(Glòria Barrete –CR) Comença a ser habitual veure terrasses de ciutat convertides en horts urbans. Uns tomàquets, uns pebrots, o fins i tot maduixes pels més agosarats. Semblaria una moda, com tantes d'altres, però no. Caldria mirar dos segles enrere en alguns convents de frares caputxins de la ciutat de Barcelona per reconèixer els antecedents d'aquesta pràctica agrícola urbana.
Així ho posa de manifest el llibre 'Lo jardiner hortolà y florista (1852)' que aquest dijous al vespre s'ha presentat a la delegació del Consell Superior d'Investigacions Científiques. Un exemple "contrari a la immediatesa que vivim", ha expressat Lluís Calvo, delegat del CSIC a Catalunya, que posa de manifest "una manera de treballar sobre la qual ens hem construït com a societat". El llibre és un manual pràctic de tota la tradició caputxina a l'agricultura tradicional. És el número vuit de la col·lecció Scripta, editada per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, i és filla d'un projecte ambiciós anomenat Scripta i Projecció dialectal, que pretén aprofundir en la història dels dialectes a través de textos no literaris que reflecteixin la llengua antiga en les formes més diverses.
Tercera edició d'un text molt buscat
El llibre 'Lo jardiner hortolà y florista' es va editar per primera vegada el 1852; es va reeditar al cap de pocs anys i després ja no se n'ha parlat gairebé més. "Un llibre que mereixia ser reeditat més vegades", afirma Xavier Luna-Batlle, director i editor de la col·lecció Scripta, "i que s'ha convertit enguany en la tercera edició". Aquesta col·lecció pretén donar el màxim relleu al text mateix, per això es fa una transcripció molt curosa, respectant la llengua antiga, i fent uns petits retocs perquè el lector actual l'entengui sense gaires problemes.
És un llibre signat pels caputxins de Catalunya, a través de la mà experta de fra Valentí Serra de Manresa, arxiver dels caputxins. No es coneix qui era l'autor, però és un llibre "d'un gran interès perquè explica la cultura caputxina relacionada amb els horts i amb el conreu de les flors, un element importantíssim de la seva tradició i de la seva relació amb la terra".
Montserrat Alegre ha estat l'autora de l'estudi lingüístic de l'obra. És un text de meitat del segle XIX. El text, des del punt de vista de la llengua, "és una mostra extraordinària de l'estat de la llengua catalana en aquella època, un moment en què la llengua catalana no està normalitzada ni normativitzada".
L'autor desconegut pretén donar a conèixer el cultiu d'horts i jardineria del món caputxí català, "així com fer-ho de manera molt planera per arribar a molts lectors", per això ho fa en català, "ens demostra una voluntat de fer-ho perquè hi ha un ús ferm de la llengua, un ús habitual". Ens trobem amb una llengua caòtica, pel fet de no estar normativitzada, amb una barreja "de barbarismes, popularismes, arcaismes, i de molts castellanismes".
A banda del valor lingüístic de l'obra, Alegre ha remarcat que també és una font valuosa per documentar nombroses espècies de flors, hortalisses o herbes. "Sorprèn veure la varietat d'espècies que hi ha i que potser caldria recuperar".
Un al·legat a la conversió ecològica
La presentació del llibre s'ha dut a terme en un lloc ben emblemàtic. El CSIC es troba sobre el que era l'espai de l'hort on es conreaven les herbes remeieres de l'antic hospital de la Santa Creu de Barcelona. El llibre, segons Josep Manyà, especialista en cultura popular, "és un tractat d'horticultura, testimoni representatiu del conreu tradicional de l'hort que es feia abans de la química". Tot el treball relatat en el llibre està corroborat per l'experiència de l'autor, "són confirmats empíricament".
Llegir aquest llibre et fa veure que la pèrdua del llenguatge "també és la pèrdua de la diversitat biològica". El tractat ressenya fins a trenta variants d'enciams, "és un material coetani a la tasca dels pagesos que salvaguarden el patrimoni local de conreu". Manyà també ha volgut expressar el paral·lelisme que existeix entre aquest llibre i l'encíclica del papa Francesc 'Laudato Si'. "És un al·legat a la necessària conversió ecològica".
Els caputxins, precursors dels horts urbans
Els caputxins són precursors dels horts urbans. A Barcelona en ple segle XVIII tenien el jardí anomenat de Jericó del convent de Montcalvari. Al convent barceloní de Santa Madrona, alhora, situat al final de la Rambla, els frares caputxins hi conreaven un hort urbà, força extens, i admirat a la Barcelona del segle XVIII. Va ser en aquesta enorme horta urbana on, abans de la supressió l'any 1835 de la vida conventual i monàstica, s'havia assajat i posat en pràctica tot allò exposat en les pàgines de 'Lo jardiner hortolà'.
Un escrit, recuperat, "que va ser escrit amb amor i espiritualitat perquè no es perdés una gran tradició agrària dels caputxins", ha explicat Fra Valentí Serra de Manresa. Un recull de tota la tradició "provinent de diverses fonts que convergeixen en una manera de tractar la terra", amb proximitat i espiritualitat. "Els antics frares deien que es guanyaven el cel mirant la terra".
Un llibre molt buscat en el segle XIX, "molt llegit, un llibre per practicar", ha recomanat fra Valentí, un ventall enorme de possibilitats del que avui anomenem cultiu ecològic. Un petit manual que facilitarà fer un hort "urbà i casolà".
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.