiva. Quatre anys més tard, quan s’han tornat a reunir, les superiores ja han tingut un diàleg, les ha escoltat i s’ha obert a les propostes que venen de les dones. El Papa ha entès que el tema de la dona és fonamental en seu Pontificat.

Com ha decidit enfocar-lo?

Hi respon des d’un punt de vista profund i teològic. No ha volgut que el tema de la dona es convertís només en un afer de modernització de l’Església, una modernització entesa com a externa. El Papa ha volgut tornar als orígens de la tradició cristiana per retrobar el rol femení, en Maria i en les primeres dones del temps de Jesús; això està suposant una revolució teològica. De fet,  ha reconegut Maria com a cor teològic de la tradició catòlica. En aquest sentit, el Pontífex ha remarcat la maternitat com a únic model d’amor gratuït que coneixem i com l’únic amor que permet entendre l’amor de Déu.

Quins són els passos que el Papa ha donat en aquest sentit?

Jo crec que en són dos. Un quan al final del jubileu de la misericòrdia va decidir perllongar per sempre la possibilitat que els sacerdots puguin absoldre el pecat d’avortament, un pecat reservat, que havia de ser confessat per un bisbe. Aquesta mesura és la correcció d’una situació greu perquè, paradoxalment, a l’Església un homicida podia confessar-se i ser perdonat per un sacerdot i, en canvi, una dona que havia avortat no. El segon pas ha estat la decisió d’equiparar Maria Magdalena als Apòstols des del punt de vista litúrgic, donant més relleu a la seva festivitat litúrgica.

Quin significat té aquesta nova consideració?

La celebració de Maria Magdalena s’ha convertit en una festa igual a la de tots els altres Apòstols homes. El Papa ha assenyalat Maria Magdalena com a la primera evangelitzadora, exactament com els Apòstols. De fet, Jesús era feminista. L’Evangeli és ple de dones, el seu discurs més revolucionari és amb elles i les cita en la mateixa jerarquia que els homes.

Què hi havien fet els anteriors Pontífexs?

El primer pas important el va donar Pau VI el 1970, amb el reconeixement de dones doctores de l’Església, assumint i confirmant que les dones han contribuït a la construcció de la tradició cristiana igual que els homes. Després, Joan Pau II també hi va fer la seva aportació amb la carta apostòlica Mulieris dignitatem.

Hi hagut moltes dones importants a l’Església i  no sempre es coneixen...

En podria citar moltes, com Teresa de Jesús o Hildegarda de Bingen. A més, moltes obres de dones s’han atribuït durant anys a homes. És el cas de l’Abandonament a la providència divina, un dels tractats més bells d’espiritualitat de la tradició catòlica. El llibre continua signat pel jesuïta Jean Pierre De Cassaude, però l’historiador Jacques Gagey ha demostrat que l’autora va ser una germana de la Visitació de Nancy, a França, de qui, per cert, no sabem el nom.

Fer un suplement com "Dona Chiesa Mondo" separat de "L'Osservatore Romano" es podria considerar demodé avui en dia?

No perquè nosaltres escrivim també a L’Osservatore i allà publiquem molt sobre dones. Que existeixi el suplement no significa que les dones s’hagin tret fora de L’Osservatore i posat a un altre lloc. Les dones hi són presents, sigui com a autores o com a temes dels articles. Però és molt important que hi hagi una veu femenina que reveli la presència de les dones a l’Església.

Quina presència té el diàleg interreligiós en aquest suplement?

En primer lloc, és present a la redacció. Tenim una historiadora jueva, també redactores no creients i també moltes col·laboradores protestants i ortodoxes. A més vam comptar amb la col·laboració d’una teòloga islàmica i estem treballant números dedicats a les dones de l’islam. En aquest cas, comptem amb signatures de dones musulmanes.

Malgrat tot, la dona és encara a l’últim banc de l’Església?

Sí, penso que encara hi és i que no podrà anar al primer banc si no s’alça i reconeix la pròpia força, la pròpia identitat i la pròpia importància en la tradició cristiana.